Què defineix el color vermell?

- Advertisement -

El tercer film de l’argentí Benjamín Naishtat, una coproducció argentina amb Brasil, França, Bèlgica, Suïssa, Alemanya i Holanda, s’endugué tres “Conchas” al darrer Festival de San Sebastián (direcció, millor actor –Darío Grandinetti–, i millor fotografia –el brasiler Pedro Sotero–), tot just després de passar pel de Toronto. Rojo és un film suggeridor que juga a ser un thriller amb gotes hitchcockianes sobre el rerefons permanent de la Triple A tot fent de les seves el 1975, un any abans del cop d’Estat militar de Videla, en una Argentina que s’endinsa precipitadament en el caos i la foscor més negra imaginable, el poder deshumanitzat, egòlatra i corrupte.

La cinta, però, acaba per esdevenir dispersa i en alguna mesura no està clar si vol ser un thriller o abans un film polític que ressoni en la delicada situació de l’Argentina actual. Aquest background històric, però, mai no es manifesta de manera explícita –tot i permanentment sentit–, i hi ha un desplegament d’escenes que ocupa molt del metratge per exposar diverses situacions si es vol interessants en si mateixes (una mena de set pieces) però esfilagarsades pel que fa al conjunt, per bé que cap al desenllaç tot va agafant un determinat sentit, tret d’algunes escenes que no s’entén clarament per què hi són pel que fa al fil argumental. Aquesta ambigüitat que sembla contagiar-se de la mateixa situació social que es recrea al film del país d’aleshores, en què la gent comença a desaparèixer sense saber-se com, en què els silencis semblen que amaguen la tenalla de la por a la qual s’està sotmeten la població sotto voce, en què tothom mira a una altra banda mentre la tirania s’implanta i la corrupció s’escampa, ja es percebia en una altra vesant al primer llarg de Naishtat: Historias del miedo, la qual cosa fa pensar que potser és un extrem del mateix estil narratiu del realitzador. Un altre aspecte gens ni mica menor que el film apunta de passada és el de la impunitat davant determinats actes de què certs personatges semblen gaudir en un sistema corrupte, en què quan convé l’ordre no hi és. Amb tot, un cert domini de l’estructura del film, del timing, i el concurs d’uns actors convincents sempre instal·lats –marca de fàbrica del cinema argentí– en una naturalitat colpidora i propera que aquí contribueix a que funcioni el to tragicòmic del conjunt fan el producte més que òptim i de visionat recomanable.

- Advertisement -

- Advertisement -

Darío Grandinetti (Claudio) encarna perfectament l’individu mediocre que com que és un advocat d’una petita ciutat gaudeix d’un reconeixement i respecte probablement excessius. Però això no el fa un mal home. De fet, no té ni conviccions polítiques; és un personatge anodí que mira pel negoci i la família i prou. En una seqüència inicial absolutament magistral, té la desgràcia de creuar-se amb Diego (l’actor Diego Cremonesi), un home que aviat es percebrà un desequilibrat que gairebé l’obliga a aixecar-se de la taula d’un restaurant, on espera sa muller Susana (Andrea Frigerio) per sopar, senzillament perquè no consumeix mentre ell, un energumen que sembla barallat i ressentit amb el món, s’hi està dret a l’espera de taula buida. L’advocat, però, l´humilia en tractar-lo com a un pobre home, el que el treu de polleguera, la qual cosa fa que acabi expulsat del local. Més tard, aquest succés patètic es resoldrà amb una mort –i soterrament al desert– de la qual l’advocat, sense ser directament l’executor, és en certa mesura culpable pel fet d’actuar de manera clandestina per evitar comprometre’s i haver de donar explicacions. Sinclair (Alfredo Castro), un ex-detectiu xilè que s’ha convertit en una estrella televisiva –el guió conté constants ironies càustiques–, l’encalça en creure’l sospitós de l’assassinat, fet que no farà la vida fàcil a Claudio, que veurà el cercle tancar-se entorn d’ell, l’angoixa, reprimida, tot pujant per la gola per bé que stricto sensu no és culpable: la mena de culpabilitat força hitchcockiana. Cert que Claudio tampoc és honest –difícil ser-ho en una societat que s’està desfent–: s’avé a pràctiques corruptes com ara quan un amic de la família li demana, a canvi d’uns diners, que li faci els papers per tal d’apropiar-se d’una bonica casa del barri un cop els seus propietaris legítims han fugit o desaparegut.

Mentrestant, per ràdio es van sentint notícies inquietants pel que fa a les darreres fases de l’administració peronista, i van esdevenint diverses circumstàncies força xocants, i algunes de terribles, com ara el rapte i desaparició d’un jove per part d’altres joves benestants, un d’ells, un altre energumen intolerant, boig de gelosia per la filla de Claudio. L’ou de la serp, silenciosament, va forjant-se a la comunitat. El feixisme, tot filtrant-se, creix i estreny com si no res.

Formalment, la cinta també té aspectes atractius, que d’altra banda l’han feta més cara del que és habitual a una producció argentina. S’ha concebut com si s’hagués rodat als anys setanta. Resulta molt aconseguida la textura de la imatge pròpia del cinema d’aquell moment, amb uns colors saturats on presideix força el vermell –del comunisme? De la sang dels desapareguts? De la llum vermellosa de l’eclipsi de sol tot estenent-se, interpretable si es vol com de mal averany, i que sorprèn la família de Claudio a la platja en un frustrat dia de lleure?–; el vestuari i l’atrezzo absolutament propis de llavors: la directora d’art Julieta Dolinsky tenia fresca l’època car el seu film anterior també s’esdevé als setanta; els zooms, els gran angulars i les càmeres lentes tan presents a la dècada; cert tractament musical…

Hi ha una recreació força convincent que contribueix al feeling i el clima, meritori en un director que per edat és obvi que no va viure aquells temps. Per a la confecció del guió, Naishtat, amb l’ajut d’historiadors, informa que ha tingut en compte tant familiars, coneguts i d’altra gent que sí que van viure els setanta, com ara també un seguit de llibres cabdals sobre el tema, publicacions del moment –revistes, diaris–, i material audiovisual. És simptomàtic que el director n’extregui la conclusió que la societat del moment li sembla que amagava una violència latent extrema.

Veredicte

El millor: La seqüència inicial del restaurant, que situa el film en un nivell d’intensitat que no defalleix. El treball de Grandinetti.

El pitjor: Certa indefinició genèrica i de discurs del producte.

- Advertisement -

Nota: 8

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents