Quan es parla de reserves índies sembla que siguin una cosa del passat, però res més lluny de la realitat. Les reserves habitades pels descendents dels nadius nord-americans segueixen existint i els seus veïns han de fer mans i mànigues per viure i sobreviure, intentant trencar els estigmes racials del seu passat.
Aquesta realitat és la que retrata la minisèrie signada per Taika Waititi (Jojo Rabbit, 2019) i Sterlin Harjo (Love and Fury, 2020), que ha estat una de les sensacions televisives de l’any, tal com indica la seva més que justa nominació a Millor Sèrie de Comèdia dels darrers Golden Globes. I és que el fet que els seus creadors cresquessin en un entorn com el de la ficció ajuda i molt pel que fa a versemblança i honestedat.
Seguint els ‘gossos’ de la reserva del títol, interpretats per quatre joves desconeguts que debuten amb gran solvència, els vuit capítols de mitja hora de durada giren al voltant dels problemes endèmics d’aquesta societat fora de la societat americana, com són la delinqüència, les drogues, l’atur… Temes tractats amb humor, però no per això de forma trivial, sinó amb molt respecte i sinceritat.
El gran treball amb els joves actors per part de la parella de directors és veritablement el punt fort de la minisèrie, els quals es mouen amb desimboltura entre escenaris reals que reforcen les diferents històries entrecreuades. Tanmateix, els protagonistes no són ningú sense uns bons secundaris i aquests estan més que a l’alçada, oferint el contrapunt humorístic o dramàtic necessari, depenent dels fets representats.
Com si es tractés d’un estudi sociològic, Reservation Dogs dissecciona al detall les reserves índies del segle XXI i seus residents, reptant a l’espectador a què en sigui partícip. Aquesta és també una altra de les virtuts de la sèrie: buscar el posicionament de l’audiència sense que aquesta s’adoni, de la forma més natural i menys impostada possible.
I és que la implicació del públic és totalment necessària perquè aquest personal viatge a l’Amèrica profunda sigui plenament satisfactori i aconsegueixi el seu objectiu que no és un altre que despertar consciències, però mai des d’un punt de vista alliçonador o adoctrinador. L’humor és una arma molt poderosa i Waititi i Harjo saben perfectament com utilitzar-lo per assolir el seu propòsit.
En definitiva, una sèrie fresca i, sobretot, necessària en els temps actuals, on el que més importa és la immediatesa, oblidant que les coses realment importants per obtenir-les necessiten el seu temps de maduració. Els indis nadius sabien perfectament què era això.
Veredicte
El millor: un jove repartiment d’actors que atrapen amb les seves convincents i naturals interpretacions.
El pitjor: algun capítol extremadament lent que pot allunyar-nos de la trama principal.
Nota: 7,5
