Amb Star Trek presidint el festival, la presència de grans noms com Paul Schrader o Max Von Sydow recollint premis i presentant pel·lícules, i l’estrena de títols més o menys esperats com la seqüela de Blair Witch, el festival de Sitges també oculta dins la seva programació algunes propostes de cinema alternatiu que val la pena recuperar. Us donem algunes raons per veure…
Hell or High Water
No tot, a Sitges, són pel·lícules de sang i fetge. De vegades, la realitat és molt més terrorífica, com ho demostra l’excel·lent Hell or High Water. El seu punt de partida és la crisi de les subprimes i, més concretament, els efectes d’aquella crisi devastadora que va donar pas a la crisi econòmica mundial. En format de western contemporani, amb un aire crepuscular puntejat per les cançons de Nick Cave, el film de David Mackenzie segueix dos germans (Chris Pine i Ben Foster) que, ofegats pels deutes de les hipoteques impagades, es llencen a una carrera d’atracadors dels mateixos bancs que els han portat a la ruïna. Un sheriff amb el rostre i veu d’un veterà Jeff Bridges els va al darrera amb el mateix posat que el Wyatt Earp de Henry Fonda a Pasión de los Fuertes. La pel·lícula combina elements propis del western -Cowboys, pistolers, indis, ranxos, cavalls i desert- en un drama social del segle XXI que conté alguns dels millors diàlegs que s’hagin sentit aquest any al Festival de Sitges.
Under The Shadow
Aquesta coproducció entre Iran, Regne Unit, Jordània i Qatar representa una rara avis fins i tot dins el Festival de Sitges, tan acostumat a rebre cintes de terror de totes procedències. El cinema iranià, sempre de tall realista i crític amb la situació política i social del país, es despenja amb aquesta genuïna mostra de cinema de gènere sobre una mare i una filla aïllades en una casa on una presència estranya els comença a fer la vida impossible. De rerefons, la guerra entre Iran i Iraq dels anys vuitanta i la progressiva pèrdua de llibertat de la dona a Iran. Aquests dos temes que doten de contingut simbòlic, els ensurts d’aquest film que també remet a Babadook per la forma com parla, des de les pors i el terror, sobre la maternitat i la responsabilitat que se’n deriva.
The transfiguration
Milo és un adolescent orfe i víctima del bullying que es refugia en les històries de vampirs fins al punt d’arribar a creure que ell mateix n’és un. Aquest és el punt de partida d’un film que sap treure suc als tòpics sobre els vampirs per mostrar, en certa manera, la desconstrucció d’un suposat vampir. Un dels encerts del film està en la seva autoconsciència, que es manifesta amb tot un seguit de referències a pel·lícules vampíriques, entre les quals hi trobem Déjame entrar i La sombra del vampiro, que també van passar en el seu moment pel Festival de Sitges i que són una clara influència d’aquesta pel·lícula dirigida per Michael O’Shea. Divertides també són les cites iròniques sobre la saga Crepúsculo.
https://www.youtube.com/watch?v=lW0MKmzKDGA
Grave (Raw)
Una de les sensacions del Festival de Sitges 2016 ha estat aquesta coproducció franco-belga amb firma femenina –la directora Julia Ducournau– sobre una estudiant de veterinària vegetariana que comença a transformar-se en alguna cosa més després de tastar la carn crua en una cruel patenta en entrar a la facultat. El film recrea una atmosfera apocalíptica i crea un clima inquietant i al mateix temps suggeridor al voltant d’aquesta noia i la seva progressiva afició a clavar perilloses queixalades, una forma més o menys metafòrica d’expressar els trasbals del despertar sexual. Amb força moments desagradablement escatològics, la seva voluntat de provocació li juga a la contra.
https://www.youtube.com/watch?v=3Li4OLgJ_Gc
Per Judith Vives
