El cinema fantàstic té molts subgèneres. El terror, la ciència ficció o els superherois, per exemple, són només algunes d’aquestes subdivisions però no pas les úniques. Una altra de les branques d’aquest tipus de cinema és la que té els monstres com a protagonistes. En anglès en diuen monster movies i en japonès existeix la paraula kaijû (怪獣) per fer referència a bitxos grossos i estranys que normalment destrossen Tòquio o altres localitats japoneses. A la passada edició de les Nits de Cinema Oriental de Vic es va fer una aproximació (des de l’Àsia) a aquest gènere i aviat el Festival Cardoterror també homenatjarà els monstres a la seva 11a edició. Però aquests estem immersos en el festival de Sitges i val la pena repassar veure què ha passat.
Començarem parlant d’un díptic de films que van arribar del Japó i ja l’any passat van canviar un xic la perspectiva en aquest sentit. Ens referim a Attack on titan, que dividida en dues pel·lícules i basant-se en un manga va deixar molts amb la boca oberta per l’aproximació brutal i diferent al concepte de monstre. Els titans són gegants semihumans que es mengen les persones però no només això… hi ha els titans colossals que no només són enormes sinó que destrueixen i generen enorme mal rotllo.
Les dues pel·lícules d’Attack on Titan (que aviat estaran disponibles en DVD editades per Media 3) són una recomanable revisió al gènere malgrat la segona part es desvia de la història original i no manté el bon nivell de la primera…
Però anem ja a l’actualitat i a parlar de tres pel·lícules actuals que pretenen donar una volta més al gènere. La primera que lliga perfectament amb els titans colossals que mencionàvem fa un moment és precisament Colossal el nou film de Nacho Vigalondo. Amb una genial Anne Hathaway, la pel·lícula fa una nova mirada als monstres des de l’humor i la irreverència (que és com a Vigalondo li agrada fer les coses). Colossal juga al terror que provoquen els monstres en grans urbs (a Corea) i ho combina amb els drames personals dels protagonistes (alcohol, maltractament, first world problems) tot plegat passar pel filtre del “catxondeo”. És un film, honest i sincer, sense pretensions, i amb molta intel·ligència darrere. Fareu bé de veure Colossal quan s’estreni. És una entrada als kaijû per la porta del darrere.
EL monstre en majúscules
És el pare de tots els bitxos grossos destruint ciutats. És el llangardaix radioactiu més usat al cinema. És Godzilla, el kaijû per excel·lència. Al Festival de Sitges ja s’ha pogut degustar Shin Godzilla, una nova versió molt interessant on es s’ofereixen nous focus més enllà del bitxo en si mateix. Si el primer Godzilla estava claríssimament influenciat per la catàstrofe nuclear de Hiroshima i Nagasaki, la versió del 2016 mira sense amagar-ho al desastre de Fukishima. Lamentablement pel Japó l’amenaça nuclear està més vigent que mai i la nova pel·lícula mostra com cap altra les vicissituds governamentals i la burocràcia política que el Japó exerceix per fer front a un monstre. És una mirada enriquidora però potser un pèl massa densa pels aficionats que volen més monstres i menys ministres discutint-se entre ells. En qualsevol cas, i d’això se suposa que va l’article, planteja una nova aproximació sense abandonar l’essència… I pels nostàlgics (entre els quals un servidor) sempre és un plaer escoltar al cine i amb bona sonoritat el tema musical de Godzilla… En Marc Musquera us ho explica millor que jo aquí.
En fi Godzilla està més viu que mai el Japó fa exorcisme dels seus propis monstres i fantasmes com ningú. I per molta burocràcia que tingui el film el monstre destrossa i destrossa bé. Doneu-li una oportunitat encara que només sigui per veure com una de les protagonistes arriba a Tòquio i pregunta als polítics on hi ha un Zara…
El monstre català
Sovint els monstres esdevenen personificacions de les nostres pors, reflexes d’allò que temem o d’allò que no hauríem de témer, un ens que ens persegueix per recordar-nos el que ens passa. J. A. Bayona agafa la figura d’aquest monstre personal i li dóna una volta convertint-lo en una espècia de “veu de la consciència”, més sincer i punyent que no pas el grill Jiminy (més conegut com a Pepito Grillo).
El film A monster calls (Un monstre em ve a veure, 2016) parteix d’una premissa familiar força simple (la qual cosa no li treu rellevància o dificultat), però el fet que les preses de decisions d’en Connor (el protagonista) es vegin afectades per un monstre “imaginari”, crea un argument potent, ben portat a la pantalla i sobretot colpidor. Tots tenim els nostres monstres, i el d’en Bayona (interpretat per Liam Neeson) és un dels més envejables.
