today-is-a-good-day

Resiliència radioactiva

- Advertisement -

En el primer festival de cinema organitzat després de la pandèmia provocada per la Covid-19, el BCN Film Fest, hi hem pogut veure a la secció oficial la pel·lícula Madame Curie (Radioactive, 2019), dirigida per Marjane Satrapi. Rodada en anglès, i amb una producció amb intenció de ser una estrena per a un públic global, destaca i es recomana per molts motius… però n’he escollit deu, que són els següents:

1er. La pel·lícula mostra de forma molt fidel i ben resolta l’extraordinària vida de Maria Skłodowska/Marie Curie (1867-1934). La veiem avançar, especialment des de la seva arribada a París, amb petites píndoles que permeten que l’espectador entengui el seu comportament i les seves troballes. Dona independent, forjada amb caràcter, perseverant i sempre emprenedora. No li importava l’aprovació dels altres ni els mèrits que no fossin merescuts. I molt menys li va importar la fama. Va ser molt generosa quan va poder, i molt patriota, tant amb la seva Polònia natal com amb la França que la va acollir. Extraordinàriament avançada per a la seva època, de conviccions progressistes, i amb un gran compromís social.

- Advertisement -

2on. Si bé la serendipia i l’atzar són importants a la vida de tothom, en el cas de Marie Curie és especialment simbòlic. El descobriment casual del físic Henri Becquerel, que havia contemplat de forma accidental que les sals d’urani emetien uns raigs de naturalesa desconeguda, li va obrir la curiositat i una línia de recerca que va canviar la concepció de la física. La necessitat d’un laboratori més gran i d’uns instruments de mesura més precisos els va trobar quan la seva vida personal va canviar per sempre al conèixer a Pierre Curie (1859-1906). No obstant això, un accident amb un carruatge de cavalls va acabar amb la vida del seu marit, probablement ja amb una salut precària degut a les condicions de treball amb radiació sense cap tipus de protecció. Marie Curie va ocupar la càtedra del seu marit a la Universitat de París, sent la primera dona a ser professora en aquesta institució, i va obrir el camí a d’altres professionals en un món clarament marcat per la presència d’homes.

- Advertisement -

3er. De fet, la pel·lícula és un reflex de la societat del moment. Les decisions exclusivament en mans d’homes que ens mostren no semblen gaire irreprotxables, ni en l’àmbit acadèmic, ni polític, ni militar, ni informatiu. La històrica foto de les grans eminències científiques reunides el 1927 en el cinquè Congrés Solvay mostrava una única presència femenina: Madame Curie. És a dir, malgrat totes les traves que s’anava trobant, les va poder salvar gràcies als seus resultats i a la seva consistència en el discurs, catapultada per uns premis Nobel que no van ser fàcils de guanyar i rebre’ls, i no em refereixo als mèrits per la feina feta (haureu de veure la pel·lícula pels detalls).

4rt. Justament part dels problemes que va haver de bregar en el seu segon premi Nobel va ser l’assetjament sistemàtic dels mitjans de comunicació de forma continuada, menyspreant les seves troballes i reconeixements i criticant obertament les seves decisions personals, tant de recolzament al partit comunista com el seu afer amb el científic Paul Langevin, antic deixeble del seu marit i separat de la seva dona. L’exposició als diaris de la seva correspondència íntima entre ells i els detalls de l’apartament on es trobaven, el fet que ell encara estava casat i, el pitjor de tot, que ella fos cinc anys major que ell, va provocar tot un escàndol a la societat del moment, amb un escarni permanent a la seva llar, on el més suau que se sentia eren crits de “trencallars jueva estrangera”. La pressió va fer que la relació es trenqués i, curiosament, amb el pas del temps, el destí va fer que es casessin la neta de Marie Curie amb el net de Langevin, però això és una altra història, i diverses dècades després.

A la pel·lícula hi ha una sentència lapidària de Marie Curie; quan està intentant vendre les medalles del seus dos premis Nobel, totes dues d’or massís, per obtenir diners per poder portar màquines de raigs X als hospitals de campanya a la Primera Guerra Mundial. La frase dita al Ministre de la Guerra francès va ser: “Sé el que poden fer els mitjans de comunicació, ara els podré utilitzar a favor meu”. I va aconseguir els recursos sense haver de vendre les medalles, que haguessin estat un deshonor per al país… probablement, per a ella no ho hagués estat si tenien un bon ús.

5è. El títol original de la pel·lícula, Radioactive (després en parlarem del motiu), fa referència a la presència constant d’aquest fenomen físic al llarg de la seva vida. En va ser la descobridora, el va batejar i definir i, avui dia, les unitats de mesura de la seva intensitat es diuen curis en homenatge a… bé, no queda clar si al marit, a ella o a tots dos, no ho van concretar quan ho van proposar. Va ser de les primeres dones de tenir el carnet de conduir, i es calcula que va fer més de un milió de radiografies als soldats francesos ferits a la guerra, amb la seva ambulància portàtil equipada amb un equip de raigs X, i, de fet, va evitar l’amputació sistemàtica d’extremitats o que fossin desnonats malgrat tinguessin esperances de vida. Ho va fer acompanyada de la seva filla gran, de divuit anys en aquell moment. Mai se li va reconèixer en vida aquesta gesta.

