Finalitzada la Segona Guerra Mundial, es configura el que Churchill va denominar com el “Teló d’Acer”, una metàfora de la frontera que separaria els dos grans blocs vencedors. Una vegada la URSS va dissenyar la seva bomba atòmica, les dues potències líders del bloc occidental i del bloc comunista només podien dilucidar la seva rivalitat a través de lluites que no suposaren un conflicte bèl·lic. Neix l’anomenada Guerra Freda, que duraria fins a finals dels anys vuitanta, precipitada per la desaparició de la URSS.
La Guerra Freda es va manifestar en diversos àmbits: exhibició de potència armamentística, desplegament d’espies de la CIA i del KGB i, el que tindria més impacte mediàtic i popular: en la carrera espacial. L’inici de la carrera espacial se situa al 1955, quan les dues superpotències anuncien el llançament d’un satèl·lit a l’espai amb motiu de la propera celebració de l’Any Geofísic Internacional, previst de l’1 de juliol del 1957 al 31 de desembre del 1958. El compte enrere començava per a tots dos.
El 4 d’octubre del 1957, la URSS sorprenia al món amb el llançament reeixit de l’Sputnik 1, el primer satèl·lit artificial de la història. La notícia global més important des del final de la Segona Guerra Mundial, va posar en primer pla l’esforç heroic realitzat per uns científics excepcionals, tenint en compte la tecnologia disponible en aquell moment. La victòria en l’espai tindria un impacte terriblement negatiu al poble americà, que fins aquell moment havia presumit d’un gran poder tecnològic. No seria fins al 31 de gener del 1958, gairebé quatre mesos després, que no es realitzaria el primer llançament americà amb èxit.
L’èxit del primer Sputnik va ser tan enlluernador que el premier soviètic, Nikita Khruschev, va decidir que s’havia de realitzar un altre impacte mediàtic coincidint amb les celebracions del quarantè aniversari de la Revolució d’Octubre el 7 de novembre del 1957, tan sols un mes després del primer llançament. No hi havia temps per fer alguna cosa diferent al que s’havia fet pocs dies abans, només una rèplica del mateix artefacte, així que es va haver d’improvisar un nou repte: el llançament d’un ésser viu a l’espai, amb bitllet d’anada però no de tornada (el primer satèl·lit no estava dissenyat per tornar amb un ocupant a l’interior).
La, probablement, gossa més famosa de la història, la coneguda com a Laika, es va convertir en el primer ésser viu a orbitar al voltant de la Terra. El llançament va aconseguir espantar de nou als científics americans que van pensar que els soviètics havien aconseguit portar un satèl·lit deu vegades més pesat que el primer, però no era cert (de nou la forma d’explicar la notícia va induir a exagerar la informació). Però l’impacte propagandístic es va veure entelat pel clam mundial de l’opinió pública contra la decisió d’enviar la Laika a morir en l’espai.
La història oficial per aquell temps va ser que havia sobreviscut quatre dies en òrbita sedada i sense patiment, quan de fet l’estrès i el reescalfament de la càpsula la van matar en menys de cinc hores. Van haver de passar quaranta anys per conèixer aquests detalls, el mateix responsable del programa d’animals, Oleg Georgivitch Gozenko, deia el següent l’any 1998 “El treball amb animals és una font de patiment per a tots nosaltres. Els tractem com nadons que no poden parlar. Com més temps passa, més greu em sap. No vam aprendre prou de la missió com per justificar la mort de la gossa. “. El 13 abril del 1958 entrava en l’atmosfera terrestre desintegrant-se definitivament convertint-se en un estel fugaç i recordada per sempre en la història de l’exploració espacial.
El valor científic de l’Sputnik 2 va ser mínim; va contribuir poc al primer vol tripulat de Yuri Gagarin a l’abril del 1961, de nou una altra victòria enfront dels americans. I ho tornarien a fer amb el primer passeig espacial, amb la primera astronauta, amb la primera parella a l’espai, amb el primer acoblament no tripulat i amb les primeres sondes a altres planetes.
Un mes i mig després del vol de Gagarin, el president Kennedy va prometre als americans que es posava com a objectiu posar un home a la lluna i fer que tornés sa i estalvi a la Terra abans que acabés aquella dècada. Recordin la seva famosa frase “We choose to go to the moon” (“Hem escollit la Lluna”), pronunciada el 12 de setembre del 1962 a Texas.
Quan el 20 febrer del 1962 John Glenn, a la Friendship 7, es va convertir en el primer nord-americà a orbitar la Terra, havien transcorregut deu mesos de la mateixa gesta soviètica, que ja portaven llançats 48 missions orbitals.
La URSS va ser la primera a enviar sondes planetàries no tripulades, a Venus i Mart, el 1960. La Venera 1 va passar el 19 de maig del 1961 a 100.000 km de Venus, sense enviar dades. Un sensor d’orientació sobreescalfat va provocar l’avaria de la nau, però la Venera 1 va ser la primera a combinar totes les característiques necessàries d’una nau espacial interplanetària: panells solars, antena parabòlica per a la telemetria, estabilitzadors en tres eixos, motor de correcció de rumb i el primer llançament des d’una òrbita d’aparcament. La primera nau que va sobrevolar amb èxit Venus, la nord-americana Mariner 2, ho va fer el 14 de desembre del 1962. Va enviar de tornada dades sorprenents sobre l’alta temperatura de la superfície i la densitat de l’aire de Venus. Després de diversos intents fallits per part de les dues potències, la Venera 3 soviètica llançada el 16 de novembre del 1965 amb la missió d’aterrar al planeta Venus, va impactar en la seva superfície l’1 de març del 1966, i es va convertir en la primera sonda terrestre a fer contacte amb un altre planeta. Venus té una atmosfera molt densa, amb una gran quantitat de CO2 que augmenta encara més l’efecte hivernacle, provocant temperatures de fins a 500 ºC en la superfície. Amb substàncies sulfuroses en suspensió, la pluja àcida és extremadament corrosiva i agressiva amb les sondes, que acaben durant poques hores al planeta.
Enmig d’aquestes notícies relacionades amb la carrera espacial, s’estrena el 14 d’abril del 1962 la pel·lícula El planeta de las tormentas (Planeta Bur, 1962), recuperant uns dels àlies amb el qual es coneixia en aquella època el planeta Venus (al qual els mitjans sovint el descrivien gairebé com si d’una selva tropical es tractés, de fet a l’inici de la pel·lícula els personatges citen el resultat de les primeres sondes indicant la presència de continents i oceans, una mica lluny de la realitat científica). Va ser l’únic llargmetratge del director Pavel Klushantsev, que també participaria en el guió al costat de Aleksandr Kazantsev. Klushantsev està considerat com un dels pioners i impulsors de les pel·lícules de viatges en l’espai, no només per aquesta pel·lícula, si no pels seus curts i documentals científics, anteriors i posteriors a aquesta data. Especialment cal destacar el documental Camino a las estrellas (Doroga K Zvezdam, 1958), amb imatges de maquetes de coets enlairant-se, d’estacions espacials, d’acoblaments i de bases planetàries que clarament van inspirar una dècada després Stanley Kubrick a 2001: A Space Odyssey (1968). El muntatge de les escenes crearia escola i veuríem seqüències, vestits espacials, taulers de comandaments i vehicles espacials similars en nombroses pel·lícules i sèries de televisió en els següents anys.
Planeta Bur és d’una enorme modernitat per l’època, acaparant un gran èxit en els diferents països on es va estrenar. L’arrencada de la trama descriu una idea innovadora: una expedició col·laborativa de tres naus per explorar el planeta Venus. Dues de les naus, Sirius i Vega, contemplen sorpresos com la tercera nau, Capella, és destruïda completament per un asteroide. Mentre arriba una quarta nau de rescat, Arcturus (els quatre noms escollits corresponen a les quatre estrelles més brillants del firmament), la tripulació decideix explorar el planeta i no esperar els quatre mesos que requereix el viatge de la nova nau. Un primer equip explorador format per dos cosmonautes i un robot s’accidenten en el descens, provocant que un segon equip vagi al seu rescat mentre la responsable de comunicacions es manté en una de les naus. El robot tenia un aspecte similar al del robot Robby de Forbidden Planet (1956), això sí, el robot soviètic d’aparença molt més complexa, si ho mesurem en el nombre d’articulacions visibles en la seva estructura. El que es troben a la superfície venusiana és sorprenent: monstres prehistòrics, malalties (parlen del virus de la malària), i plantes carnívores, a més de descobrir els possibles indicis d’una civilització ja extingida.
