L’esplèndida adaptació que Agustí Villaronga i Coral Cruz van fer de l’emblemàtica novel·la de Joan Sales Incerta glòria (que podeu veure a Netflix) m’ha fet pensar una vegada més que el cinema no seria igual com el coneixem sense la literatura (incloc aquí el teatre o els còmics). No tinc estadístiques fiables que diguin quantes pel·lícules famoses són adaptacions d’obres literàries, però hi ha indicis que mostren que potser sobrepassen de llarg el 50%, tenint en compte que parlo del cinema que es fa a tots els països del món, no només en els occidentals.
Segons un web fiable, aquests són els títols més adaptats de tots els temps d’obres literàries:
Conte de Nadal, de Charles Dickens
El tres mosqueters, d’Alexandre Dumas
Alicia en el país de les meravelles, de Lewis Carroll
El conte de Montecristo, d’Alexandre Dumas
Dràcula, de Bram Stocker
Frankestein, de Mary W. Shelley
Orgull i prejudici, de Jane Austen
Romeu i Giulieta, de William Shakespeare
La Bíblia
Tarzan, d’Edgar Rice Burroughs
I aquestes són algunes de les pel·lícules mítiques o més populars que vénen de la literatura:
Madame Bovary de Gustave Flaubert (en les seves infinites versions)
El senyor dels anells (tota la saga) de J. R. R. Tolkien
El gatopardo, de Giuseppe Tomasi de Lampedusa
Mort a Venezia, de Thomas Mann
Peter Pan, de J.M. Barrie (en totes les múltiples versions)
La illa del tresor, de Robert Louis Stevenson
Doctor Zhivago, de Boris Pasternak
El màgic d’Oz, de Frank Baum
L’estrany cas del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson (tot un record d’adaptacions)
El padrí, de Mario Puzo
Els miserables, de Víctor Hugo.
Allò que el vent s’endugué, de Margaret Mitchell
Moby Dick, d’Herman Melville
En el cor de les tenebres (Apocalypse Now), de Joseph Conrad.
Memòries d’Africa, d’Isak Dinesen
Ben-Hur, de Lewis Wallace
El tercer home, de Graham Greene
Somien els androides amb ovelles elèctriques? (Blade Runner), d’Arthur Clarke
2001, una odissea de l’espai, d’Arthur Clarke
El codi da Vinci, de Dan Brown
Em podríem afegir centenars més d’adaptacions i podríem pensar també en obres teatrals: Un tramvia anomenat Desig, Yerma, Fences, Bodas de sangre, Chicago, Sweeney Todd, Actrius, Kràmpack, Mort d’un viajant…. I també en còmics o novel·les gràfiques: Superman, Rip Kirby, Spiderman, Batman, Mortadelo i Filemón, Asterix, X-Men, V per Vendeta, Camino a la perdición…
I per completar la informació, aquestes són algunes de les moltes pel·lícules de culte que no provenen de la literatura:
Casablanca, Notorious, Hannah i les seves germanes (i la majoria de pel·lícules de Woody Allen), La grande illusion (Jean Renoir), la saga Rocky, Thelma i Louise, La saga de La guerra de las galaxias, E.T., Cantant sota la pluja, Back to the future, The sixth sense, Taxi Driver, El cop, Sospitosos habituals, Fargo, Perseguit per la mort, The apartment, Ciutadà Kane, Chinatown, Sense perdó …
Aquesta enorme quantitat de fonts d’inspiració literària porta inevitablement a les preguntes: què és millor la pel·lícula o la novel·la?; què hem de fer primer, llegir la novel·la o veure la pel·lícula? ; ens podem estalviar llegir la novel·la si hem vist la pel·lícula o viceversa? L’opinió més estesa és que les novel·les són millors que les seves adaptacions fílmiques i que les pel·lícules acaben sent més superficials (això no s’aplica a les adaptacions dels còmics que tothom pensa que són millors que els tebeos d’origen).
Jo penso que, malgrat que siguin adaptacions, no es poden fer aquests tipus de comparacions. Cinema i literatura tenen codis narratius diferents adequats a les seves diferents especificitats que van definides sobretot per la forma com es consumeixen. Una novel·la es llegeix individualment a la velocitat que es vol, es pot deixar i tornar a agafar, ens podem saltar pàgines sense llegir-les… L’adaptació al cinema moltes vegades no té res a veure amb l’original. Es veu normalment (això ha canviat força amb el home cinema) de forma col·lectiva, el sistema imposa una durada determinada (les sèries televisives han aportat una nova aproximació a les durades respecte les novel·les), la imatge predomina sobre la paraula, hi poden haver més diàlegs, les descripcions literàries es fan més curtes i funcionals…
El cinema té unes altres regles i els autors de cinema, quan adapten una obra literària, la reescriuen per narrar-la d’acord amb el seu món personal. Pensem per exemple en les adaptacions lliures que va fer Orson Welles de les obres de Shakespeare (o de la novel·leta en què es basa La dama de Shanghai) i comparem-les en les més fidedignes que va fer Laurence Olivier. Pensem en les adaptacions tan personals de Federico Fellini o Quentin Tarantino o pensem en el Pasolini de Les mil i una nit o el Decameró. I en el sentit contrari, la fidelitat als originals de directors com Joseph L. Makiewicz, Ventura Pons o Mario Camus.
Tornant al principi, crec que Agustí Villaronga i la seva coguionista Coral Cruz van fetr una excel·lent feina convertint les més de 700 pàgines de la novel·la de Joan Sales, Incerta glòria, en 115 minuts de pel·lícula. I com ho han fet? Portant l’obra original al seu terreny, reinterpretant-la, fins i tot suprimint personatges i situacions, però conservant la seva essència. La pel·lícula, com la majoria d’adaptacions, no és millor que l’original. Simplement és diferent.
