today-is-a-good-day

Revisitant Steve McQueen

- Advertisement -

Els documentalistes britànics Gabriel Clarke i John McKenna paren esment un cop més a les circumstàncies que el 1970 envoltaren el rodatge de Le Mans (a l’Estat espanyol, Las 24 horas de Le Mans), projecte personal de l’actor Steve McQueen que, com Paul Newman, Robert Redford, i alguns altres actors, tenia penchant per les carreres de cotxes de bell antuvi. Malgrat que la impressió final no enlluerna tant com podia esperar-se a partir de la promesa, certa d’altra banda, que la cinta aixopluga material inèdit, el producte té la suficient força per obrir un parell de debats interessants (McQueen, l’home; i quin valor real té el film), que això no obstant ja hi eren en un altre documental de 2001 no tan reeixit per comparació: Filming at Speed: The Making of the Movie Le Mans, per a la desapareguda televisió per cable Speedvision, que usava material també emprat aquí.

Clarke i McKenna han pogut entrevistar un seguit de gent que va conèixer els fets de primera mà: el fill de l’actor, Chad McQueen, ara amb 55 anys però que va ser al rodatge només amb 10, el qual ha exercit com un dels productors executius del documental; la primera muller de l’actor, Neile Adams, que admet que s’havia separat del marit, entre d’altres motius com ara l’obsessiva bogeria per un film que estava anant a norris, a causa de la condició donívola de l’actor; un seguit de corredors professionals que van participar en el rodatge: Derek Bell, cinc cops guanyador de Le Mans; David Piper, cèlebre conductor britànic que va perdre part d’una cama en un accident a una segona presa tot conduint un Porsche 917; el corredor finat 9 mesos abans de l’estrena, Jonathan Williams, que conduïa el cotxe amb càmera durant les preses en l’autèntica carrera de Le Mans de 1970; l’actor alemany Siegfried Rauch, rival de McQueen al film; la discreta actriu sueca, objecte d’interès de McQueen al film, i ara política del seu país, Louise Edlind; l’actor Hal Hamilton; un guionista del film, Alan Trustman, que va veure aquí acabada la seva carrera com a tal; i Craig Relyea, fill d’un dels productors executius de la pel·lícula, Robert Relyea, entre d’altres.

- Advertisement -

ee7cb0b67e46c26948cf5ea2d71ee3c5

- Advertisement -

També és motiu de llegenda com ambdós realitzadors van aconseguir el found footage inèdit, anomenat “el Sant Graal” en ser cobdiciat per molts, així com àudios i d’altres clips. Corria la creença que hi havia moltíssim metratge rebutjat en el muntatge del llarg, fruit del rodatge en l’autèntica carrera de Le Mans, que va servir per espessir el film rodat en les setmanes posteriors, i que s’estava creient destruït. Després de seguir pistes que anaven de Rússia a Nova Jersey, finalment van rebre una trucada telefònica d’un muntador de Los Ángeles que els informava que havien trobat a un estudi de Hollywood entre 500 i 600 caixes polsegoses de material en bon estat referit al rodatge del film. També va aparèixer material a un soterrani de París. Així mateix, van trobar un making off suís del rodatge, amb imatges sucoses de McQueen, així com un altre making off del cineasta John Klawitter que mai no es va estrenar. També va aparèixer metratge en super-8 rodat per un dels conductors: Paul Blancpain.

El rodatge de Le Mans, tot el projecte, va esdevenir un infern, particularment per a McQueen, que s’ho havia pres com una fita personal, el desig de realitzar el film incontestable sobre les carreres de cotxes i el món que les envolta. Inicialment, amb l’aixopluc de Warner Bros, s’havia d’intitular Day of the Champion. Consta que a l’estiu de 1965, John Sturges, que va iniciar el rodatge del film el 1970, era amb l’actor i una llegenda com el corredor Stirling Moss a manera d’assessor tot passejant-se pel circuit de Fòrmula 1. Segons sembla, hi van instal·lar càmeres Panavision a determinats cotxes Porsche. Una segona unitat va rodar a les carreres de Reims, Monaco i Nürburgring. Warner Bros va anunciar l’inici del rodatge el maig de 1966, mentre Sturges ja es posava nerviós per la manca de guió concret. Però el rodatge de The Sand Pebbles (El Yang-Tsé en llamas) va retenir quatre mesos més del compte l’actor, i Warner Bros va cancel·lar el projecte. Això va permetre que John Frankenheimer estrenés abans el seu espectacular Grand Prix, amb James Garner. El març de 1970, Bob Relyea i McQueen hi tornaren en pactar el projecte, que ara es deia Le Mans, amb la desapareguda Cinema Center Films, productora cinematogràfica del canal televisiu CBS. De nou Sturges, que havia dirigit McQueen a Los siete magníficos i La gran evasión, el dirigiria, però ja a la preproducció es va veure que el director i l’actor no es posarien d’acord. McQueen, i potser caldria aquí reconèixer-lo com a pioner, entenia la cinta com una mena de fals documental centrat en les màquines i els conductors, en tots els matisos sords que fan de l’experiència quelcom tant atractiu com implacable. Amb aquest objectiu, va emprar autèntics conductors per rodar a velocitat autèntica, amb temps real, tot sentint i transmetent l’autèntic perill. Sturges, malgrat que interessat en el que senten els corredors, volia una història dramatitzada, per tant amb guió elaborat, i sentiment, en la línia de Grand Prix, que McQueen rebutjava de totes totes. Després de rodar la carrera autèntica en el cèlebre Porsche 611, Sturges va aturar el rodatge durant dues setmanes perquè va voler fixar el guió. No va haver-hi manera perquè res satisfeia l’actor. Sturges va plegar, McQueen va agafar les regnes, però va arribar un punt en què ningú no sabia de què anava allò. Cinema Center Films va dir que ja n’hi havia prou. Va imposar un director televisiu, Lee H. Katzin, que va poder introduir un guió mínim tot tenint en compte el que ja estava filmat. McQueen, extenuat i decebut, va cedir.

At his bungalow in Palm Springs, Steve McQueen practices his aim before heading out for a shooting session in the desert, 1963.
At his bungalow in Palm Springs, Steve McQueen practices his aim before heading out for a shooting session in the desert, 1963.

A banda de l’esmentat accident que va patir David Piper, que li va costar mitja cama, fruit de la pruïja per rodar una escena un altre cop amb variants, perquè no s’havia decidit si el conductor avançava un altre vehicle, o viceversa (Piper, que no va veure mai més McQueen, recorda emocionat la insistència de l’actor perquè el corredor cobrés una compensació que mai no es va fer efectiva malgrat la insistència), el documental recull, per boca de l’actriu Louise Edlind, l’aparatós accident de cotxe, sota la pluja, que va patir McQueen tot tornant d’una festa amb ella i un assistent personal. L’actor va fer mans i mànigues perquè constés que qui conduïa era l’assistent i per evitar que se sabés que hi anava l’actriu, la qual cosa hauria encès els ànims.

Cal admetre que, malgrat que el documental, majoritàriament, té un caire hagiogràfic, tampoc estalvia determinats fets que hi posen ombres. El dubte hi roman: era McQueen un nen capriciós entestat a fer la seva pel.liculeta cool sobre la seva dèria? Una gran estrella de Hollywood que vivia en un món a part, permanentment protegit i fet Déu? O contràriament, n’era conscient d’obrir noves vies d’expressió, de gènere cinematogràfic?

El fet cert és que encara avui Le Mans divideix la gent. Mentre n’hi ha qui creuen que el fracàs comercial era merescut perquè s’adverteix un esquematisme i manca de guió vergonyosos, d’altres creiem que la cinta es comprèn millor ara. Sobta la fredor del tractament, i el distanciament forçat dels actors i de llurs comportaments, en la línia una mica artificiosa pròpia de l’actor mateix i que a l’època agradava, però aquest esquematisme afavoreix la sensació del film com a “càpsula del temps” alhora que transmet per via de la percepció íntima de cada espectador, amb pura tècnica cinematogràfica d’imatges i muntatge, sense cap paraula explicativa, els neguits dels conductors, tancats dins la cabina del vehicle: l’angoixa de la sortida, el perill de la pluja i la nit, la dilatació en el temps del canvi de rodes o de qualsevol arranjament precipitat, els perills sobtats a la calçada que poden dur a la mort fulminant, la tensió en els moments d’avançament, les rivalitats abstractes, les no tan abstractes quan la política i el criteri de l’escuderia et substitueix per un altre company i no et deixen jubilar amb honors…

150419_stevemcqueen_0

“És vida. Tot el que passa abans o després, és simplement una espera” –­dirà McQueen a Edlind tot tractant de donar sentit a una passió que des de fora sembla una ximpleria. I potser la mateixa justificació és una ximpleria, com ho és pujar muntanyes per després baixar-les, però l’actor justifica així la seva bogeria, la seva passió que, com tota passió, també té quelcom de malaltia incurable. El documental deixa palès que el film reflecteix aquesta malaltia, un film que evoluciona amb voluntat de realisme inusual per a l’època, que aconsegueix un desenllaç electritzant lluny del happy end. Tot Le Mans està impregnada d’una estranya melangia, és com una lletania ofegada, un lament que sap que mai no trobarà consol, que s’ha confós amb buidor de continguts. De tot això sorgeix, al llarg del temps, la fascinació per una pel·lícula potser no tan esquemàtica, maleïda des del principi, on l’actor s’hi va deixar la carn i la sang tot cercant coses que no interessaven a la comercialitat del producte. Però tota obra autèntica fa arribar la seva veritat.

- Advertisement -

El documental mou a reflexió quant a què, en certa mesura, les carreres van matar McQueen. Uns deu anys després, als 52, moria d’un càncer provocat per l’amiant dels vestits dels pilots a l’època. Així ho expressa el mateix actor en una entrevista en off que s’hi sent. Hi sabrem que després del film es va divorciar, ensorrat, en saber que la seva muller l’havia enganyat també finalment; va perdre l’amistat del seu amic Bob Relyea; i la seva companyia de producció, Solar Productions, implicada en el film, va estar a punt de fer fallida. Per tot plegat, es va oblidar de les carreres de cotxes i va tornar a les grans produccions que l’asseguraven en el Stardom.

Veredicte:

El millor: Les noves entrevistes, amb impressions interessants, als testimonis i protagonistes del rodatge i de l’entourage d’aquest.

El pitjor: La sensació que, malgrat les imatges i clips d’àudio inèdits, no som davant un documental rabiosament diferent.

Nota: 8.

- Advertisement -
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents