L’any 1954, l’escriptora nord-americana Patricia Highsmith va iniciar la saga de novel·les protagonitzades pel playboy buscavides Tom Ripley, que es va convertir automàticament en best-seller. Era qüestió de temps que la indústria del cinema s’hi fixés i en volgués treure rèdit. I l’any 1960 ja es va fer la primera adaptació al Setè Art. Sorprenentment, no van ser els Estats Units, sinó França qui es va encarregar de portar la primera entrega literària a la pantalla gran sota el títol Plein soleil, dirigida per René Clément (Paris brûle-t-il?, 1966) i protagonitzada per un dels actors de moda del moment, Alain Delon.
Hollywood va trigar unes dècades més, concretament l’any 1999, per fer la seva pròpia adaptació de la mà d’Anthony Minghella (The English Patient, 1996) amb Matt Damon al capdavant, que vivia el seu moment més dolç, gràcies a Good Will Hunting (1997) i Saving Private Ryan (1998). I encara el 2002, la Meca del Cine es va atrevir amb la seqüela Ripley’s Game, sota la direcció de Liliana Cavani (Il portiere di notte, 1974) i amb John Malkovich a la pell del talentós i juganer personatge.
Ripley en blanc i negre
Ripley
Ara ha arribat a la pantalla petita, darrere la producció de Netflix, la nova adaptació de l’obra mestra de Highsmith, sota el concís títol de Ripley. Creada pel reconegut guionista Steven Zaillian (The Irishman, The Girl with the Dragon Tattoo o American Gangster) i també director (Searching for Bobby Fischer, All the King’s Men o The Night Of), la minisèrie de 8 capítols compta en el paper protagonista amb Andrew Scott (Sherlock, Fleabag), que fan un tàndem perfecte per oferir una producció perfecta.
Feia molt temps que a la plataforma de streaming no es veia un contingut de tan alta qualitat, tant en l’àmbit tècnic com artístic. Tècnicament, és un prodigi, tot està cuidat fins al mínim detall i cada pla és una autèntica obra d’art. Amb un bell i elegant blanc i negre, que remet directament als clàssics del noir, Zaillian no amaga el seu personal homenatge a mestres del misteri com Alfred Hitchcok o Orson Wells, donant-li un toc italià al més pur estil Federico Fellini o Michelangelo Antonioni, tal com demanen les belles i alhora decadents localitzacions italianes de la ficció.
Artísticament, Scott porta a sobre tot el pes de la funció amb una interpretació magistral, on una simple mirada o gest transmeten molt més que línies interminables de diàleg. La seva presència i carisma ho diuen tot, igual que la resta d’actors secundaris que li donen el contrapunt necessari per fer créixer encara més el seu personatge.
Meravella visual hipnòtica i captivadora
Ripley
No és casual que la figura i obra del pintor italià Caravaggio estigui present durant tot el metratge. El mestre de la llum ha estat la font d’inspiració directa per construir aquesta meravella visual que hipnotitza i captiva l’espectador fins a límits insospitats, i que guarda punts de contacte amb el personatge protagonista.
És possible que el seu to i ritme, sigui massa ombrívol i lent per a alguns espectadors poc avesats a aquest tipus de produccions on prima més el com que el què. Realment, però, això és el que la fa especial i diferent, i fa que estigui a anys llum de la majoria dels continguts que es poden trobar a les plataformes i, fins i tot, al cinema.
En conclusió, el binomi Zaillian-Scott han aconseguit amb Ripley un resultat fascinant i sorprenent, que, ben segur, es convertirà en un clàssic instantani, només apte per a paladars intel·lectuals ben educats en el llenguatge i l’art cinematogràfic.
Veredicte
Agradarà: a un públic exigent, que gaudeixi amb les atmosferes inquietants i els personatges complexos del cinema més clàssic.
No agradarà: a un públic que busqui productes banals i buits de consum ràpid i d’oblit encara més ràpid.
Enganxòmetre: 8
Nota: 9
