Quin és el rol de la dona en el cinema d’acció?

Aquesta setmana passada es va estrenar la nova pel·lícula del director català Jaume Balagueró, Way down. Després d’un reguitzell d’anuncis de comerços locals previs a la projecció, van arribar els tràilers, la majoria eren de pel·lícules d’acció que han de venir, perquè, és clar, jo també anava a veure una pel·lícula d’acció. Un d’aquests avançaments va ser el de The Protégé (La protegida, pròxima estrena el 18 de març del 2022) i només pel tràiler ja em va fer pensar força amb el paper de la dona en les pel·lícules d’acció. No voldria pas ofendre ningú i només ho llanço com una hipòtesi, però podria ser que el gènere d’acció sigui dels pocs que no ha evolucionat i no s’ha actualitzat?

The_Protege

Reconec que no és pas el meu gènere preferit, però així, al bot, de les últimes que he vist n’extrec tres tipus de personatges femenins: aquells que hi són exclusivament per omplir quota; aquells que representen l’interès romàntic del protagonista; i aquells que fan de protagonistes, però sense definir cap mena d’univers femení en cap moment. Aquest últim concepte no hi entraré gaire, ja el vaig definir en aquest article sobre Marvel i superheroïnes, però podria posar els exemples de Red Sparrow (Gorrión Rojo, 2018) o Those Who Wish Me Dead (Aquellos que desean mi muerte, 2021).

Tornant a en Balagueró, Way down gira entorn de la llegenda que la càmera forta del Banc
d’Espanya és inexpugnable. Ara bé, un grup de caçatresors liderats per Walter Moreland (Liam Cunningham) es proposen entrar-hi. A l’equip: en Walter com a líder, en James (Sam Riley) com a cap d’operacions, en Thom Laybrick (Freddie Highmore) és l’enginyer, en Klaus (Axel Stein) el hacker, en Simón (Luis Tosar) el proveïdor i la Lorraine (Àstrid BergèsFrisbey) assumim que és experta en art, però realment mai l’arriben a presentar. En el marc de la final del mundial 2010 en què Espanya va guanyar Holanda, els atracadors es disposen a entrar al banc i rescatar un tresor de l’època de les colonitzacions.

La pel·lícula funciona molt bé i els personatges estan ben definits i són carismàtics. Ara bé, el principi de la barrufeta es compleix al preu de la lletra. Aquesta regla parteix del fenomen que es produeix en universos culturals en què els protagonistes de la història són una colla d’amics, companys, familiars o socis entre els quals només hi ha una sola dona. A més, aquesta dona sol ser l’única que no té una condició que la defineixi. És evident que el nom del principi parteix de l’obra de Pierre CullifordPeyo’ en què veiem tot un poble habitat per barrufets masculins en què tots tenen un nom descriptiu de la seva habilitat llevat de l’única dona que el nom només defineix la raça i en forma de diminutiu. A la pel·lícula de Balagueró només hi ha la Lorraine que, si bé fa d’experta d’art, o almenys això intuïm, mai se la presenta amb una habilitat que la defineixi, a diferència dels seus companys d’equip. El personatge interpretat per BergèsFrisbey té dues funcions dins la història: interès romàntic de Thom Laybrick i afillada de Walter Moreland. Així doncs, la seva existència dins l’univers de la pel·lícula penja de dos personatges masculins. El cert és que hi ha un segon personatge femení, la Margaret (Famke Janssen), agent de l’Mi6. Ara bé, es tracta només d’un personatge molt secundari i totalment extern a la banda.

Amb aquest fet no voldria pas criticar la pel·lícula de Balagueró, perquè el cert és que em va fer passar una molt bona estona. Però sí que em va fer pensar molt amb els rols femenins en les pel·lícules d’acció. Fa un mes vam anar a veure la nova (i llargament esperada) entrega del James Bond de Daniel Craig (No time to die, 2021) i, per a aquells que l’hàgiu vista, no us va grinyolar força el paper que interpreta (i ep, consti que ho fa molt bé) l’Ana de Armas? Una escena de 10 minuts d’acció trepidant i lluites molt ben coreografiades només per deixar anar un acudit trempat i ensenyar cuixa i pit. O fins i tot a la còmica Free Guy (2021) en què també veiem una Jodie Comer empetitida per un personatge inicialment valent i empoderat i fet miques a mesura que va avançant l’acció i Ryan Reynolds prenent el relleu de l’heroi.

Free_Guy_Comer

Amb tot, també he de dir que he vist bones representacions femenines en el cinema d’acció
recentment. Això ho vaig trobar amb The Hunt (La caza, 2020) en què Betty Gilpin i Hilary Swank fan uns papers força memorables en aquest film d’acció i humor negre. No només són les protagonistes, potser més Gilpin que Swank, sinó que interpreten una protagonista femenina, dins un univers femení gens postís i amb un recorregut que es va fent palès a mesura que va avançant la història.

El gènere d’acció és probablement un dels gèneres tradicionalment més masculins, i això no ho dic com una cosa dolenta sinó com un fet totalment objectiu. Podríem evidenciar que l’heroi d’acció no deixa de ser una evolució natural del cavaller medieval o de l’heroi dels westerns i, per tant, és lògic que en un principi evolucionés dins l’univers masculí. Recentment s’ha intentat adaptar aquest arquetip a l’univers femení, però, al meu humil parer, no s’ha aconseguit. He de reconèixer que tampoc tinc gaire clar com s’hauria de fer, però, directors, guionistes i productors, potser hauríem de fer tots plegats un bon exercici de reflexió i creació. Jo, aquí, hi veig un nou camp per explotar.

Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents