Què passa amb les pel·lícules premiades en un festival?

Aquest text l’estic escrivint abans del la 49ª edició del Sitges –Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya– i, si tot va bé, es publicarà més o menys a la meitat dels deu dies del festival, aquest cop del 7 al 15 d’octubre de 2016.

Mentre em preparo per assistir al festival he recorda’t l’experiència que vaig viure a l’edició del 2011 com a un dels membres del jurat, en concret el que en aquell moment es denominava Jurat Casa Àsia i Animació, format per tres persones: Yim Phil-sung, director de cinema coreà, Carles Santamaría, director del Saló del Còmic i del Saló del Manga de Barcelona, i per mi mateix.

Havíem de donar quatre premis de quatre categories diferents, que ens va suposar veure (obligatòriament) ni més ni menys que 25 llargs i 27 curts, en aquella edició en 11 dies. Una experiència inoblidable per la intensitat en què ho vam viure i per la gent que vaig conèixer, tant d’altres jurats com de l’organització, dels voluntaris i dels mateixos aficionats (el jurat també havia de fer cua per entrar, i les cues donen per moltes xerrades).

En el curs que codirigeixo amb l’Ángel Sala, director del Festival, des de fa tres anys, sempre dediquem la primera sessió a parlar sobre la importància del paper dels festivals avui en dia per ajudar en la comunicació dels treballs i, en alguns cassos, ajudar a la distribució. Avui he pensat què havia passat amb les pel·lícules que van guanyar els premis que vam donar el jurat del qual formava part en aquella edició. Anem un per un.

theunjust-2

El premi Casa Àsia el va guanyar la pel·lícula The Unjust (Boo-dang-geo-rae, 2011), pel·lícula coreana dirigida per Seung-wan Ryoo de qui després hem pogut veure títols tant interessants com The Berlin file (Bereullin, 2013) i Veteran, por encima de la ley (Beterang 2015), i que va recollir el premi en persona, tot un plaer conèixer-lo i poder parlar amb ell (justament ens va dir que volia rodar a Europa, i finalment ho va aconseguir a la següent pel·lícula).

The Unjust és una magistral pel·lícula de gènere negre. Un violador i assassí en sèrie de col·legiales i un cos de policia i una fiscalia corrupte són la base de la trama que manté l’espectador tens mentre ens fa posar en dubte la nostra moralitat en haver de decidir si el que estan fent els protagonistes és correcte o no. Us la recomano que la veieu… si podeu. La realitat és que la pel·lícula no es va estrenar a Espanya, ni es va passar en cap canal, i no hi ha DVD ni BR amb subtítols en castellà (teniu l’edició a França i al Regne Unit, per exemple). Per sort les dues pel·lícules següents del director es van editar en BR per Mediatres amb àudio i subtítols en castellà (per cert, cal felicitar a Mediatres que just aquest any celebra els seus primers anys apropant-nos al cinema asiàtic).

dripped-1

El premi al millor curt d’animació el va guanyar Dripped (2010), dirigit per Léo Verrier, premi que de moment no li ha permès estrenar el seu primer llargmetratge. El curt és un sorprenent homenatge a l’artista Jackson Pollock, i està protagonitzat per un lladregot d’obres d’art… o, millor dit, lladregot dels diferents estils de pintors universals per anar construint la seva identitat com a autor (el personatge té les faccions del mateix Pollock). Si el busqueu per internet el podreu veure.

tatsumi-1

El premi al llarg d’animació va ser per Tatsumi (2011), pel·lícula de Singapur dirigida per Eric Khoo. La pel·lícula narra de forma molt original la vida del mangaka Yoshihiro Tatsumi (1935-2015), adaptant el manga del propi autor que porta per títol Una vida errante i que podem llegir en castellà publicat per l’Editorial Astiberri en dos volums, i que us en recomano sincerament la seva lectura (va trigar onze anys a fer les 850 pàgines). És la seva biografia però a la vegada és la història del Japó de la postguerra i és la història del manga en general i del manga per a adults en particular. Tatsumi va ser l’inventor del gekiga, hi ha qui el tradueix com la novel·la gràfica manga, es pot definir com el manga adreçat a un públic adult (no necessàriament per la seva violència o sexualitat, sinó pels temes tractats). La pel·lícula Tatsumi es va poder veure al Canal Xtra l’any 2012 amb subtítols en castellà, bona notícia. Ah, però si algú vol comprar el DVD o el BR ho haurà de fer, un cop més, a França o al Regne Unit, amb subtítols en francès o anglès.

Probablement la pel·lícula que més ens va impressionar al jurat i especialment ens va emocionar pel seu final de pel·lícula infantil, i que va guanyar el premi Sitges-Family. Es tracta de la pel·lícula coreana Leafie, una gallina tocada del ala (Leafie, A Hen into the Wild, Madangeul naon amtak, 2011). Una de les pel·lícules més taquilleres de Corea del Sud que no es va arribar a estrenar aquí, però hem tingut la sort que aquest cop sí que tenim la possibilitat de comprar-la en DVD… o potser no tanta sort.

lifi-10

La protagonista és una gallina que somia en una vida més enllà del seu galliner i posar cada dia… la gallina somia en volar. Quan per fi aconsegueix la llibertat comprova que l’exterior no és tan tranquil com s’imaginava. La cruesa de la realitat de la supervivència i la cadena d’alimentació en la natura ens fa pensar que segurament no hauria de ser una pel·lícula adreçada a tots els públics, de fet la seva profunditat i realitat ens recupera les pel·lícules amb missatge moral que ens tenien acostumats les pel·lícules d’animació i que s’ha anat perdent amb el pas del temps. La gallina aconsegueix tenir el fill desitjat o, millor dit, per accident acaba adoptant un ànec amb el que li ensenyarà, entre d’altres coses, a volar i… a sobreviure.

La pel·lícula està basat en el llibre La gallina que soñaba con volar (2000) de Hwang Sun-mi, publicat en 2014 per Nube de tinta. I com us deia, també és disponible el DVD de la pel·lícula amb l’àudio en castellà. Per la temàtica i la forma d’explicar-ho és una pel·lícula que recomano veure en família, que és el que vaig fer jo amb els meus dos fills quan vaig comprar la pel·lícula l’any 2014 quan es va posar a la venda. Sabia que em tornaria a emocionar però m’estava preparant especialment pel final que tant va impressionar al jurat l’any 2011 i que va ser un dels motius que ens va fer decidir donar-li el premi. Esperava veure la reacció dels meus fills amb el final, però em vaig quedar amb les ganes perquè a l’edició en castellà falta el darrer minut de la pel·lícula. Un espavilat, imagino, va decidir censurar el final, no sigui que ens fes mal. Sense paraules.

posters

Ja veieu per a què serveix guanyar un premi a un festival de cinema, almenys amb l’exemple de tres llargmetratges cinc anys després d’haver-los guanyat. Necessitem més festivals, més distribuïdors sensats, més editors que no censurin i més públic a les sales per tal que tot plegat funcioni… o no?

Jordi Ojeda
Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents