Sovint passa que ens deixem portar pels costums i també a l’hora d’escollir una nova sèrie ens costa sortir de la zona de confort, que en el meu cas són, per exemple, les produccions anglosaxones. Ens arrisquem així a veure productes que acaben sent molt similars, perdent-nos algunes sorpreses. Tot i que algun cop ens queixem de la poca capacitat innovadora de la indústria, resulta que com a espectadors també podem ser una mica mandrosos a l’hora de canviar de gènere, estil o país de procedència.
Vet aquí que el passat 4 de setembre es va estrenar una sèrie sueca a Netflix, catalogada com a comèdia romàntica, de la qual he de confessar que en condicions normals hagués fugit com una esperitada. Però en un rampell de valentia i esperit aventurer m’hi vaig llençar amb la seriosa intenció de no ficar només la punteta del peu per tastar la temperatura, sinó capbussar-m’hi de ple per gaudir-ne. Com podeu intuir arribats a aquest punt, l’experiència ha valgut la pena. Encara que sigui per confirmar que les etiquetes que es posen a les sèries sovint són confuses i enganyoses, perquè Love & Anarchy no és una comèdia ni és romàntica.
Tot i que està plena de situacions absurdes i embolics propis del gènere, la sèrie té un fons dramàtic que va molt més enllà de la noia que coneix un noi, fan quatre bromes i s’enamoren. Per començar, la noia és una dona casada i amb dos fills que té una bona feina com a consultora empresarial a Estocolm. Sembla una persona amb èxit que creu que ho té tot ben lligat, fins que s’adona que està ben lluny de ser feliç. Quan arriba a una editorial per millorar la seva estratègia d’empresa, coneix el noi en qüestió, un jove informàtic amb qui connecta per casualitat i que servirà com a detonant per deixar-se portar i fugir de la seva infelicitat.
Lluny de ser perfecta, Love & Anarchy s’escapa de les convencions i ens parla d’inquietuds reals i adultes, embolcallades en escenes còmiques i esbojarrades que es van diluint segons avança la sèrie, per acabar sent una crida a l’autenticitat i la rebel·lia contra una societat que tendeix a unificar-nos i tractar-nos com a números. Tot i que certes trames de la sèrie no queden del tot ben resoltes o algunes interpretacions deixen bastant a desitjar, els personatges resulten entranyables en conjunt. Tots ells queden eclipsats per una protagonista, Ida Engvoll, que tira del carro amb una interpretació realista i sincera que dona credibilitat a un personatge sòlid i memorable.
En definitiva, us recomano tirar-vos a la piscina i tastar la frescor d’aquestes aigües, no perquè siguin nòrdiques, sinó perquè són originals i diferents. Us faran somriure i escapar una mica de la monotonia que imposen altres produccions similars, o potser de la monotonia que nosaltres mateixos ens imposem, que tot és possible.
Veredicte
Agradarà: Als fans dels catàlegs d’Ikea i de les comèdies amb reflexions vitals.
No agradarà: A qui busqui una comèdia infantil i plena de gags.
Enganxòmetre: 8
Nota: 7
