He de reconèixer que el cinema de Zack Snyder sempre havia tengut un punt de fer-me somriure. La part més bàsica de mi mateix deixava passar per alt les pretensions de grandesa i les inconsistències narratives per dedicar-se, senzillament, a gaudir de l’espectacle visual.
Durant els darrers anys, veure les crítiques ferotges que rebia a tort i dret em van fer preguntar si gaudir dels seus primers films era una tara meva. Potser és que era massa jove, testosterònic o poc cultivat. Però jo, genuïnament, el defensava. I encara que veia com a poc a poc es desinflava, continuava confiant.
Vaig abraçar amb ganes la seva versió de Justice League i al final la vaig gaudir. Vaig veure Army of the Dead amb l’esperança de retrobar-me l’Snyder juganer de 2004. I em vaig decebre, però ho vaig passar per alt. Amb el tràiler de Rebel Moon vaig creure que assistiríem a un espectacle de nivell. Però el resultat és imperdonable.
Un reescalfat insuls i buit
Rebel Moon podria ser, a la teoria, un homenatge a la ciència-ficció pulp. Als llibres de tapa blana i pel·lícules de videoclub que imitaven Star Wars sense els mitjans ni el talent de George Lucas. I si fos això, encara estaria bé. Despullada de pretensions, podria passar per una space opera de quarta regional, una aventureta entretinguda per passar l’estona. Però no arriba ni a això.
Ja fa dècades que la fantasia i la ciència-ficció han aconseguit deslligar-se de l’estigma que els perseguia als anys 80 i 90. Després d’èxits absoluts i que el gran públic contemplés les possibilitats que oferien els gèneres, fins i tot les propostes més senzilles demanen més que ajuntar quatre clixés.
Aquest mateix any hem pogut veure una pel·lícula com Dungeons & Dragons: Honor among thieves, on es recuperava l’esperit aventurer i juganer del rol més clàssic i es recorria a elements suats. Però en aquella cinta, el sentit de l’humor i el to despreocupat era clau. Si bé l’espectador no assistia a res innovador, la pel·lícula no es prenia a si mateixa seriosament, i es podia gaudir alegrement d’una aventura senzilla i entretinguda i evadir-te durant dues hores.
Per la seva banda, Rebel Moon és tediosa. Es vesteix amb pompositat i transcendència una pel·lícula completament buida d’originalitat o sorpresa. El guió és infumable. Un reguitzell de tòpics i girs previsibles, amb un lore insultantment magre i uns personatges sense un bri de construcció. Els fets se succeeixen de forma mecànica i sense gràcia, accelerats, i sense cap ingredient per mantenir-te enganxat. Dit d’una altra manera: ja hem vist aquesta pel·lícula cent vegades abans, i mil vegades més ben contada.
On no hi ha… no raja
En conseqüència, les interpretacions són nefastes. Cap dels actors es creu el que diu, ni l’interessa, i molt menys ho farà després l’espectador. La gran part de l’equip protagonista no arriba a ajuntar més de dues frases seguides, i no hi ha cap mena de relació entre ells, ni transmeten cap carisma. I els personatges amb més presència no tenen cap tipus d’interès ni desperten empatia. Dolents histriònics, protagonistes artificialment intensos i secundaris que només fan embalum.
I si aquesta fos la primera cinta d’un director jove i desconegut, tindria excusa. Però no és el cas. I per això també fa mal que ni tan sols la part visual, on Snyder sempre destaca, tengui cap element especial. Les escenes d’acció, que sempre han estat el seu fort, no deixen de ser una còpia del model càmera lenta-ràpida de sempre, però ja han passat 16 anys des de 300 i no sorprenen a ningú. I per si no fos prou, també renuncia al gore d’aleshores, per la qual cosa té encara menys interès.
De la mateixa manera, la part imaginativa queda també molt lluny de Sucker Punch, que encara que tampoc era precisament una obra mestra, oferia distints nivells de realitat i una proposta original de guió que empastava amb un apartat visual ben reeixit.
Una celebració incel
Però el que fa més ràbia és la pudor constant a ranci. La pel·lícula és una demostració constant de testosterona i reaccionarisme, que ni tan sols la protagonista femenina i els secundaris racialitzats aconsegueixen ocultar. Si bé el fandom de Snyder més militant sempre ha tingut aquesta característica, a les seves pel·lícules podies trobar certs elements, bé en detalls de guió o de personatges, que ho podien dissimular i a vegades inclús ho contradeien. Però aquí ni tan sols s’esforça.
Rebel Moon és un despropòsit. Una proposta buida on ni tan sols val la pena l’embalatge. Si teniu dues hores per perdre, mirau el sostre i grateu-vos la panxa. Invertireu millor el vostre temps.
Veredicte
Agradarà: a algú, suposo. Tot acaba trobant un públic.
No agradarà: a la resta
Nota: me l’estalvio.
