Després d’un inici de carrera prometedora i participar en diversos films interessants, l’actor Jake Gyllenhaal s’ha estancat abonant-se al remake en els seus darrers treballs: The Guilty, del film homònim danès del 2018, Ambulance, del film homònim també danès de 2005, i ara aquest del film homònim de 1989, Road House: una testosterònica proposta de sèrie B rodada únicament pel lluïment del seu desaparegut protagonista, Patrick Swayze.
Un estil obsolet i ofensiu
L’original seguia els canons del cinema d’acció de la sèrie B dels 80 amb aire de les fallides propostes conegudes com a ‘carn de videoclub’, però aquell estil resulta absolutament obsolet avui en dia, fins i tot ofensiu, i recuperar-lo no té cap raó de ser. Ens trobem davant d’un gran despropòsit. Amb tocs de western (com assenyala una de les secundàries), el desafortunat guió no té cap sentit: una unió de línies de diàleg buides que justifiquin les seqüències d’acció. Si l’excusa ja no desperta el més petit interès, els seus intèrprets completen el desgavell; començant pel mateix Gyllenhaal (amb un irritant somriure al llarg de pràcticament tot el metratge), passant pel seu enemic (absurd Billy Magnussen) fins a arribar a l’histriònic i ridícul lluitador rival (debutant i sobreactuat Connor McGregor).
Road House se situa immediatament com a màxima favorita a convertir-se en la pitjor pel·lícula de la temporada i hauria de ser la gran triomfadora de la pròxima edició dels antipremis Razzie. Una autèntica pèrdua de temps.
