En veure els primers minuts de Right now, wrong then (Ahora sí, antes no) un ja s’adona que estem davant d’un film d’aquell que en diuen d’autor. Amb personalitat. El coreà Sang-soo Hong explica amb sobrietat formal però amb molta intensitat interpretativa una història que amb l’excusa de les arts (cine i pintura) ens parla de com és la societat del seu país. De Corea del Sud però també de bona part de l’Asia. El contrast amb una manera de ser mediterrània (suposadament ben diferent) és el que fa que el públic de casa nostra pugui apreciar més aquest contrast. A la vegada, però, no se’ns fa difícil l’empatia amb el protagonista, un solitari director de cine que aparentment només busca companyia però en realitat vol alguna cosa més (sexe?).
L’estructura de la pel·lícula és part de la seva gràcia. La mateixa història està explicada per partida doble però amb matisos diferents que fan que la segona vegada que la veus els canvis siguin suficientment significatius com perquè el ritme no decaigui. Ara bé, no deixa de ser estrany i monòton està vivint el mateix dues vegades. La primera part del film és com un spoiler del que passarà tot i que l’al·licient és precisament saber què canvia.
Sent una pel·lícula sobre la incomunicació i la (no) expressió de sentiments sorprèn com quatre mirades i gests ho deixen tot molt clar. El protagonista masculí Jae-yeong Jeong ens dóna tota una lliçó d’actuació: superb en el seu paper de llop amb pell de xai. L’actriu Min-hee Kim l’acompanya amb una més que solvent interpretació de noia innocent (que potser no ho és tant). Segurament estem davant una actriu de la qual en sentirem. Aviat la tornarem a veure a No tears for the dead un d’aquells thrillers coreans amb sangada i molt de drama on interpreta una mare que ha perdut la seva filla per culpa del seu idil·li amb la màfia.
Right now, wrong then (Ahora sí, antes no) no és una pel·lícula fàcil de veure. És allò que en deien arte y ensayo. És un experiment, un producte pensat perquè reflexionis i marxis a casa donant voltes al que ha passat. Diversos espectadors marxaran amb versions diferents del han vist. Amb bon criteri el film va ser una de les apostes del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona, ja que, com dèiem, la pel·lícula que és una declaració d’intencions del seu director, un assaig en el qual s’ha de llegir molt entre línies.
Veredicte:
El millor: La interpretació dels seus protagonistes, en especial Jae-yeong Jeong (el noi).
El pitjor: Repetir la mateixa història dues vegades arriba a cansar malgrat els matisos diferencien les dues versions.
Nota: 6
https://www.youtube.com/watch?v=gFc3ZQncR0w
