Un cyborg [1] és l’ésser resultant de la fusió entre home i màquina; un concepte altament explotat en el gènere de la ciència-ficció que amaga una profunda reflexió sobre el mateix concepte d'”humanitat” i la seva relació amb la tecnologia. Reflexions de l’estil de: “on acaba l’home i on comença la màquina?”; o “com podem estar segurs que aquests implants no controlaran la nostra voluntat?”, són reflexions indicatives d’un temps en què la dependència de l’ésser humà envers la tecnologia sembla imparable. Cada cop que llegim notícies sobre com en un futur es podrà, per exemple, modificar la seqüència genòmica d’un fetus in utero per tal de corregir possibles patologies hereditàries, sentim sonar en la distància les histriòniques alarmes de l’humanisme judeocristià més reaccionari.
Però què és el que ens indigna tant? Què ens fa tanta por sobre l’evolució de la nostra natura i condició? Si filem prim, podríem determinar que qualsevol persona que es beneficiï de dur instal·lat un marcapassos al cor, un implant coclear, o una pròtesi de titani en substitució d’un os malalt és, de fet, un cíborg. Per què? Doncs perquè no estan resignant-se a acceptar les limitacions físiques de la seva salut i han abraçat les millores que la tecnologia brinda a la seva qualitat de vida. Ja no “funcionen” amb les “peces originals de fàbrica”, sinó amb upgrades de primer nivell que són l’orgull del nostre enginy com a espècie. És més, aquests aparells mèdics que fa anys podien semblar monstruosos i avui dia ens semblen imprescindibles, són la principal prova que la nostra percepció del concepte de corporalitat i humanitat està canviant.
Llavors, quina diferència hi ha entre l’acceptació generalitzada d’un marcapassos comú, i la desconfiança envers un eventual cos biomecànic en què implantar el cervell d’una persona que hagi pogut quedar irreversiblement “malmesa”? La resposta és ben senzilla: el pas del temps. Perquè el que avui ens espanta demà serà normal, i no s’ha de tenir mai por a la possibilitat d’evolucionar. Aquest és, doncs, el postulat principal del transhumanisme [2], corrent filosòfic que impregnarà tot el film.
Robocop, un futur no tan llunyà
Desgraciadament, s’ha d’admetre que en el reialme de la ficció és molt més comú topar-se amb històries que denuncien els perills del transhumanisme que no pas el contrari. Estem sobresaturats d’històries sobre el típic científic boig (o societat postmoderna), que “juga a ser déu”, i de com l’experiment moralment qüestionable de torn se’ls hi escapa de les mans amb terribles conseqüències. I és comprensible, perquè a escala narrativa és el més fàcil. Sense un gran conflicte de fons a explotar, sense una èpica creuada moral, la clàssica odissea de l’heroi difícilment despertaria interès. Però és precisament per aquest motiu que Robocop (Paul Verhoeven, 1987), és una pel·lícula que destaca per sobre de la resta del seu gènere. Hi ha moltíssims films sobre futures societats distòpiques abocades en el caos, la tecnodependència, la depressió econòmica i la deshumanització; però poquíssimes en les que els valors més positius de la humanitat (justícia, compassió, empatia, etc.), siguin enarborats, precisament, per algú la humanitat del qual està sotmesa a escrutini i debat: un cíborg.
La trama de Robocop s’emplaça, doncs, en una sort de present paral·lel a l’existent l’any 1987 (on la tecnologia estaria significativament més avançada que en la realitat), i arrenca amb el trasllat de l’agent Alex Murphy (Peter Weller), a la seva nova comissaria en el Sector Oest de la desastrosa ciutat de Detroit[3]. La ciutat, que sobreviu com pot atrapada en una mena de bucle mortal entre la criminalitat organitzada i la inacció política, pateix a més una vaga sindical de la policia. La manca de recursos i interès polític per garantir la seguretat ciutadana, ha portat a retallar encara més la despesa pública i a subcontractar corporacions privades com l’OCP (Omni Consumer Products), perquè privatitzin i gestionin la policia local. Estem parlant doncs d’una societat que, en veient-se superada, trenca amb les restriccions legislatives de l’estat de dret i obre les portes a l’anarco-capitalisme[4], sistema econòmic predilecte de tota bona obra de cyberpunk.
Amb aquest encantador panorama es trobarà el nostre estimat agent Murphy, en què aviat es podrà qualificar del pitjor primer (i últim) dia que algú hagi pogut tenir mai en una feina nova; arriba per substituir un agent assassinat, és immediatament cridat junt amb la seva nova companya Anne Lewis (Nancy Allen), per a perseguir a una banda d’atracadors, no rep l’ajut de reforços policials addicionals, i acaba sent brutalment executat. Tot condensat en, aproximadament, 25 meravellosos i brutals minuts en què Verhoeven aconsegueix construir l’univers en què s’emmarca la pel·lícula, establir un to a mig camí entre la sàtira i la denúncia, marcar el ritme de l’acció i el nivell de violència gràfica, definir els grans conflictes del film, i dibuixar el caràcter dels personatges. Tot, de manera absolutament magistral.
És dins d’aquests gloriosos 25 minuts del primer acte de Robocop, doncs, que també serem testimonis de com es vertebra aquest retorçat món impregnat de corporativisme salvatge anarco-capitalista. En una reunió a la seu central de l’OCP per tractar el seu nou pla de gestió de la policia de Detroit, el Vice-President de la companyia, Dick Jones (Ronny Cox), presenta davant del consell directiu i del president (Daniel O’Herlihy), el revolucionari prototip que ha d’erradicar eficientment el crim de la ciutat: el robot de combat militar ED-209. Però el robot es torna boig i acaba massacrant a trets el jove executiu que s’havia ofert per a fer la demostració del prototip (descansi en pau, Sr. Kinney). La reacció deshumanitzada dels executius completament horroritzats per les pèrdues que anticipen per a l’empresa és el primer gran moment del fantàstic guió d’Edward Neumeier i Michael Miner. Mentre el cadàver fet hamburguesa del Sr. Kinney encara jau sagnant i fumejant sobre la maqueta de “Delta City” (el nou Detroit que planegen construir), l’ambiciós executiu Bob Morton (Miguel Ferrer), aconsegueix que es posi en marxa el seu Projecte Robocop. Un pla que es basa en la compra d’un cos comatós en estat de mort cerebral per a transformar-lo i reprogramar-lo en una unitat de vigilància policial. I el pobre i desafortunat agent Murphy és el candidat ideal per a tal propòsit.
Més enllà de ser una història sobre els límits entre la vida humana i la vida artificial, Robocop és també una història sobre la pèrdua de la propietat que tots tenim de la nostra pròpia persona, i la recuperació d’aquesta. De com el sistema pot arribar a convertir a la gent en propietat privada (la versió contemporània de l’esclavitud), i de com la lluita per a reivindicar-nos i establir-nos com a individus independents és el tret més definitiu de l’esperit humà.
Així doncs, mentre el seu cos és mutilat i apedaçat en una taula d’operacions, el cervell clínicament mort de Murphy aconsegueix retenir flaixos de records de la seva vida anterior, incloent-hi la cara dels seus assassins. La reprogramació de Murphy no és efectiva ni completa perquè l’error de base que cometen els executius de l’OCP és infravalorar la potència i complexitat del cervell humà. En una altra gran obra mestra del gènere ciberpunk transhumanista, Ghost in the Shell (1995), els cíborgs reflexionen i verbalitzen el fet objectiu de no poder estar mai segurs del seu origen i la veracitat dels seus records, la seva manera de discernir si són realment vius i afermar la seva identitat i humanitat, arriba a través de la manera en què són percebuts i tractats pels altres. És el debat etern de la genètica vs. l’entorn. Per què som com som, i què som exactament? Doncs segons la premissa de Robocop, som el conjunt d’experiències que acumulem a través de la nostra interacció amb els altres. Perquè en el moment que la nova unitat Robocop entra a la comissaria i l’agent Lewis deixa anar el seu icònic i empàtic “Murphy, ets tu!”, que tota la programació de l’OCP comença a fer aigües per tot arreu.
La “màquina” comença a tenir malsons, a recordar sensacions i sentiments, a sortir-se del guió, a fer-se preguntes, a investigar sobre la seva vida passada i la seva pròpia “mort”, i a iniciar un camí de venjança detenint un a un a tots els membres de la banda de criminals que el van assassinar. Quan Robocop/Murphy localitza i deté el líder de la banda, Clarence Boddicker (un fantàstic Kurtwood Smith), en una fàbrica de cocaïna en què fa volar tothom pels aires en una preciosa seqüencia plena de trets, sang i pols blanca; aquest revela que treballa per al malèfic Vice-President de l’OCP Dick Jones.
Jones, que ha contractat Boddicker perquè li faci la feina bruta (com assassinar al seu rival Bob Morton), a canvi de deixar-lo controlar el crim organitzat en el nou Detroit que construirà, rep doncs la visita del nostre agent preferit. Però alguna cosa falla. No el pot detenir. L’OCP ha implantat 4 Directrius Principals en el seu “programari”: 1. Servir la societat, 2. Protegir els innocents, 3. Aplicar la llei, i la classificada directriu 4. No es pot detenir a cap treballador de l’OCP. A partir d’aquí el nostre heroi Murphy/Robocop rep onada rere onada d’hòsties. Primer és incapacitat per un electroxoc, és atacat pel famós robot inestable ED-209 (adorablement animat a través de stop-motion), per finalment ser cosit per la policia que l’OCP controla. Aquesta última és una escena preciosa. La manera en com Verhoeven presenta a totes aquestes “persones” que cusen a trets sense pietat a la “màquina”, i aquesta, tot i això, ni s’hi torna ni defalleix, recorda una mica l’imaginari cristià del Via Crucis amb el Crist que posa l’altra galta i demana perdó per la ignorància dels seus germans. Però aquesta és una història millor i Murphy no acaba en la creu, sinó rescatat per l’agent Anne Lewis, que l’amaga en una planta siderúrgica als afores.
Mentre Murphy i l’agent Lewis tenen una sèrie de tendres moments de fraternització i camaraderia, i enmig del caos infernal a la ciutat per la vaga policial, Boddicker reuneix a la banda (que ha estat alliberada per l’OCP), i armats fins a les dents amb uns estratosfèricament potents canons d’assalt es dirigeixen cap a la planta per rematar Murphy d’una vegada per totes. La “batalla final” de Robocop no decep i proporciona a l’espectador la mateixa dosi d’ultraviolència gràfica que ha pogut gaudir durant tota la pel·lícula.
Cal que parlem un moment sobre l’encert de Verhoeven a l’hora de farcir el film d’escenes de gran violència. Aquesta compleix dues o tres funcions bàsiques dins la pel·lícula que no són tan gratuïtes com hom pugui pensar. Per una banda, ajuda a establir unes línies molt simples per a dibuixar narrativament la lluita entre el bé i el mal, però, per altra banda, l’exagerada natura d’aquesta serveix com a sàtira de la violència mateixa, i de la deshumanització de la societat que la pel·lícula denúncia. La quantitat de sang que surt amb cada tret és ridículament desproporcionada, l’amputació de membres és més còmica que fastigosa, i les explosions són absurdes. És una manera d’emfatitzar que aquest futur paral·lel és un món desagradable, surrealista i grotesc; noció que també podem percebre gràcies a la genial introducció de segments a la pel·lícula amb “notícies” sobre líders polítics mundials assassinats des de l’espai amb satèl·lits teledirigits, o anuncis de ficticis jocs de taula sobre guerres nuclears per a tota la família. No, la violència de Robocop no són els trets i les explosions. L’autèntica violència del film és el corporativisme anarco-capitalista i els perills que comporta per a la llibertat i dignitat humana.
Acabada, doncs, aquesta gran seqüència de “no-violència” a la planta siderúrgica, el nostre Murphy retorna a les oficines de l’OCP, es carrega definitivament a aquesta mena de tortuga gegant inútil amb canons que és l’ED-209, i es planta en ple consell directiu per a mostrar al president de la companyia les proves de la pèrfida natura del Vice-President Dick Jones. Com que Murphy no pot detenir cap treballador de l’empresa, el president de l’OCP ens fa un favor a tots i acomiada a Jones de manera fulminant allà mateix. Això permet al nostre salvador administrar-li la dosi de plom que estava demanant a crits des de la seva primera aparició en pantalla i a recuperar la seva individualitat. Tancant de manera preciosa l’arc del film el president deixa anar: “Bona punteria fill. Com et dius?”. “Murphy”, contesta el nostre heroi mentre somriu i se’n va amb la satisfacció d’una feina ben feta.
Poca cosa més em queda per afegir a part del fet que Robocop és una refotuda obra mestra de cap a peus. Una obra d’art que segueix vigent trenta anys més tard per la demolidora sàtira que fa d’una societat cada cop més tecnodependent i desconnectada. Per una banda, presenta una acceptació generalitzada sobre una integració entre humanitat i tecnologia, mentre que per una altra ressalta la necessitat de no oblidar els nostres orígens i de protegir la nostra identitat i sensació d’individualitat. La percepció del nostre protagonista va evolucionant depenent de la fase cognitiva i introspectiva en què es troba. La seva és una victòria tant per a ell, com per a la noció del que significa realment ser un ésser humà: una ànima amb un propòsit, uns valors, uns somnis, i també amb pors, preferències i conflictes interns. Vagi aquest vestit amb una jaqueta cara de disseny, un uniforme policial, o porti el que li queda de cara estirada sobre un crani metàl·lic.
[1] A pesar que el concepte d’un ésser part home/part màquina és tan antic com el mateix gènere de la ciència-ficció (s. XIX), el terme, com a tal, fou encunyat per primer cop pels investigadors mèdics Manfred E. Clynes i Nathan S. Kline l’any 1960. En els inicis de l’anomenada “Cursa Espacial” entre els Estats Units i l’URSS, i un any abans que Yuri Gagarin es convertís en el primer ésser humà a viatjar a l’espai i completar una òrbita al voltant de la Terra, Clynes i Kline proposaren en una sèrie d’articles el concepte d’un home modificat amb drogues i altres artefactes per tal de sobreviure l’exposició a condicions extraterrestres tals com la radiació. L’anomenaren Cyborg, o el que és el mateix: “Cybernetic Organism”.
[2] Corrent filosòfic que propugna l’aprofitament dels avenços científics i tecnològics per a millorar la condició humana en totes les seves facetes (siguin físiques o mentals), i superar les limitacions imposades per desagradables aspectes de la vida com les malalties, l’envelliment o, fins i tot, la mort. El terme fou encunyat per primer cop pel biòleg Julian Huxley (germà de l’escriptor de ciència-ficció Aldous Huxley), l’any 1957.
[3] Per llegir més extensament sobre la depressió econòmica i l’aparició de les grans crisis de violència urbana a les ciutats americanes durant les dècades dels 80 i el 90, veure l’article sobre Demolition Man (El Cinèfil, 10 de febrer de 2018).
[4] Doctrina econòmica de tendència liberal de mitjans del segle XX, que propugna l’eliminació de qualsevol mena d’intervencionisme o legislació per part de l’Estat en matèria econòmica, industrial i de serveis públics. L’anarco-capitalisme creu que l’absència total d’estatus laborals, la mateixa dinàmica de l’economia de lliure mercat i la constant pressió de la competència corporativa, tendeix a l’eventual autoregulació “voluntària i espontània” de la societat i a una gestió més eficient d’aquesta.
