Rebecca 1 és la d’Alfred Hitchcock (1940). Rebecca 2 és la nova versió feta per Netflix (2020), dirigida per Ben Wheatley. Les dues adapten el mateix bestseller de Daphne du Maurier i són com la nit i el dia. La de 1940 és inquietant, un gran film de terror psicològic. La del 2020 és una simple i funcional il·lustració d’un text literari. És que representen dues èpoques de fer cine? En certs aspectes, sí, però seria injust generalitzar. Potser seria millor dir que són l’exponent de les diferències de qualitat entre un geni del cinema i un director mediocre. Jo he vist les dues ara, una rere l’altra (primer la nova), per no deixar-me portar pels records. M’ha semblat que he vist dues històries diferents, que no tenen res a veure. I no és per l’argument, que és el mateix, sinó per la posada en escena, la mise en scène. No són les úniques adaptacions de la novel·la que han fet el cinema o la televisió, però sí les més rellevants.
Quines diferències he trobat? Deixo de banda la fidelitat a la novel·la original que no m’importa. El cinema és un art independent i no tinc mai en compte doncs que una pel·lícula hagi de ser fidel a un possible origen literari o teatral. El director del film ha de donar la forma que vulgui a la seva pel·lícula fent seva la novel·la per interpretar-la segons el seu criteri. Això és precisament el que ha fet Hitchcock amb Rebecca 1 i això és precisament el que no ha fet Ben Wheatley amb Rebecca 2. Hithchcok crea una atmosfera angoixant a tota la pel·lícula, al servei d’una història amb infinit suspense, un recurs narratiu present de principi a fi, per traçar uns complexos retrats psicològics coherents amb tota la seva obra, fent autèntic cinema d’autor. El pas del temps ha envellit la part tècnica (es veuen massa els decorats, alguna seqüència grinyola, etc). Però no la posada en escena en general que segueix estant al servei de la idea de l’autor. Hitchcock treu un immens profit del blanc i negre com a efecte dramàtic. Wheatley es limita a il·lustrar el text. No hi aporta res personal, no hi ha cap intenció autoral clara en el relat, no utilitza les possibilitats del color com a efecte dramàtic, com feien per exemple Nicholas Ray o Vincente Minelli. El color (o el blanc i negre) ha de servir per crear la tensió o el dramatisme de les històries, un fet teòricament inqüestionable que la majoria de directors han oblidat. Ho ensenyen a les escoles de cinema? A més, els seus personatges són funcionals al servei d’un no res.
Cal parlar de les diferències abismals dels personatges entre les dues pel·lícules, buscant sobretot la coherència i evolució. Hitchcok demostra que era un gran director d’actors i, sobretot, d’actrius. Joan Fontaine està esplèndida com a dona ingènua, insegura i enlluernada per la personalitat de Laurence Olivier (Maxim de Winters) i acollonida pel domini de la majordoma senyora Danvers (Judith Anderson), la perfecta encarnació del mal, que fomenta la seva inseguretat. El seu personatge porta de forma implícita suggeriments sobre el poder d’una Rebeca morta i sobre la influència en la vida dels vius que la van conèixer. En la versió de Netflix, Lily James va de guais, ella i Arnie Hammer, són iguals, entre els dos no hi ha cap sensació de domini i la presència de Rebecca no és mai patent. I no parlem del personatge clau de la senyora Danvers en què desaprofita a la sempre esplèndida Kristin Scott Thomas, que queda només com una dolenta massa humanitzada o el de Jack Favell encarnat a la primera per George Sanders i a la segona per Sam Riley.
Hitchcock aconsegueix que la presència de Rebecca estigui a tota la pel·lícula, sense sortir-hi mai, a través d’un guió molt ben calculat i la intervenció dels personatges que la van conèixer, creant la por i la inseguretat de la nova senyora de Winters. Weathley no ho aconsegueix, penso que mai li passa pel cap. Cal dir, finalment, que la novel·la de Daphne du Maurier ha estat adaptada moltes vegades al cinema i a la televisió, amb resultats molt diferents. Netflix l’haguera pogut estalviar-se-la.