La pel·lícula és tot un clàssic de la ciència ficció, pionera en molts aspectes relacionats amb la representació dels viatges en l’espai i l’exploració de nous planetes, un paradigma que va servir d’inspiració a cineastes de tot el món. La còpia va arribar a EUA, a mans de Roger Corman. Corman la trobava excessivament dura en el seu plantejament estrictament científic, així que va ser tallada i manipulada (amb l’ajuda de veu en off i la incorporació de nou metratge) fins a convertir-la en dues pel·lícules diferents (i no és broma): Viaje al Planeta Prehistórico (Voyage to the Prehistoric Planet, 1965), dirigida (o alterada) per Curtis Harrington, i Viaje al planeta de las mujeres prehistóricas (Voyage to the Planet of Prehistoric Women, 1968), dirigida (o alterada) per Peter Bogdanovich.
Bogdanovich va afegir escenes en què l’exuberant actriu Mamie Van Doren i diverses dones atractives en sostenidors de petxines i pantalons seixanteros apareixien com la població autòctona del planeta. Les actrius, per anomenar-les d’alguna manera, no eren professionals, així que no arriben a parlar mai, expressant-se sempre per telepatia i sense interactuar mai amb els astronautes, que en realitat eren els protagonistes de la pel·lícula original, és clar. Simplificant, els nouvinguts maten un pterodàctil que resulta ser el déu del poble de les dones telepàtiques. Delirant i enginyós alhora, no se li pot negar iniciativa al productor americà.
El planeta de las tormentas (Planeta Bur, 1962) ha estat enaltida com el paradigma de la ciència ficció soviètica especialment a la referida als viatges a l’espai per la crítica occidental. Una ciència ficció dura, molt vinculada amb la ciència i la necessitat de versemblança. Científics protagonistes de l’aventura, amb diàlegs avançats mentre analitzen les possibles solucions (en un moment de la conversa es fa referència al Teorema de Tsiolkovsky, relacionat amb el funcionament del motor del coet, entre altres temes incompressibles per al gran públic). Tot i ser una trama d’aventura i rescat, també hi ha lloc per a la reflexió quan el responsable científic de la missió es pregunta per la possibilitat que marcians hagin visitat fa milers d’anys el planeta Venus, o fins i tot la Terra: “Quant de realitat hi ha en les llegendes antigues? Qui eren els déus que baixaven del cel, per ventura astronautes com nosaltres? Com ens representarien un salvatge que ens hagi vist, un cop haguem marxat? “. Una al·legoria a una societat laica i a una creença en la ciència i la tecnologia com a pilars de la societat del futur: “Els viatges espacials són una etapa inevitable del desenvolupament de la vida a tot arreu. Els mons no estan aïllats, la migració de la vida per l’espai és natural com la llavor escombrada pel vent a la terra i les branques d’una simple tribu d’éssers vivents es desenvolupa pel sistema solar “, recitava al final de la pel·lícula el cap científic, com si fos un antecessor de la futura tripulació de la nau Enterprise ideada per Gene Roddenberry, que imaginava en el seu univers de Star Trek un futur perfecte, sense malalties i sense guerres.
Star Trek The Original Serie s’acabaria estrenant el 8 de setembre del 1966. 2001: A Space Odyssey al 1968. I esperaríem fins al 13 juny del 1969 per poder escoltar la mítica frase de Neil Armstrong: “Un petit pas per a l’home, un gran salt per a la humanitat“. Astronauta de l’Apollo 11, al costat de Michael Collins i Buzz Aldrin, aconseguirien el primer gran èxit de la NASA i, per extensió, per al govern americà.
La guerra freda es va lliurar també en altres disciplines mediàtiques, especialment l’esportiva, en olimpíades i campionats del món, tot i que el màxim exponent de la rivalitat va ser sens dubte en els escacs, però això és una altra història.