6è. Aquest ímpetu i coratge per ajudar i salvar vides ho va fer una dona que va bregar amb el dolor tota la seva vida. L’embaràs i maternitat sense parar de treballar, l’avortament del seu segon fill probablement provocat per la contaminació a la feina, diverses depressions en moments puntuals i els continus pals a la roda a què era sotmesa malgrat els resultats obtinguts. En el pòster de la pel·lícula, per exemple, se la veu amb un tub d’assaig amb isòtops radioactius que brillen a la foscor… i era veritat, els portava sempre a la butxaca del vestit, els guardava al calaix del despatx. Se sap que el seus quaderns i diaris són altament radioactius, amb una alta toxicitat.

Ben aviat, al seu laboratori, va agafar la coneguda avui dia com «la malaltia del raigs». Un dels símptomes és la inflamació dels dits amb molt dolor, que ho va tenir tota la seva vida. La seva feina de “radiòloga” a la guerra probablement li va ocasionar la ceguera anys més tard i, tot plegat, la leucèmia que acabaria amb la seva vida als 66 anys, i dues dècades després, la de la seva filla i del seu gendre (tots dos als 58 anys, també amb molts problemes de salut). La filla guanyaria el premi Nobel juntament amb el seu marit un any després de la mort de la mare, pel descobriment de la radiació artificial, i van ajudar a crear les radioteràpies per a la cura del càncer, sense els riscos que comportaven les propostes de Marie Curie, amb bona intenció però amb el perill que suposava ús d’unes substàncies altament perilloses. A França, a la radioteràpia se la coneix com «curieteràpia».

- Advertisement -

7è. El guió (i títol) de la pel·lícula està basat en el llibre Radiactivo: Marie & Pierre Curie, una historia de amor y efectos colaterales (Radioactive: Marie & Pierre Curie, A Tale of Love and Fallout (2010), publicat en castellà el 2019 per Norma Editorial. La mateixa autora i la il·lustradora, Lauren Redniss, el descriu com «un llibre visual sobre coses invisibles». Meravellosament compost, es converteix en un text biogràfic il·lustrat en què justament la radiació esdevé present a partir del color, les formes i un estil molt subtil, on l’esdevenir del destí està condicionat en tot moment per la radioactivitat i les seves conseqüències. També hi ha un espai per recordar la importància avui dia de la seva contribució a la ciència, especialment en l’àmbit de la teràpies en salut i a l’àmbit de les armes i de l’energia nuclear, recurs que també utilitza la pel·lícula.

Ara bé, Redniss reconeix que hi ha dues coses invisibles en el seu llibre: la radioactivitat i l’amor. Per tal de fer èmfasi en aquests aspectes aposta per una tècnica concreta: la impressió amb cianotipus, un procediment fotogràfic sense càmeres que aconsegueix una còpia negativa de l’original en un to blavós. El paper tractat químicament, convertit de color blau, el dota d’un efecte particular, contaminant l’escena i els diferents colors emprats, lluint una brillantor espectacular, a semblança justament de l’efecte de la radioactivitat (la coneguda com a radiació de Cerenkov és un fenomen físic amb partícules ionitzades que provoca una brillantor blavosa característica).

8è. La directora Marjane Satrapi reconeix que no es va inspirar en el llibre de Redniss, destacant la seva vàlua com a obra d’art però, a la vegada, la seva dificultat de transportar-ho a una altra mitjà com és el cinema d’imatge real. Satrapi resolt amb escreix l’encàrrec fet, en la seva cinquena producció, en el projecte de més pressupost realitzat fins al moment. A la directora tots la recordem com a autora de novel·les gràfiques i la seva irrupció al cinema amb l’adaptació de les seves obres Persépolis (Persepolis, 2007) i Pollo con ciruelas (Poulet aux prunes, 2011).

. Una pel·lícula d’aquest tipus no és fàcil de fer ni d’interpretar, amb un temps tan limitat explicant tantes coses i tants anys de la vida d’una persona real i molt coneguda, amb una vida molt intensa. És per això que destaca especialment l’actriu Rosamund Pike com a Marie Curie, pràcticament en totes les escenes de la pel·lícula, que li ha valgut el premi a la millor actriu en el palmarès del BCN Film Fest. L’actriu dota la científica de fortalesa en el caràcter i de feblesa física, a la vegada, degut als estralls que li provoca en el cos la radioactivitat, a més de tots els cops de la vida. La seva expressió corporal juntament amb una direcció artística impecable i un bon repartiment de secundaris, la converteix en una de les grans interpretacions individuals i col·lectives de l’any. La capacitat de Pike de posar-se a la pell d’una altra persona ja la vam poder veure també a la destacable La corresponsal (A private war, 2018), en què interpretava magistralment el paper de la periodista Marie Colvin.

10è. A la història de la ciència hi ha moltes mostres de serendipia, és a dir, de fer trobades inesperades sense que en realitat les estiguessis buscant o, realment, quan estaves cercant una altra cosa. Organitzar un festival de cinema de l’envergadura del BCN Film Fest no es fa de forma sobtada o per casualitat, es fa després de molta feina de gestió i planificació de tot un equip de professionals, que aposten perquè, a “la nova normalitat”, puguem anar a una sala de cinema, a gaudir-ne. I els espectadors ho celebrem.

En certa manera, Marie Curie ens va ensenyar a viure amb dolor i patiment, però també amb resiliència, curiositat i passió.

- Advertisement -
Jordi Ojedahttps://comiccienciatecnologia.blogspot.com/
Jordi Ojeda és professor del Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra) on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents