Parlar de Ratched (Netflix) és, sense cap mena de dubte, parlar de Ryan Murphy, el creador. Qualsevol que hagi seguit la trajectòria d’aquest director nord-americà es pot fer una idea del que es trobarà quan comença una de les seves sèries. Ell és el responsable de títols tan emblemàtics com American Horror Story (2011- actualitat), Feud (2017), Pose (2018-2019), i les més recents The Politician (2019-2020) o Hollywood (2020). L’adores o el detestes, però ell mai deixarà de sembrar la pantalla de personatges excèntrics, histriònics i sovint sanguinaris, que sobreviuen entre el bé i el mal, l’ira i l’assossec, el riure i el plor, i, entre ells, mai falten unes trames del tot truculentes, rocambolesques i terrorífiques.
A Ratched no li falta res d’això. És una història obscura sobre els anys joves de la infermera Mildred Ratched, de One Flew Over the Cuckoo’s Nest (Milos Forman, 1975), encarnada per l’actriu fetitxe de Murphy, Sarah Paulson (American Crime Story, 2016-2021), que està sublim en el seu paper de jove infermera que aconsegueix entrar a treballar a l’hospital psiquiàtric de Lucía, al nord de Califòrnia, on hi ha internat un perillós assassí múltiple. Una vegada dins, veurem com va desplegant, molt subtilment, els seus millors ardits per manipular a tots els que l’envolten i, així, complir l’objectiu que l’ha portat fins allí.
Estem davant d’una sèrie fosca amenitzada per uns colors forts i vius que l’acompanyen al llarg de tots els capítols. Hi ha un contrast extrem entre aquesta acolorida i pura paleta i l’obscuritat constant dels seus relats. Només Murphy és capaç d’aquesta simbiosi tan antagònica funcioni bé a la petita pantalla, acompanyant-la d’uns personatges que et porten a experimentar una muntanya russa d’emocions, sensacions i continus girs de guió. Tan aviat rius amb uns personatges que freguen el ridícul com t’angoixes davant d’una lobotomia sense anestèsia o et posseeix la impaciència per esbrinar què pretén fer l’entabanadora infermera dins de l’hospital.
Ratched està farcida de personatges dicotòmics, peculiars i amb un món interior del tot pertorbat. Tots ells es veuen obligats, degudes les circumstàncies, a tenir un comportament no massa ètic i a prendre decisions i a portar a terme autèntiques tortures i tractaments inhumans als seus pacients. A la sèrie hi ha dos bàndols, el femení i el masculí. El primer ve marcat pel gran protagonisme de Mildred, impulsiva i reflexiva, retorçada i senzilla, freda i sensible, i reforçat per un ventall de personatges femenins impecablement dibuixats i interpretats per grans actrius. Betsy Bucket (Judy Davis, Mistery Road, 2018), fèrria i boja infermera cap de l’hospital, enfrontadíssima amb Mildred; Gwendolin Briggs (Cynthia Nixon, Sex and the City, 1998-2004, i Hannibal, 2014), lesbiana capaç de trencar el seu matrimoni i tota la seva carrera amb la condició de ser feliç al costat de la dona que estima; i la rica hereva, elegant, carismàtica, bella i venjantiva, Lenore Osgoodgran (Sharon Stone, Basic Instinct, 1992).
Els papers masculins tenen molt menys a dir, i es queden sempre en un segon pla no gens lluït, a excepció del malvat, pertorbat i metge de segones, Dr. Richard Hanover (Jon Jon Briones, American Crime Story, 2018), qui s’aferra als tractaments psíquics més aberrants per tal de poder destacar i netejar la seva imatge. I l’assassí en sèrie Edmund Tolleson (Finn Wittrock, American Crime Story, 2018).
En definitiva, vuit capítols plens de sospites, interessos ocults, enigmes d’identitats i del passat dels seus personatges, secrets inquietants, que tenen com a resultat una solvent sèrie de misteri. Una primera temporada força convencional que no crema, només escalfa i suggereix però sense rematar. Podem trobar-hi una connexió amb Asylum (2012) la millor temporada d’American Horror Story, tot i que a Ratched, el personatge de Paulson empal·lideix una mica, complint però no sorprenent l’audiència. En aquesta preqüel·la del film de Forman, la protagonista es queda molt lluny de la cruel i maligna Louise Fletcher capaç d’eclipsar en alguns moments al brillant Jack Nicholson. L’escenari creat per Murphy té reminiscències d’Alfred Hitchcock, que volen ajudar a entendre la confosa i extravagant evolució de Mildred en un monstre despietat. No ho aconsegueix i al final es queda amb una combinació de registres i temes dispars que desconcerten i deixen a l’espectador amb un regust amarg i amb la idea que sobren la meitat de capítols, al llarg dels quals el personatge de Mildred es desdibuixa en un context en què passen excessives coses al mateix temps, sense aprofundir en cap.
Veredicte
Agradarà: als que busquen una sèrie fàcil de veure (que no simple o dolenta) i que no s’hagin de trencar massa les banyes mentre la miren. No és una obra mestra però entreté.
No agradarà: als que tinguin massa present el personatge de Louise Fletcher i li cerquin la mateixa intensitat. No acaba de trobar un equilibri entre misteri, melodrama i sàtira.
Enganxòmetre: 6
Nota: 7
