Amb l’estrena de Justice League (2017) es revifa un dels reptes més clàssics als còmics de l’univers DC: en una cursa de velocitat qui seria més ràpid, Flash o Superman? És complicat contestar la pregunta del que succeeix a la pel·lícula sense esbudellar-la, així que utilitzarem tot el que sabem dels personatges en els còmics per esbrinar-ho.
En realitat aquesta cursa és una escena recurrent en els còmics, també a l’animació (en pel·lícules o en algun episodi de la sèrie animada de Superman) i també recentment a una sèrie de televisió, amb un petit canvi, en concret em refereixo a la cursa entre Supergirl i Flash en un episodi que es connectaven les dues Terres dels dos universos en què esdevenen cada sèrie. Ara bé, per poder contestar correctament la pregunta se n’ha de contestar una de prèvia: de quin Superman estem parlant?
Quan el personatge de Superman es presenta per primer cop al món el juny del 1938 en el primer número de la revista Action Comics publicat per l’editorial Detective Comics (l’actual DC, que com veieu va començar amb publicacions de lladres i policies), en la primera vinyeta de la primera pàgina de la primera història els autors ens el presenten amb el següent text: “Corre más rápido que una bala, salta sobre los rascacielos, levanta y arroja pesos gigantescos, salta grandes distancias… éstas son las cualidades que ayudan a Superman, campeón de los indefensos y los oprimidos, en su batalla constant contra el mal i la injusticia”.
Amb les dades d’aquesta bafarada el professor de física Dr. James Kakalios demostrava en el seu llibre The Physics of Superheroes (2006) que el planeta Krypton deuria tenir unes quinze vegades la gravetat de la Terra, la qual cosa explicaria aquesta mena de superpoders que mostrava a les seves aventures i que, bàsicament, consistien a saltar, córrer i força, totes tres accions de forma sobrehumana, i prova d’això seria la mítica imatge de la primera portada on podem veure’l aixecant un cotxe, un cotxe que podria pesar una tona i mitja; quinze vegades més o menys el pes del propi Superman.
Si suposem que un gratacels fa uns 200 metres d’alçada (uns quaranta pisos), segons el Dr. Kakalios la velocitat a la qual hauria de sortir disparat del terra hauria de ser de 225 km/h. Dir que ets més ràpid que una bala dependrà del tipus d’arma, que pot variar a partir de 330 m/s, aproximadament 1.200 km/h. Aquest Superman que podríem batejar com “de ciència ficció” no podia volar (saltava) ni tenia rajos X, evidentment, i segurament perdria clarament amb un Flash que acredita molts cops que pot agafar una bala a 500 m/s, o, el que és el mateix, a 1.800 km/h, simplement pel fet de córrer al costat de la bala, i per tant aconseguir que la velocitat relativa entre tots dos sigui zero, li permet agafar-la sense cap problema.
Què ha passat llavors amb Superman? Doncs que en un moment determinat passa de ser un personatge de ciència ficció a un personatge fantàstic, provocant el que els aficionats anomenen com Retcon, acrònim de retroactive continuity, i que fa referència als problemes de continuïtat que suposa realitzar canvis en una obra serialitzada que poden afectar als fets narrats amb anterioritat, com pot ser el fet de dotar de nous superpoders als personatges a causa de l’entrada de nous equips creatius.
I és que els poders de Superman han anat evolucionant adaptant-se a cada moment, la qual cosa li ha permès volar, tant per l’atmosfera com per l’espai (doncs sí, es veu que pot aguantar molt bé la respiració). Un exemple d’aquesta evolució va succeir a meitat de la dècada dels anys quaranta, uns quants anys després de la seva creació, i tot just quan triomfaven les seves gestes a un serial de ràdio molt popular i que portava per títol Adventures of Superman (1940-1951). A l’any 1943 l’actor protagonista del serial que interpretava Superman va demanar unes vacances al·legant esgotament. Els guionistes es van trobar amb el repte de solucionar el fet que durant diversos episodis (no sabien exactament quants) un altre actor interpretés el personatge protagonista, i ho van fer provocant que l’actor substitut parlés de forma entretallada com si el personatge estigués malalt. Malalt Superman? Això no podia ser, així que es van inventar una feblesa que el marcaria per sempre: l’efecte de la kryptonita li provocava un càstig físic insuportable, i li afectava la veu en particular, és clar, i a tot el cos en general. El còmic adoptaria aquesta idea com a seva i els aficionats acabaríem contemplant un ventall de tipus i efectes del mineral originari de Krypton amb totes les seves variants i colors com el verd, el vermell,el daurat o el platejat, entre d’altres.
Per altra banda el personatge de Flash sempre ha estat un dels personatges que millor compleix amb les lleis de la física, un cop acceptem evidentment la seva superhabilitat de córrer a alta velocitat. A la pel·lícula Justice League (2017) el veiem dient que ha de menjar molt per tal de tenir l’energia suficient per poder córrer (recordem que el seu metabolisme també té la capacitat de digerir a alta velocitat), és un principi de la termodinàmica: l’energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Tot i així el professor Kakalios en el seu llibre raona que per córrer a 3.000m en un segon hauria de menjar, literalment, 15 milions d’hamburgueses amb formatge… per cada segon corrent. Ara s’entén perquè del tema de la necessitat de menjar contínuament no se’n parla a les sèries ni als còmics, però llavors… per a què comentar-ho a la pel·lícula?
Una altra característica d’aquest Flash és la càrrega electrostàtica que es visualitza en tot moment, especialment quan para, fent que les espurnes es disparin al seu voltant. I és que en córrer, en Flash acumula una càrrega electroestàtica molt gran degut al fregament entre les botes i el terra (altrament no podria moure’s, és clar). Si la càrrega és molt gran pot arribar a saltar a través de l’aire com es pot apreciar perfectament a diverses escenes de la pel·lícula (nosaltres estem acostumats a que es descarregui a través dels dits, no us ha passat mai?). I, de fet, els guionistes aprofiten aquesta càrrega per solucionar un moment de tensió dramàtica a la pel·lícula demostrant que sí que estan ben assessorats per científics… o almenys durant un instant.
