Deu n’hi do amb la pregunta del titular, eh? Doncs des del principi de la pel·lícula Worth aquest és el dilema que es planteja a l’espectador: quin és el valor monetari de la vida dels éssers estimats que ja no hi són. Situem-nos. El film ens presenta a Ken Feinberg un advocat expert en compensacions econòmiques per accidents interpretat per Michael Keaton al qual li encarreguen fer-se càrrec del fons monetari que el govern estatunidenc proposa als familiars les victimes dels atemptats terroristes de l’11-S com a indemnització. El que sembla una tasca “fàcil”, que ell i la seva empresa han fet altres cops, acaba conventint-se en un mal de cap on s’enfronten l’ètica, l’economia, les emocions i fins i tot la política. Una de les preguntes clau és: val el mateix la vida d’un conserge que la d’un directiu de banca? La resposta no és tan fàcil com sembla ja que el que compta aquí no són les persones com a tal sinó buit econòmic que han deixat quan “han marxat”. El dol pot ser el mateix per a totes les famílies però la nòmina i la hipoteca canvia.
Si mireu el cartell s’anuncia amb lletres ben grans que el film està produït per l’empresa responsable de les oscaritzades Spotlight i 12 years a slave. I és que l’estructura del film dirigit per Sara Colangelo (The kindergarter Teacher) respon a la clàssica pel·lícula de litigis judicials però té la peculiaritat que la lluita és contra uns mateixos. L’objectiu de Keaton i la seva sòcia Amy Ryan no és convencer cap jurat sinó cadascun dels centenars de víctimes de la barbàrie. En aquest difícil puzzle hi ha una tercera persona que té un paper clau en tot plegat. Charles Wolf, el marit d’una de les víctimes, (Stanley Tucci) inicia un blog en el qual critica la fórmula que està aplicant el bufet del protagonista. El que comença com un clam desesperat a la xarxa acaba tenint tant o més èxit que l’oferta oficial que planteja el govern dels Estat Units.
Una de les principals virtuts del film és el fet de posar sobre la taula que moltes vegades les lleis no són justes per a tothom. Les excepcions, els que per una raó o per una altre queden al marge, són els que poden caure els fonaments de l’estat de dret. Un altre aspecte que treballa molt bé el guió de Max Borenstein és que no juga al maniqueisme. En aquest film tothom té una part fosca i una de noble i no hi ha herois absoluts. Una tragèdia com l’11-S pot treure el millor de tu però quan hi ha diners pel mig l’avarícia o l’ego et pot jugar males passades. Worth és un film molt interessant per posar a classes de filosofia o Teoria del Dret i agradarà als que gaudeixen de conflictes morals de difícil solució. Ara bé, la pel·lícula peca de tòpica en el sentit que ja coneixem (ho hem vist mil cops) els girs de guió d’aquests llargmetratges de lletrats i bufets d’advocats. Malgrat això, i també gràcies a les sòlides interpretacions del repartiment (també les “anònimes”), el film manté l’interès en tot moment.
Veredicte
El millor: la capacitat de traslladar el dilema de molts dels protagonistes fora la pantalla. Et deixa pensant…
El pitjor: el guió clàssic de pel·lícula de judicis on endevines el final des del principi
Nota: 7
