Ens ha passat a tots. Comences a veure una sèrie. Els primers capítols t’enganxen. Bona trama. Bons personatges. Llavors fa una baixada i els capítols del mig són tirant a avorridots. Llavors els dos capítols final la cosa remunta i pam… Acaba. I ja hi som. Final obert. O més ben dit: no tancat. Tot preparat per la segona temporada. Toca esperar-se un any i mig i dos a què plataforma que l’ha produït rodi deu o tretze capítols més i es repeteixi la fórmula. I tornem-hi! La cosa comença bé… Recordes més o menys els personatges. La trama continua amb una bomba inicial. La història afluixa entre el capítol tercer i el setè i torna a acabar la temporada sense un final clar.
Podria posar molts exemples, però això m’ha passat (personalment) amb La casa de papel, Westworld, The Handmaids Tale, Counterpart, Dark, Star Trek, The Rain, Mindhunter… La llista la podria continuar i seria mooooolt llarga. I això fa que per exemple hagi perdut l’interès en sèries que al principi em van flipar com Homeland, Arrow, The Big Bang Theory o House of Cards, per posar exemples ben diferents. Les han estirat com un xiclet i s’han passat de la ratlla. I aquí ve la gran pregunta… Quan haurien d’acabar-se les sèries? Quin és el bon moment per parar i que no et passi com a Lost.
La resposta és senzilla, però no agrada als que manen. Les sèries (com les pel·lícules o els curts) s’haurien de concebre amb un principi i un final. Els guionistes tenen una trama al cap, que se suposa que és bona i funciona. Els paguen per fer-ho i si els surt bé, bingo! Però clar si els surt bé els responsables de la plataforma en volen més (dóna més audiència i més diners). Això obliga per un costat a concebre les obres com un “per si de cas”… Què vull dir? Doncs pensar una sèrie com el que se suposa que hauria de ser (vuit, deu o tretze capítols que acaben i punt) i no com a un producte que penja d’un fil segons l’èxit (o no) que té.
És per això que a tots ens va atrapar la primera temporada de True Detective i “per culpa” del seu èxit van precipitar-ne una segona i va anar com va anar… M’agradaria donar-vos bones notícies però no. La cosa continuarà. Això és com una bombolla que no pararà de créixer fins que peti. Tinc tantes sèries “a mitges” esperant la segona, tercera, quarta o cinquena temporada que ja he perdut el compte. I com que seguim consumim TV com a bèsties les plataformes ens aniran donant més droga audiovisual. Fins quan? Bona pregunta…
Com deia, fins que la bombolla peti (si peta) o fins que diverses sèries d’èxit siguin les que només tenen una temporada i prou. Tot i això hi ha franquícies com True Detective, American Crime Story, Making a Murderer, Inside no9, Black Mirror o Manhunt que poden ser una solució intermèdia. Són sèries amb el mateix “nom” però a la vegada cada temporada nova no té la llosa d’haver-se d’estirar inútilment amb els mateixos personatges fins que perden l’interès… Suposo que en això hi ha una certa esperança però no ho tinc clar. En qualsevol cas no perdem de vista que per molta distracció que siguin per a nosaltres, les sèries també són negocis. I ningú està disposat a matar la gallina dels ous d’or. Què en penseu? Us heu saturat també? Reflexionem-hi…