today-is-a-good-day

Què vols dir quan dius que una pel·lícula és lenta?

- Advertisement -

M’exaspera la facilitat amb què molta gent titlla una pel·lícula de “lenta”, com si això fos un demèrit i no una decisió més del director. Adequar el ritme cinematogràfic al ritme del relat és de primer curs de realització. De fet, en deuen parlar el primer dia de classe. Però, és clar, ja se sap, si les escoles de cinema donen llibertat de càtedra als professors, aquests no faran altra cosa que traslladar les seves fílies de Wenders frustrats als aprenents de Tarantino (també frustrats, però aquests encara no ho saben) que seuen davant. I aquests, quan es posin darrere la càmera, des del primer exercici de classe postularan perquè uns altres aprenents, aquests de Pumares, diguin que la seva pel·lícula és lenta, com aquell que diu que és blava o verda o llarga o curta o que li falta un llacet.

Diríeu que High noon, estrenada aquí en castellà com Solo ante el peligro, és una pel·lícula lenta? Es considera una obra mestra del western, amb un antològic Gary Cooper crepuscular, però jo diria que Zinnemann va proposar més aviat un thriller psicològic on l’angoixa es multiplica cada vegada que el primer pla recurrent del rellotge fa palès que l’acció transcorre en temps real. La pel·lícula dura una hora i mitja, el mateix temps que l’acció que narra.

- Advertisement -

- Advertisement -

Vaig veure París, Texas a Donostia, l’estiu del mateix any, 1984, que havia guanyat la Palma d’or a Cannes. Jo llavors vivia a Oviedo, el diari on escrivia alguna col·laboració em va proposar escriure contra-cròniques del festival i vaig coincidir-hi amb alguns amics catalans, amb qui vèiem totes les pel·lícules possibles, junts, per així després improvisar cine-fòrums en petit comitè i, entre pintxos i txacolis, treure’n material per a les conspícues cròniques que perpetràvem amb tota la barra dels pocs anys.

París, Texas és una road movie de llibre, però que ningú esperi un ritme com el d’Easy rider o Thelma i Louise, ben al contrari. Quan vam sortir, tots vam comentar la mateixa seqüència del bordell on l’inoblidable Travis-Harry Dean Stanton parla a través del fals mirall amb l’adorable Jane-Nastassja Kinski.

—No m’he adonat que no ha mogut la càmera en els vint minuts que dura la conversa, en temps real, fins que no ha acabat!

Quan sortiu del cinema i us vulgueu fer els interessants amb les vostres parelles, com si fóssiu Woody Allen amb Diane Keaton a Annie Hall, penseu en París, Texas i High noon abans de pontificar sobre el tòpic de la pel·lícula lenta, si us plau. Ho dic perquè aquests dies s’ha estrenat Èter, una altra pel·lícula que para la càmera per detenir el temps en una proposta de jet lag subjectiu que us pot aturar fins i tot el polze i les ones cerebrals.

- Advertisement -
Josep Amorós
Josep Amorós, Mad writer a Twitter (@JosepAmoros1), és publicista i escriptor. Recentment ha publicat els reculls de relats 'Selfies, tigres i miralls' (ACEN) i Cròniques de Macondo (Edicions Xandri). Escriu regularment relats i opinió al 'Tot Sant Cugat', 'Món Terrassa' i 'Magazin' i és editor del programa de ràdio 'A mi això no m’interessa' a Cugat Media. Manté un blog al portal L’Aixeta: mad-writer.aixeta.cat A 'El Cinèfil' escriu petits divertimentos que ens connecten amb històries molt cinèfiles però no deutores de la crítica o l’actualitat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents