Raqa és el vint-i-unè film de Gerardo Herrero com a director. Sabuda és la seva tasca com un dels productors espanyols de major incidència, amb prop de cent seixanta llargs, amb títols sovint inserits en el noir, el thriller —a voltes polític—, el psicothriller, el misteri i l’acció a voltes fins i tot bèl·lica. En cinema, ell mateix admet que cerca fer coses diferents d’un film a un altre —ara mateix prepara un western, a banda dos projectes més—, però per bé que ha abordat la comèdia —Bajo terapia; Que parezca un accidente—, i el drama romàntic —Las razones de mis amigos; Malena es un nombre de Tango—, o simplement el drama —Frontera Sur; El principio de Arquímedes—, els seus títols cabdals sovint continuen inserint-se en els gèneres que preferiblement produeix: Desvío al paraíso; El corredor nocturno; La playa de los ahogados; Territorio Comanche; Silencio en la nieve—, tot i que amb backgrounds que difereixen, i on l’acció i els contextos bèl·lics abunden. Els títols més recents confirmen la seva tendència al thriller i el misteri: Las siete muertes; El asesino de los caprichos.
Un thriller d’espies amb un context insòlit
Raqa és un thriller d’espies que ressegueix força el gènere, però, certament, amb un background i context bèl·lic del tot insòlit: l’acció s’esdevé a la ciutat siriana de Raqa, ocupada per ISIS i convertida en la seva capital el 2014, el que feia que fos sistemàticament bombardejada per russos, americans, el mateix govern de Síria, i també amb incursions d’altres països. El film s’acaba quan s’inicia la Batalla de Raqua, el 6 de juny de 2017, que va concloure amb la victòria aliada. La història del film s’insereix en l’ínterim i els seus principals protagonistes són una espia ceutí per motius personals, Malika (Mina el Hammani), i Haibala Gali Sidahamed, dit el sahrauí (Álvaro Morte), oriünd d’Al-Aaiun, Sàhara Occidental. La primera opera per a l’Europol i la CIA; el segon, clarament un mercenari, per als russos. Així, doncs, un context que a la majoria de nosaltres ens és absolutament aliè i, per tant, amb cert caire exòtic.
Però contràriament, és un context del tot familiar per a l’autor de la novel·la en què el film es basa: Vírgenes y verdugos (2019), de Tomás Bárbulo, el qui aquí reprèn el personatge de Haibala, que ja apareixia a la seva novel·la sobre un atracament a un banc de Marràqueix: La asamblea de los muertos (2017). Bárbulo escriu a El País, per al qual cobreix informació sobre el Marroc, Mauritània, el Sàhara Occidental, Algèria, Senegal i Mali. Però, de fet, des dels vuit anys s’estava a la ciutat del Marroc de Sidi Ifni, fins al 1969, quan es va traslladar a Al-Aaiun, fins que el 1975 el Marroc se la va quedar. Ha escrit ‘La historia prohibida del Sáhara español’, on analitza el domini espanyol al territori.
Malika es fa passar per infermera al servei de l’Hospital de Raqa, obligada a ingressar a la brigada Jansa, regentada per una directora inhumana i tirànica (Fariba Sheikhan), una unitat de l’Estat Islàmic dissenyada per adoctrinar les dones recentment vingudes perquè obeeixin cegament. Haibala, un personatge pintoresc, ha aconseguit infiltrar-se pregonament en l’estructura de l’ISIS, car ha esdevingut recaptador internacional de l’Estat Islàmic, i braç dret d’El Maurità (Abdelatif Hwidar), alhora sota les ordres d’un dels principals caps de l’ISIS, dit El Jordà. Malika i Haibala encara no es coneixen, però ambdós volen el mateix: eliminar El Jordà (el McGuffin de rigor al gènere); el que segueix és un joc d’espies en què acabaran per coincidir i naturalment tenir un idil·li tan discret que només s’insinua, tot esquivant perills permanents quant a la seva integritat i mentre intenten esbrinar on és el cau on s’amaga el seu objectiu, en un context de gran tensió que fa el film entretingut i no exempt de moments d’acció punyent. Gerardo Herrero, amb l’ajut de la guionista (i alhora directora de gairebé tots els guions que ha escrit), Irene Zoe Alameda, ha condimentat la novel·la original amb aportacions pròpies com ara insinuar un background dolorós per a Malika que explicaria per què ha decidit d’esdevenir espia, o, d’altra banda, la relació estreta —antic mestre i deixeble— que manté Haibala amb un cap de la policia turca.
Temàtiques socials i polítiques
La cinta, a més, per bé que de gènere, en una línia freqüent d’Herrero, treballa el rerefons polític i social. L’argument posa un èmfasi particular en el maltractament brutal que l’ISIS infringeix a les dones, a les quals pretén gairebé limitar i destinar a parir nens i fer tasques domèstiques sense obrir boca; i això si no quelcom pitjor, car un bon contingent d’elles són obligades a esdevenir esclaves sexuals i domèstiques sense gairebé drets, en la millor tradició medieval, amb subhastes públiques fins i tot.
És probable que alguna cosa del relat transmeti una sensació un xic inversemblant, i que romangui una determinada impressió de manca d’endinsament en determinats aspectes, que només queden en l’apunt, però malgrat tot l’ofici d’Herrero és ben perceptible en un film d’estructura sòlida i timing ben controlat.
És altament recomanable veure el film en la seva versió original, més adient per fer-se una idea del context en què els personatges parlen d’acord amb el seu suposat origen. Els dos protagonistes principals empren indistintament el castellà i l’àrab segons amb qui parlen, a banda l’anglès en determinats moments. En el cas de Mina El Hammani (Malika), no ha estat problema puix que, per bé que nascuda a Madrid, és d’origen marroquí; però en el cas d’Àlvaro Morte, han calgut coaches i una bona pila de temps intentant perfeccionar l’accent als diàlegs apresos, i, tot i això, va caler que es doblés a la postproducció.
Hom informa que la cinta es va intentar rodar a la mateixa Raqa, o fins i tot a Jordània. No n’obtingueren els permisos per a la ciutat siriana, a banda que a Jordània aviat la situació no ho va fer gens recomanable. La pel·lícula s’ha rodat a Casablanca, Marràqueix i, peculiarment, a les Bardenas Reales i Tafalla, ambdós indrets a Navarra. I aquí caldria subratllar el treball del dissenyador de producció Mobsitte Saad per una posada en escena en exteriors i interiors del tot remarcable. Es tracta d’una coproducció entre Espanya, el Marroc i Alemanya, sota el segell de Gerardo Herrero, Tornasol Media, al qual sumen la navarresa ad hoc Malika y el Saharaui, la marroquina Angle Production, i l’alemanya Rexinfilm, de Johannes Rexin. Hi han col·laborat RTVE i Prime, la qual l’emetrà a la seva plataforma.
El pressupost del film ha estat d’uns tres milions d’euros, dels quals, un milió amb dos-cents mil han estat sufragats per l’ICAA (Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals).
Veredicte
El millor: el fet que resulti un film de gènere efectiu no exempte d’exotisme per a nosaltres.
El pitjor: una trama al film a voltes confusa per al neòfit.
Nota: 8
