Renée Zellweger, llueix de nou amb ‘Judy’

- Advertisement -

Fitxa Personal

Naixement: 25 d’abril de 1969 (50 anys), Katy, Texas (Estats Units)

Alçada: 1,63 m

- Advertisement -

Parelles: Jim Carrey (1999–2000), Bradley Cooper (2009–2011), Doyle Bramhall II (2012–2019)

Fitxa Professional

- Advertisement -

Pel·lícules: 45

Premis: Oscar, Millor actriu secundària, Cold Mountain (2004); Globus d’Or, Millor Actriu Musical o Comèdia, Nurse Betty (2001) i Chicago (2003), i Millor Actriu Secundària, Cold Mountain; Premis BAFTA, Millor Actriu Secundària, Cold Mountain.

Qui li havia de dir a l’actriu texana, de pares immigrants europeus, que, després de tocar el cel amb el seu inoblidable rol de Bridget Jones i guanyar l’Oscar a la Millor Actriu Secundària per Cold Mountain (2003), acabaria a l’oblit a causa d’unes males decisions professionals i personals que la van fer desaparèixer d’escena. Havia de ser una estrella del Hollywood clàssic com Judy Garland, amb molts punts de contacte amb ella, que la tornés a col·locar al lloc que es mereix dins la indústria, com la gran actriu que és.

Renée Zellweger va fer el seu debut a la pantalla gran amb Dazed and Confused (1993) del director ‘indie’ Richard Linklater (Before Sunrise), una pel·lícula de culte que la va col·locar automàticament dins el ‘pack’ de joves actrius diferents i amb talent a tenir en compte. I va ser precisament Ben Stiller qui la va tenir en compte per incloure-la dins una altra producció de l’estil, que va marcar una generació de joves com és Reality Bites (1994), juntament amb altres estrelles emergents com Winona Ryder i Ethan Hawke.

La seva carrera ja estava encarrilada i el seu llançament definitiu va ser al costat de Tom Cruise amb Jerry Maguire (1996), que la va preferir a la primera candidata que era, ni més ni menys, que Winona Ryder. I va ser així com es va convertir en l’actriu de moda dins el gènere de la comèdia romàntica, i també esbojarrada, gràcies o no a Me, Myself & Irene (2000), al costat d’un insuportable Jim Carrey, del que, sorprenentment, va ser parella durant un any. I encara…

La seva consagració definitiva va ser un any després amb l’adaptació de la novel·la de Helen Fielding, Bridget Jones’s Diary (2001), un èxit de taquilla que la va posar en boca de tothom, i no sempre per bé, ja que se la va criticar molt per ser l’escollida per a un personatge tan ‘british’. De totes maneres, la seva entranyable interpretació va agradar tant, que va tenir continuació amb dues pel·lícules més, Bridget Jones: The Edge of Reason (2004) i Bridget Jones’s Baby (2016).

- Advertisement -

Però, abans d’arribar a l’adaptació de la tercera part de la trilogia de Fielding, Zellweger també va demostrar que, a part de ser una actriu de comèdia plena de ‘simpàtics’ tics, ho va tornar a fer per enèsima vegada a Nurse Betty (2000), i va guanyar el Globus d’Or a la Millor Actriu de Comèdia. Demostrava doncs que també sabia cantar i ballar com la millor al musical Chicago (2002) de Rob Marshall (Mary Poppins Returns), i que podia ser una actriu de caràcter i guanyar l’Oscar a la Millor Actriu Secundària per la ja citada cinta d’Anthony Minghella.

La darrera cinta amb ‘cara i ulls’ que va fer la futura estrella estrellada va ser el drama ambientat al món de la boxa, Cinderella Man (2005), fent de l’abnegada muller de Russell Crowe. Ni compartir cartell amb George Clooney a un altre drama esportiu com Leatherheads (2008) o amb Viggo Mortensen i Ed Harris al western crepuscular Appaloosa (2008), la va ajudar a aixecar el cap. La seva travessia interpretativa pel desert cinematogràfic ja no tenia marxa enrere.

La que havia estat la ‘Núvia d’Amèrica’ ara era només una ombra del que era i un seguit de desafortunades operacions de cirurgia estètica tampoc la van ajudar, ja que va patir una cruel crucifixió pública que la va fer plantejar-se abandonar la seva carrera definitivament per voler-la salvar abans. Però, ja sabem com de cruel pot ser Hollywood amb les seves actrius a partir dels 40 anys. “Si vols treballar, pel quiròfan has de passar”.

Tot apuntava que aquest desafortunat linxament públic acabaria amb Zellweger, però Bridget Jones va sortir al rescat per tercera vegada, i va poder aixecar una mica el cap, però no va tenir, ni molt menys, l’èxit esperat. Ni la sèrie What/If (2019), que va fer per Netflix per intentar viure una segona vida al món de les plataformes en línia. Va haver de ser el que, sense dubte és, mai millor dit, el paper de la seva vida, per les similituds que té amb ella la desapareguda Judy Garland, on fa una interpretació que l’ha fet viatjar més enllà de l’Arc de Sant Martí i redimir-se amb ella i amb el públic. Tal com diu, Renée/Judy en un moment a la cinta de Ruper Goold, “Només vull el que tothom vol. Ser feliç”.

- Advertisement -
Jordi Sardiña
Periodista, professional, des de 1999, cinèfil, passional, des de tota la vida, ja que el cinema l'ha acompanyat sempre, tant en els bons com en els mals moments. La seva trajectòria laboral no sempre ha estat lligada al Setè Art, perquè s'ha guanyat la vida com a consultor de Màrqueting-Comunicació en diferents empreses de sectors diversos. Col·laborar amb 'El Cinèfil' li permet transmetre tot el que ha après i continua aprenent veient cinema. Llarga vida a la pantalla gran (i petita)!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents