Reina roja ja és un fenomen. Si alguna cosa agrada al públic espanyol més que riure, és un bon thriller. I això aplica tant a sèries i pel·lícules com a llibres. Durant la darrera dècada no han parat d’arribar-nos títols amb una qualitat més que notable d’històries fosques, criminals i amb més o menys mirada social. Sèries com La Casa de Papel, Vis a Vis o Antidisturbios; pel·lícules com La isla mínima, Cien años de perdón o El Reino… inclús el Carles Porta i els seus Crims són mostra d’aquesta tendència.
I per la part literària no ens ha d’estranyar que entre els més venuts i prestats hi trobem autores com Eva Gª Sáenz de Urturi, Dolores Redondo, Javier Castillo, Carmen Mola… i Juan Gómez-Jurado amb l’Univers de Reina Roja.
L’èxit de moltes d’aquestes produccions es basava sovint a prendre de referent grans títols del cinema i la televisió americana. Però alhora, passaven per un filtre localista que permetia fer denúncies explícites de problemàtiques socials o bé donar un aire de proximitat. La barreja i equilibri entre aquests dos elements tenia com a resultat trames intrigants i enrevessades amb personatges entranyables, propers i situacions que no es donarien més enllà dels Pirineus.
Reina Roja
L’olor de l’èxit que fa Reina roja
L’Univers de Reina Roja és sens dubte un dels èxits editorials més importants dels darrers anys. Almenys pel que fa a autories espanyoles. Amb set llibres publicats i uns quants més en projecció, la saga ha atrapat a més de tres milions de lectors arreu del món. La barreja de thriller fosc amb tocs de ciència-ficció i novel·les d’espionatge, passada pel filtre localista ja és prou motiu per capbussar-te entre les pàgines. L’estil, a més, directe i senzill i amb un toc de ‘metaficció’ atrapa des de la primera paraula i no et deixa treva. Són d’aquells llibres que un cop hi entres ja no en pots sortir.
L’actitud carismàtica i mediàtica de l’autor, qui porta a les espatlles una llarga trajectòria com a periodista, també ha influït en l’èxit dels seus llibres. I això no només es deu a la seva popularitat, sinó a com es té la sensació que es dirigeix directament al lector, deixant palesa la relació emissor-receptor, explicitant-la i explotant-la.
Per tots aquests elements, l’adaptació audiovisual partia d’entrada amb molts punts a favor. Però això no significa que fos una tasca senzilla.
L’adaptació que esperàvem
Amaya Muruzábal, en el seu paper de showrunner, firma un guió, conjuntament amb Salvador Perpiñá, que sap adaptar perfectament no tan sols la novel·la Reina Roja, sinó tot l’univers literari de la saga. Ampliant a través de flashbacks i revelacions, inclouen detalls dels personatges que els lectors coneixíem d’entregues posteriors, però que serveixen per assentar millors les bases en el format audiovisual.
En aquest mateix sentit, la sèrie es desmarca una mica del material original per tal de crear una cosa nova, conscient del nou format. De fet, sobta una mica el caire ‘comiquero’ que adopta la sèrie, però que sens dubte és tot un encert. Sense deixar de banda la investigació criminal i, per tant, el gènere thriller, la sèrie té moments brillants que l’apropen al terror, la ciència-ficció i les històries de superespies. En conseqüència, el to no és de suspens seriós de novel·la negre, sinó més dinàmic i festiu.
La direcció dels episodis, a càrrec de Koldo Serra i Julian de Tavira, és un dels elements que garanteixen l’èxit de l’adaptació. Amb una posada en escena molt cuidada i un ritme perfectament calculat, els set episodis es passen de seguida mantenint enganxat l’espectador. Val la pena destacar tot l’apartat dels efectes visuals, a través dels quals podem explorar el món intern d’Antonia Scott i entrar a la ment de la persona més intel·ligent de la Terra. El moment de la truita de patates és una absoluta genialitat.
Uns personatges inoblidables
Però sens dubte el que sosté la sèrie és la bona construcció dels personatges, interpretats magistralment. La dupla protagonista, Jon (Hovik Keuchkerian) i Antonia (Vicky Luengo) està especialment impecable. Ambdós intèrprets capten a la perfecció els elements que havien convertit en entranyables els personatges als llibres i aconsegueixen transmetre-ho.
Però a més d’ells també destaquen Karmele Larrinaga, meravellosa com la ‘amatxu’ de Jon, i Alex Brendemühl, com el misteriós i fumador ‘mentor’. També és molt ressenyable la interpretació de Nacho Fresneda com a Fajardo, el tètric i violent dolent d’aquesta entrega. Les pressions internes i externes que l’obliguen a fer el mal s’enfronten amb els dubtes d’una ment turmentada i li donen un caràcter polièdric molt ben interpretat.
En resum, la primera temporada de Reina Roja té tot el que es podria esperar d’una adaptació dels llibres, però no es limita a això i ho porta més enllà. Adoptant una estètica personal i modificant la forma de narrar la història obté un caràcter propi que enlluernarà els lectors i atraparà els externs. Tot un èxit que esperem que duri moltes temporades.
Veredicte
El millor: El guió, les interpretacions i els aspectes visuals, molt encertats.
El pitjor: No sona cap cançó de Sabina. No és que en sigui un gran fan, però als llibres hi ha moltes referències i m’ha estranyat que ho obviessin.
Enganxòmetre: 9
Nota: 8
