Bernat Saumell és director i productor. Des de la seva productora, Play Time, s’han realitzat films com la guardonada Barcelona nit d’estiu (premi gaudí a millor música original), Barcelona nit d’hivern i El cadàver d’Anna Fritz. Aquest últim projecte es va presentar al Festival d’Austin i en breu sortirà en DVD. Actualment el film es pot veure a través de la plataforma Filmin. La pel·lícula explica la història de tres joves que davant el cadàver de la famosa i captivadora Anna Fritz hauran de decidir si creuar la línia entre el que és moral i el que no. Un thriller psicològic dirigit per Hèctor Hernández.
La pel·lícula ha tingut una bona acollida –per exemple la revista sueca Filmtopp la va situar en la posició 8 de 25–, quin creus que és l’èxit del film?
Crec que l’èxit ha estat que la pel·li ha agradat molt i que ha funcionat, o sigui, que la gent ha sortit molt contenta d’haver-la vist i, per tant, això és quelcom positiu pel projecte. Al final l’objectiu número u d’un productor, director i d’un equip de rodatge és que el projecte agradi al públic. La nostra sensació i part positiva del projecte és que ha agradat al públic que buscàvem i inclús a un públic més ampli del que pensàvem. Tant als països on hem estat només amb els festivals, com als llocs on hem estrenat, com als territoris que hem estrat de forma malauradament il·legal. També en aquests llocs la pel·lícula s’ha fet molt viral, per tant significa que funciona i aquest era l’objectiu principal.
A Espanya la pel·lícula no l’han vist més de 9.000 persones i a Filipines, en pocs dies, la van veure més de sis milons. Com és això?
A nosaltres ens va sorprendre molt perquè no s’havia venut a Filipines i ens en vam assabentar a través de les xarxes socials. La van penjar a Facebook de forma il·legal i es va fer molt viral, la van veure més de 3 milions de persones en 72 hores, els actors vam rebre moltíssimes sol·licituds de gent a qui li havia agradat molt, es van fer fins i tot samarretes, o sigui que va sorgir com un fenomen fan de la pel·li, per la temàtica també i pel país que és. La gent famosa d’allà parlava de la pel·li, vam sortir a revistes conegudes d’allà i sobretot el públic, que segueix encara penjant informació de la i està molt pendent de què seguim fent nosaltres.
Tot i haver estat un entrebanc perquè ha sortit de manera il·legal, també ha reportat una via de comunicació amb els països asiàtics. Com van les negociacions?
El cas de Filipines, per una part ens perjudica perquè en aquell país ja l’ha vist molta gent i l’ha vist gratuïtament. Ara costa més que distribuïdores grans l’agafin, però també ens obra l’alternativa de poder fer una gira presencial per allà o poder-hi fer activitats ja que sabem que el públic en té ganes. Ens planteja altres formes d’explotar-la allà i ara estem investigant com fer-ho. Estem mirant cines, veure quan costaria llogar la sala, quan costaria el viatge per anar cap allà, si podem fer un Skype en directe després de la projecció perquè la gent ens pugui fer preguntes des d’aquí o anar nosaltres allà. Probablement anem a l’estiu a fer alguns passis per intentar amortitzar-la d’alguna manera.
La pel·lícula ha sortit en DVD a 17 països i ara també arriba aquí. És aquesta la millor sortida pels films modestos i de pressupost baix?
Jo crec que l’audiovisual cada vegada més, gràcies els mòbils, es consumirà a on tu vulguis, hi haurà alternatives a les sales de cinema. Si t’hi fixes, les pantalles són com televisions que portes a la butxaca, per tant cada vegada més el sector audiovisual (no només el cine sinó les sèries i la televisió) es consumeix on l’usuari vol.
Així doncs, creus que arribarà el punt en què el cinema deixarà d’existir com a lloc físic on anar a veure les pel·lícules?
No crec que el cine acabi morint, crec que el cine ha de millorar. El cine ha de buscar una alternativa perquè cada pel·li tingui un preu diferent, que cada cop el cine sigui més còmode o que pugui haver-hi una tarifa plana. El cinema és l’espai perfecte per veure una pel·li, ningú et molesta, el so és l’ideal… Per molts diners que et gastis a casa teva, mai serà un cinema. Crec que el cine perdurarà però pot millorar en molts àmbits, de fet, tinc un amic que té molts cines a Israel i allà, ell em comenta que la tendència és que cada cop les pantalles siguin més grans, el so cada vegada és millor perquè és més envoltant i també hi ha cines que pots demanar menjar dins la sala durant els anuncis del principi, després pots menjar a la sala, també hi ha sales que fins i tot tenen sofàs on et pots estirar, bueno, està canviant. Però a la gent li segueix agradant molt anar al cine, el problema és que és molt car i tot val igual i això allunya molt la gent jove que no té capacitat econòmica per poder-hi anar més de dos cops al mes i això és un problema.
Amb quins problemes us vau trobar a l’hora de realitzar El cadáver d’Anna Fritz?
Ens hem trobat problemes en gravar-la i a l’hora de distribuir-la a nivell nacional. Va ser molt dura de rodar perquè la temàtica és la que és. Teníem pocs recursos econòmics i van ser setmanes intenses tant d’assajos com de rodatge. A part a la localització també hi feia fred. Havíem d’estar amb poca roba, la climatologia del lloc no era l’adequada i la temàtica fa que la densitat que hi hagi al set sigui més alta i, això provoca més nervis. Quan fas una comèdia romàntica tot és més distès que quan fas un thriller psicològic. Sempre hi ha més tensió i a sobre si no tenim tots els recursos econòmics adequats, és més complicat. Amb diners tothom està content. A nivell de distribució nacional, realment els cinemes no van apostar-hi. Quan una distribuïdora com Splendor (més petita que Univesal o Warner) truca a una cadena com Cinesa potser no som l’última opció però sí que les prioritats les tindran les majors, perquè porten films molt més grans.
Aquest seria el gran handicap a l’hora de fer una pel·lícula a Espanya?
Exacte, compateixes a nivell de sales. T’acaben posant a les pantalles que sobren i també compateixes amb el preu, perquè no et deixen posar el què tu vols i bé, a nivell d’horaris… Aleshores clar, nosaltres vam fer una campanya de màrqueting molt enfocada al centre ciutat de Barcelona i Madrid. Vam fer promocions a quioscs però la pel·lícula estava als afores de la ciutat. El tema és que tu encarregues una campanya un mes abans i fins la setmana anterior no et diu el cinema si et posa o no, per tant, estàs jugant-te els diners de màrqueting en alguna cosa que després no saps ben bé si funcionarà. La publicitat l’has de fer el més a prop possible d’on es fa l’esdeveniment.
Centrant-nos ara en el teu rol com a actor, com et prepares per interpretar un personatge com el Javi?
Doncs per sort vaig treballar amb el Cristian Valencia, l’Alba Ribas i l’Albert Carbó amb els que som molt amics i ja havíem treballat junts abans i, aleshores, hi ha una molt bona relació i això sempre ajuda molt. Després vam tenir un coach al plató que era professor nostre i ens va donar un cop de mà durant un mes a preparar els personatges, també juntament amb el director Hèctor Hernández, que ens anava marcant. Ens va ajudar molt a estudiar el guió i el millor és que ho portàvem tant preparat que durant el rodatge, ja ho teníem tot molt per la mà. Tot i la dificultat del rodatge nosaltres vam donar força facilitats a l’equip. Vam estar bé interpretativament, a l’hora de no fer moltes repeticions de cada escena… Això va ajudar també que tot avancés ràpid, malgrat les dificultats. És un dels personatges més difícils que he fet fins al moment i del que n’estic més orgullós.
Quina va ser l’escena més complicada de fer?
No vull fer spoliers per si hi ha gent que no l’ha vist, però en general des que entrem a la morgue que són difícils totes les escenes. N’hi ha una en la qual en una recambra tinc una conversa amb els altres dos actors, que em diuen una cosa que per mi com a personatge m’impacta molt i hi ha un canvi emocional molt gran. Aquella escena i la següent, són les més complicades. A sobre aquella escena la vam rodar un divendres a les set de la tarda, just abans de plegar, era l’última que quedava… va ser realment una putada. L’equip estava cansat, tens molta pressió i l’equip se’n vol anar a casa i de cap de setmana. Per sort, la pressa que s’ha fet servir és la primera, o sigui, que la primera ja va ser una molt bon i això és una cosa que et reconforta i et dóna ganes de seguir.
La pel·lícula es va donar a conèixer en el festival d’Austin, com va ser l’experiència?
El Festival d’Austin és un dels més famosos del món, és un festival que es fa als Estats Units des de fa molts anys i venen molts actors de Hollywood, es fan moltes estrenes i hi ha molts actors de primera línia com el Ryan Goslling, el Rober de Niro… I allà els hi agrada molt també de tant en tant, fer un projecte més indie i realment, és un festival molt jove perquè és una ciutat molt universitària, amb moltes ganes de fer projectes artístics, de fer cine. Hi ha un carrer (la 6a), on hi ha molts bars musicals i és un lloc de cine i música de tota la vida. És un festival on convergeixen música, cine i tecnologies mòbils… Hi ha com tres festivals en un i vaig tenir la sort de poder aconseguir una acreditació.
Era el millor lloc per estrenar la pel·lícula?
Sí, ens va anar molt bé. Pensa que era un festival que ens va donar molta credibilitat internacional. De fet, el Festival de Sitges no sabia segur si posar-nos o no a secció oficial perquè l’havien vist la pel·lícula molt verda al principi de tot, però un cop ens va agafar a Austin, no ho van dubtar. Et dóna una credibilitat i, si ja passa aquest primer filtre, doncs fa que molts festivals t’obrin les portes i ens va anar molt bé i va agradar molt. Jo vaig anar a tots els passis i veia la reacció de la gent. Era l’única persona de l’equip que estava i després de la projecció fèiem xerrades amb el públic. Va ser una experiència molt bona a nivell personal i sobretot pel film, per demostrar-me a mi mateix i a la resta de l’equip que estava agradant i que si havia agradat en un festival tan gran, és que podia tenir una bona trajectòria.
