Quan sabotejar un estat és actuar correctament

- Advertisement -

Fa uns quants anys tenir esclaus era legal. Que les dones no votessin era la llei. Ser homosexual, un crim. En aquests contexts ara veiem molt clarament que la llei era “injusta” però si mirem escrits de llavors un munt de gent (governants de països i suposats erudits inclosos) defensaven el que era legal i, per tant, anaven a totes amb el que ara ens sembla una aberració. El documental L’Estat contra Mandela i els altres és una d’aquestes obres que t’ajuda a recordar que per avançar socialment i democràtica a vegades s’ha de plantar cara al poder i a l’statu quo. Algú diria que “per fer la truita s’han de trencar els ous”. L’any 1963 un grup de sud-africans liderats per Nelson Mandela van ser enxampats en plena conspiració per “trencar els d’ous” d’un estat, el seu, que donava suport al racisme i al supremacisme blanc.

- Advertisement -

El film, dirigit per Gilles Porte i Nicolas Champeaux va formar part de la secció oficial del Festival de Cannes i va ser un dels documentals nominats als Premis Cesar, els Oscars del cinema francès. La història que explica podríem dir que és coneguda per tots però no és del tot cert. El documental parteix d’una nova troballa: 256 hores d’arxius d’àudio del judici a Mandela i els seus companys de lluita que han estat recentment restaurades per l’Institut Nacional Audiovisual de França. El resultat és un document històric d’un judici a uns presos polítics que no només és història per a Sud-Àfrica sinó una prova per a tot el món de com de ximples podem arribar a ser els humans. Però L’Estat contra Mandela i els altres és una pel·lícula així que, per molts bons àudios que tinguis, et cal alguna cosa més per fer d’això un film atractiu. És aquí on entra un dels encerts més grans del film: il·lustrar en blanc i negre aquestes històriques notes de veu. Amb una animació que barreja realisme i pintura abstracte el film és capaç de fer-nos reviure amb agilitat i empatia uns fets reals que d’altra manera serien més feixucs d’empassar.  

- Advertisement -

Una altra virtut del film és comptar amb part dels protagonistes del judici (acusats i advocats) que, sempre amb uns auriculars penjats expliquen en primera persona com van viure els fets. És una llàstima que Nelson Mandela no visqués en el moment de fer el documental ja que sense ell és evident que a la història li falta una peça molt important. De totes maneres, la pel·lícula és un homenatge a aquests “altres” que sense ser el gran líder van lluitar i patir presó de la mateixa manera que el futur president conegut popularment com a Madiba. D’alguna manera repara un cert oblit dels que, tot i estar a primera línia de la pugna, queden amagats darrere la llarga ombra del cap.

Per últim, per a qualsevol persona que vegi aquest documental i conegui “el cas català” i “el judici del procés” serà inevitable establir-hi paral·lelismes. I no, no estic comparant ni molt menys la lluita contra l’apartheid amb la lluita per l’emancipació nacional catalana però el tipus de discurs emprat pels presos i l’acusació l’any 1963 i l’any 2019 per una causa i una altra són molts cops molt similars. Tinguin raó o no, en tots dos casos s’ha desafiat un estat (i les seves lleis) per a aconseguir quelcom que hom considera injust. Les conseqüències (ara i abans) són les mateixes: judici, presó i manteniment de l’statu quo. Mandela i els altres van passar 27 anys a la presó. En sortir van governar i van canviar el seu país.

Veredicte

El millor: la decisió de mostrar amb animació el judici del qual només es conserven àudios.

El pitjor: el gran protagonista del film, Mandela, no hi és per raons òbvies.

Nota: 8

- Advertisement -

 

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents