Si hi ha una reina que ha sigut interpretada fins a la sacietat i de diverses maneres al cinema és, sens dubte, la reina Elisabeth I Tudor, reina d’Anglaterra i també coneguda com la Reina Verge.
Filla d’Enric VIII, que amb la seva agitada vida privada amb sis esposes també ha generat força pel·lícules, Elisabeth va continuar l’obra del seu pare en la creació de l’església anglicana. A més, va convertir Anglaterra en una potència marítima i va començar l’exploració dels futurs Estats Units. No es va casar mai, d’aquí el sobrenom de “La Reina Verge”. I si a això hi sumem la seva relació d’enemistat amb la seva cosina Maria Estuard, reina d’Escòcia, era inevitable que una vida com aquesta portés a generar diverses pel·lícules.
Curiosament, la primera vegada que apareix com a personatge en una pel·lícula, és com a secundària. En aquest cas com a part de la història de la seva gran enemiga, la reina d’Escòcia. És en la pel·lícula Maria Estuard (1936) de John Ford, on una jove Katherine Hepburn interpreta un dels seus papers més romàntics com a la malaguanyada reina dels escocesos. En aquesta pel·lícula el paper de la Reina Elisabeth és interpretada per Florence Eldridge. Es tracta d’un paper curt de dona amargada que enveja la posició i el fill de la seva enemiga Maria Estuard. De fet l’escena més interessant de la pel·lícula és la discussió final entre les dues reines, just abans de l’execució de Maria Estuard, on la reina escocesa aconsegueix humiliar la seva rival recordant-li que serà el seu fill qui heretarà els dos trons.
L’any 1939 podem tornar a veure a Elisabeth I, en aquest cas interpretada per una magnífica Bette Davies, en la pel·lícula La vida privada d’Elizabeth i Essex. Un altre cop la pobra reina no torna a sortir ben parada, ja que es tracta dels intents de la reina per seduir un dels seus nobles, el comte d’Exeter, interpretat per un poc expressiu Errol Flynn. Tota la pel·lícula és un intent del pobre noble de defugir els intents de seducció de la reina i de ser fidel a la seva promesa, la sempre càndida Olivia de Havilland. Bette Davies tornaria a interpretar la reina a la pel·lícula El favorit de la reina del 1955 que, com el seu títol indica, és una mica més del mateix.
Per sort, dos anys abans una molt jove Jean Simons, a la pel·lícula La Reina Verge (1953), ja ens havia donat una visió més amable d’Elisabeth Tudor. Es tracta d’un repàs de la seva infantesa i joventut durant la vida del seu pare i com va evolucionant i madurant després de veure les traïcions de qui l’envolten. Una pel·lícula molt agradable on la declaració final de la jove reina dient que Anglaterra és una illa i ha d’actuar com a tal (convertint-se en una potència naval) és una ferma declaració d’intencions del que serà la seva política exterior.
I ja en els anys setanta, una sempre greu Glenda Jackson interpretarà la nostra Elisabeth a Maria, Reina d’Escòcia (1971) on torna a ser el personatge antagònic d’una Reina d’Escòcia interpretada per una altra gran dama de l’escena; Vanessa Redgrave. Curiós que la vida d’una de les més grans reines d’Anglaterra hagi sigut més vegades interpretada al cinema com a secundària de Maria Estuard que per la seva pròpia vida.
Per sort aquesta injustícia queda àmpliament reparada a Elizabeth I (2005) de Shekhar Kapur, on una radiant Cate Blanchett ens dóna una magnifica visió d’Elisabeth I des d’abans de pujar al tro i de la seva evolució des d’una innocent princesa a una reina obligada prendre dures decisions per conservar el seu poder. Magnífica l’escena final en què és dona una excel·lent explicació a la llegenda de la “Reina Verge”. Cal destacar el conflicte entre catòlics i protestants i com la voluntat d’aquesta reina crea una nova religió sincrètica, l’església anglicana, i es converteix en el seu principal símbol religiós.
Curiosament aquesta gran pel·lícula va ser la gran perdedora dels Oscars. Tot i ser nominada a la majoria de grans premis, va ser derrotada en la majoria per una comèdia romàntica ambientada en la mateixa època; Shakespeare in love. Irònicament aquesta pel·lícula va rebre un Oscar a la millor actriu de repartiment per a una Judi Dench interpretant també a Elisabeth Tudor, en un breu paper de menys de vuit minuts!
A la pel·lícula de Shekhar Kapur li va seguir una seqüela amb Elisabet, l’edat d’or on Cate Blanchett torna a posar-se la corona de la reina d’Anglaterra amb un guió més aviat fluix i amb poc ritme, i on l’amenaça de l’Armada Invencible i els intents de seduir a Clive Owen, són el més remarcable d’una pel·lícula que queda molt lluny en qualitat de la seva predecessora.
En definitiva, i deixant de banda (per manca d’espai, que no de qualitat) les sèries de televisió que també toquen el personatge, Elisabeth Tudor va ser, no només la monarca que va fer d’Anglaterra una potència, sinó una inesgotable font d’inspiració per al setè art, amb permís de Maria Estuard, és clar!
