Un grup de dones de militars decideixen crear un cor a una base militar, per tal de superar la por i angoixa que senten cada cop que els seus marits són enviats al front. La música farà que sorgeixi un fort vincle entre elles, transformant i afrontant les seves vides des de l’optimisme i l’humor.
El director anglès Peter Cattaneo es va donar a conèixer a finals dels 90 amb una pel·lícula que va ser tot un fenomen social, Full Monty (1997), on un grup d’obrers a l’atur decideixen organitzar un espectacle d’striptease per poder pagar la pensió de manutenció familiar. Amb un repartiment coral, encapçalat per un inspirat Robert Carlyle (Trainspotting, 1996), i una banda sonora per emmarcar, la cinta va reventar la taquilla a mig món.
Ara, 23 anys després, Cattaneo vol repetir l’èxit amb Que soni la música! (Military Wives), substituint un planter íntegrament masculí per un de femení, amb la carismàtica Kristin Scott Thomas (The English Patient, 1996) al capdavant, i amb la música com un personatge més. Tot i comptar amb molts bons ingredients, el cineasta britànic no ho té fàcil per repetir la fórmula que tan bé li va funcionar en el seu dia.
Tot sona a vist i escoltat, però, tot i això, té la capacitat d’empatitzar amb el públic.
No es pot negar que aquesta feel good movie, basada en fets reals, funciona quan ha de funcionar, ja que tots els seus engranatges estan molt ben construïts, però li falta l’ànima de la seva predecessora. Tot sona a vist i escoltat, però, tot i això, té la capacitat d’empatitzar amb el públic, sobretot al que està acostumat a productes prefabricats i que vol que li donin tot ben mastegat.
Scott Thomas i la seva “antagonista”, Sharon Horgan (Game Night, 2018) fan tot el que està a les seves mans per salvar la funció i, al final, ho aconsegueixen amb força nota, però es veu que van amb pilot automàtic durant tot el metratge, com si fos un treball d’encàrrec. Això ni significa que el resultat final no sigui satisfactori, si un sap el que va a veure i no li demana més del compte.
En resum, Military Wives vol ser el Full Monty del S. XXI, però no acaba de trobar la nota per ser un espectacle total.
Veredicte
El millor: els assaigs corals i les limitacions musicals de les dones protagonistes.
El pitjor: la previsibilitat i maniqueisme de la trama i les seves ensucrades situacions.
Nota: 6
