En el tercer episodi de la primera temporada de la sèrie Futurama (1999-), titulat en anglès I, Roommate ([Jo, company], 1999) (emulant la fonètica del popular llibre d’Isaac Asimov, I robot, 1950), el personatge de Fry està buscant un apartament i el robot Bender li proposa viure junts, i així ho fan. Només hi ha un problema: que l’apartament de Bender és de gairebé un metre quadrat de mida i amb prou feina hi caben tots dos. Després de provar de dormir dret una nit, la situació és insuportable, i Fry decideix continuar amb la recerca d’un lloc en condicions.
Resumint, després de veure l’efecte devastador que ha suposat per al robot no acabar vivint junts (amb la il·lusió que li havia fet) i en recordar que bé que ho passen tots dos, Fry decideix tornar a l’apartament del seu amic, amb la consegüent alegria d’aquest. Quan ja s’ha resignat a dormir dret un altre cop, es queixa que no hi hagi ni tan sols una trista finestra en aquest diminut habitacle i Bender li contesta que a l’armari hi ha finestres. Quan obre la porta del presumpte armari que estava gairebé ocult, Fry descobreix una sala enorme, que és on finalment s’hi instal·la. Bender se sorprèn de com són d’estranys els humans, que prefereixen dormir a l’armari. Els espectadors, en canvi, ens sorprenem de la relació d’amistat tan intensa i sincera que hi ha entre tots dos, entre Fry i el robot Bender.
Al llibre Robots de cine (2019), publicat per Diábolo Ediciones, apareixen nombroses mostres en la ficció d’amistat d’humans amb éssers artificials, i també d’una intensitat que ens pot resultar incompressible i pertorbadora al nostre entorn, tenint en compte que sí que hi ha cultures en què no és estrany que hi hagi persones amb mascotes robòtiques, que es preocupen per la seva cura com si es tractessin d’un ésser viu. Una història similar d’amistat és la que podem contemplar a la nova pel·lícula del director Pablo Berger, Robot Dreams (2023), un llargmetratge d’animació presentat internacionalment al 76è Festival International du Film de Cannes, posteriorment guanyadora del Gran Premi Contrechamp al prestigiós 63è Festival International du Film d’Animation d’Annecy, i, finalment, competidora a la secció oficial de la 56a edició del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.
El robot com a millor amic del gos
La pel·lícula es basa en la novel·la gràfica homònima, Robot Dreams (2007), de la il·lustradora nord-americana Sara Varon, publicada el 2022 pel segell Astronave de Norma Editorial. La història comença amb la vida solitària del protagonista, Dog, un gos antropomòrfic, un ciutadà anònim més al seu modest apartament d’una gran ciutat com Nova York. Decideix comprar un robot amb què compartir els seus moments d’oci i, un cop muntat, es convertirà en el seu millor amic amb qui viurà tota mena de vicissituds en el temps d’oci. Fins que, en una escapada a la platja, l’oxidació provocada per l’aigua del mar deixa immòbil el robot i obliga el company a abandonar-lo temporalment a la sorra. És aquí on veurem la inquietud del gos pel que li estarà passant al seu amic i, alhora, el que somia el robot mentre espera que el rescatin de la seva immòbil postura.
L’aspecte del protagonista robòtic recorda les formes de Bender, és a dir, les d’un humanoide metàl·lic que, a més, resulta fàcil de muntar, amb el tronc i el cap, d’una banda, i les quatre extremitats i el coll flexibles, de l’altra, això sí, seguint en tot moment les instruccions de la caixa que arriba a Dog al seu domicili. L’estil de Varon dota de gran expressivitat els personatges, una característica fonamental tenint en compte que la novel·la gràfica és muda, cosa que va atreure l’atenció del director Pablo Berger, col·leccionista d’aquest tipus d’obres sense paraules. Ell mateix va apostar pel cine silent en la seva premiada pel·lícula Blancanieves (2012), protagonitzada per Macarena García i Maribel Verdú, entre d’altres.
Berger va descobrir la novel·la gràfica de Sara Varon fa temps, quan es va publicar originalment fa més de tres lustres. Deu anys després va tornar a recuperar-la com a lectura i va pensar que era el guió perfecte per a una pel·lícula, a més de ser un nou repte professional en considerar que seria una pel·lícula d’animació, una cosa que no tenia experiència prèvia i que n’hauria de dedicar diversos anys de treball. Va treballar en el desenvolupament del guió durant un any i va aprofitar un viatge a un festival de cinema a Chicago per proposar una reunió a una cafeteria de Nova York amb l’autora, sense posar-la en antecedents, tota una gosadia tenint en compte que no tenia els drets d’adaptació ni havia involucrat cap productora al projecte. L’èxit de l’entrevista va ser el detonant de la pel·lícula que avui és una realitat, uns quants anys després.
Del novè al setè art
A Sara Varon la va entusiasmar especialment la decisió de Pablo Berger que l’animació fos en dues dimensions i que es respectés la història original, plena d’humor i d’emoció, amb un ritme trepidant. L’adaptació en forma de pel·lícula animada permetia convertir la ciutat de Nova York en un personatge més, i completar l’acció d’una banda sonora que dotés la pel·lícula del caràcter universal perquè no necessita paraules ni traduccions i esdevenir en un indret tan conegut a la ficció.
Una de les primeres coses que el director va aprendre era la importància de dues persones clau en un projecte d’animació: el director d’art i el director d’animació. L’autor de còmics i il·lustrador, José Luis Ágreda, va assumir les funcions de director d’art, una responsabilitat que ja va tenir a la multipremiada Buñuel en el laberinto de las tortugas (2018), dirigida per Salvador Simó, que també adaptava una novel·la gràfica homònima, en aquest cas de Fermín Solís. En aquest cas, va participar activament a la primera versió del guió gràfic i a la primera versió animada de prova, fonamental per començar a treballar la previsió de temps de les escenes. D’altra banda, Benoît Feroumont seria el responsable d’animació, també autor de còmic, i també amb experiència prèvia de treballar a diferents pel·lícules.
L’experiència de Berger d’haver viscut durant deu anys a la ciutat va permetre contextualitzar la història en una època molt concreta, a la dècada dels vuitanta, amb la seva música característica i una ambientació determinada. L’aposta per les dues dimensions i per un estil cinematogràfic, amb fons espectaculars i un traçat que emula la línia natural del treball original de Sara Varon, aconsegueix un resultat amb un dibuix precís i un entintat natural que no sembla artificial a la seva concepció, permetent la immersió de l’espectador als diferents escenaris i ambients en què se submergeixen la parella protagonista.
Els artistes aconsegueixen a la pel·lícula una integració completa de l’escena, entre el fons i els personatges, buscant més el llenguatge del còmic en una disciplina diferent com és l’animació, amb una composició plena de detalls que farà gaudir més d’un visionat tenint en compte que és una pel·lícula atemporal que es podrà veure en el futur, envellint molt bé, sense que perdi força en el seu acabat. Un acabat en què han participat desenes d’artistes amb diferents responsabilitats i dedicació al llarg dels cinc anys de la producció.
La concepció de la pel·lícula és molt cinematogràfica, no pel moviment de càmera sinó pel muntatge (l’elecció de plans i contraplans, el focus a detalls i petits moviments, etc.) i l’expressivitat dels personatges, potenciant la teatralitat de l’escena (o de la vinyeta original), facilitant la comprensió de la història tenint en compte que no hi ha paraules, emulant les pel·lícules de cinema mut de fa més d’un segle. La banda sonora ens ajuda a transportar-nos als vuitanta amb cançons populars i estètiques urbanes reconeixibles.
La història original de Sara Varon ens parla de la fragilitat de l’amistat i, també, de la pèrdua. Sobre la resiliència i sobre la superació de les adversitats i l’adaptació a les noves situacions. Si voleu veure la noblesa d’un robot que pensa en el benestar del seu amic, no deixeu perdre aquesta doble oportunitat, de novel·la gràfica i de pel·lícula d’animació. Se sorprendran per emocionar-se en veure la decisió d’un ésser artificial.
