today-is-a-good-day

Quan la vareta màgica és una batuta

- Advertisement -

Va ser fa pocs dies, el passat dia 1 d’abril de 2017, quan la màgia va fer acte de presència al Palau Sant Jordi. Milers de persones van presenciar-ho. La història del mag més famós del segle XXI, aquell nen britànic amb una cicatriu al front que creuaria l’andana 9 i ¾ per fer volar la imaginació de milions de nens i de no tan nens, tornava als orígens d’una forma molt màgica: la pel·lícula Harry Potter and the Philosopher’s Stone en pantalla gegant, i una orquestra i un cor disposats a recrear la banda sonora íntegra del film, que va compondre John Williams aquell any 2001, i que va ser nominada als premis Oscar.

- Advertisement -

El concert, que ja s’ha confirmat que serà el primer d’un total de vuit, i que al llarg dels propers anys cobrirà la projecció de tota la saga de Harry Potter amb banda sonora en directe, va estar brillantment interpretat per l’Orquestra Simfònica del Vallès i el cor femení de l’Orfeó Català. Uns vells coneguts pels qui ens agraden aquests concerts de repertori més multimèdia que clàssic, ja que han interpretat suites de Star Trek, Ed Wood, Star Wars, The Mission o The Omen al Palau de la Música amb una delicadesa i un talent fora de tot dubte, i fins i tot The Legend of Zelda: Symphony of the Goddesses, suite simfònica de la popular saga de videojocs de Nintendo. Però era el primer cop (crec) que s’enfrontaven a la interpretació íntegra d’una banda sonora durant la projecció d’un film, un terreny més associat a l’OBC i a L’Auditori.

- Advertisement -

I no només van aprovar amb nota, sinó que van ratllar l’excel·lència en un escenari que els era poc favorable. Primer perquè un palau d’esports no serà mai un auditori. Però a més, un dels factors més sorprenents, i que per un melòman com jo era un perill anunciat, va ser que en paraules del mateix director Ernst Van Tiel (qui ja va dirigir l’OBC a Titanic Live el passat octubre, concert del què ja se’n va fer una crònica) es va considerar oportú aconsellar al públic que aplaudissin, riguessin i cridessin tan com volguessin al llarg de la projecció, cosa que va fer el film emocionant com mai, però va dificultar poder escoltar l’orquestra i el cor com es mereixien, que no obstant això no van defallir en cap moment.

Però parlem abans una mica de la pel·lícula, i de la seva banda sonora. Després de molts tractes i ofertes milionàries, J.K. Rowling va decantar-se (encertadament) per Chris Columbus perquè engegués la saga Harry Potter. I remarco la paraula “encertadament”, perquè Columbus és tot un expert en cinema per a tota la família, que és el que havia de ser aquest primer film, el del Harry d’onze anys que descobreix Hogwarts. Ja havia dirigit Home Alone (1990) i la seva seqüela (1992), així com Mrs Doubtfire (1993); i abans d’això va marcar tota una generació signant els guions de Gremlins (1984), The Goonies (1985) o Young Sherlock Holmes (1985). És clar que només ell podia donar-li el toc màgic i naïf que necessita The Philosopher’s Stone. Així com només hi havia un compositor capaç de generar la màgia necessària pel film. En paraules del propi Columbus:

“la música de John [Williams] avarca tots els nivells, integrant-se en cadascuna de les imatges i emocions [del film]; aconsegueix capturar l’ànima del món de Harry Potter, fent-nos somniar amb la màgia”.

L’elecció de John Williams va ser ràpida i senzilla d’entendre, ja que ja va treballar amb Columbus al film on Macaulay Culkin esdevingué nen prodigi de Hollywood als anys 90. De fet, paradoxalment, la música de Harry Potter guarda una estreta relació amb la seva pròpia composició per Home Alone. Observeu la seqüència de títols del film, a veure si us sona familiar:

https://youtu.be/g-Hr-Ehtd0Y

Suposo que la música de Harry Potter està ja a la memòria col·lectiva, i haureu trobat que força fragments dels famosos Hedwig’s Theme i Harry’s Wondrous World tenen reminiscències clares a l’escàs minut i mig del clip de “Solo en Casa”, sobretot en l’ús del celesta, les cordes i les “campanetes” i demés instruments de percussió. Per si de cas, us adreço a l’assaig general que es va fer fa uns mesos per la projecció de Madrid, amb l’orquestra i el cor a tot esperit; són 30 segons escassos però coneguts de sobres:

- Advertisement -

Però tornem a l’espectacle del Palau. Ja he comentat que el fet que fos un pavelló i no un auditori el lloc de l’actuació era tot un repte tant per l’orquestra i el cor, i que un públic entregat a la causa del jove mag que aplaudia i cridava en tot moment no ajudaven. Però a més, no deixa de ser sorprenent el fet que l’assaig general fos amb el film en versió original (com és usual), i en canvi l’espectacle amb públic es va decidir de fer amb versió doblada al castellà (i alhora amb subtítols també en castellà), tant a Madrid com a Barcelona.

D’acord que és un espectacle per a tota la família (és a dir, per a grans i petits, nens i no tan nens) i que es deixa deliberadament de banda la sobrietat que rodeja L’Auditori i l’OBC, però la meva queixa no és tan per purisme cinematogràfic (que també) sinó més en relació a l’execució de la música: la versió original té la mescla de so idònia pel conjunt global de la banda sonora, els efectes de so i les veus, mentre que en la pista de doblatge, com es va poder comprovar durant la projecció, el so està augmentat, saturat. En moments de crits o sorolls forts els altaveus trencaven el so, de fort que estava, malmetent l’experiència i alhora tapant en excés l’orquestra i el cor. Això es pot sentir en la part del film prèvia a què Harry descobreix que és un mag, on l’orquestra està genial però s’aprecia poc:

No obstant això, el còmput global és més que favorable, i viure Harry Potter en aquest format, gaudint en directe d’una de les bandes sonores més icòniques del segle XXI, va valdre la pena.

Ja he parlat de la part instrumental de la partitura, però no deixa de ser curiós l’ús que fa John Williams del cor femení, que dota al film d’aquesta aura entre màgia, infantilitat i un punt de terror, un segell més de Danny Elfman (com per exemple a Edward Scissorhands (1990)) que d’ell mateix, si bé és cert Williams ja va oferir-nos quelcom semblant a un film amb el mateix tarannà que Harry Potter: Hook (1991). Una mostra seria el moment quan en Harry troba la seva vareta màgica ideal, on l’Orfeó Català mostra un grandíssim nivell tècnic:

Si bé Harry Potter and the Philosopher’s Stone és per dret propi el film més infantil de tots (i ho ha de ser), la saga té sempre dos punts en comú: màgia i aventura. Per tant, els recursos a què ha de recórrer John Williams són varis, entre els quals hi ha una regressió sonora cap a ell mateix. Si bé decideix apartar-se dels seus clàssics runs (seqüències melòdiques moltes notes curtes) de cordes i metalls per oferir sempre notes més llargues i líriques, a les escenes d’acció i aventura s’entreveuen reminiscències altre cop de Hook, però també hi ha un deix d’una banda sonora que guarda certa relació amb l’esperit aventurer: Indiana Jones, de la qual ja en vaig parlar fa uns mesos.

Però no només de records sonors viu el compositor novaiorquès, que ens regala un moment de caire militaresc i èpic poc característic d’ell per l’escena d’acció més dramàtica del film, la partida d’escacs, on els tres nens protagonistes corren un perill real de mort. Sentim (i veiem) com la potentíssima secció de percussió de l’Orquestra Simfònica del Vallès omple tot el Palau de tensió mentre les seccions de corda i metall revesteixen el clímax final de l’escena:

Màgia, aventura, perill, por, misteri, amistat. 16 anys després, la saga de 8 films ha tingut 4 compositors diferents, però és l’obra de Williams la que perdura en la memòria col·lectiva d’una generació. Obra que la Simfònica del Vallès i l’Orfeó Català es van encarregar de dur a terme amb una gran mestria, talent i resistència, al llarg dels 150 minuts de pel·lícula.

Per acabar, us deixo amb l’epíleg de la pel·lícula, quan en Harry i els demés alumnes deixen Hogwarts, fins el curs que ve, el proper 28 d’octubre, també a Barcelona, també al Palau Sant Jordi, també amb la banda sonora interpretada en directe, amb una orquestra i un cor meravellosos.

No obstant això, no volia acabar la crònica de tan fabulós concert sense fer menció a un sector del públic, minoritari, cert, però que em va deixar perplex. Amb una de les millors orquestres i un dels cors més emblemàtics del país, encara em pregunto per què un 15% del públic va decidir marxar al començar els crèdits finals, justament quan l’orquestra i el cor poden brillar sense efectes de so ni diàlegs interpretant Hedwig’s Theme com a suite final. Potser ho van fer per no trobar cues al sortir, estil soci del Barça al Nou Camp. Potser perquè “la pel·lícula ja s’ha acabat”, com fan al cinema normal.

- Advertisement -
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per les bandes sonores ve de quan feia primària i, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs als quals jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents