today-is-a-good-day

Putes, puteros i putades

- Advertisement -

Netflix ho ha tornat a fer. Ha creat de zero un èxit nacional i també internacional. Sky Rojo és una mostra perfecte de com la plataforma líder de l’streaming configura un producte amb tots els elements necessaris per a convertir-se en fenomen de masses. I això no és pas fàcil. Anem a analitzar-los.

- Advertisement -

Si comencem pel principi és imprescindible destacar la labor dels guionistes Álex Pina i
Esther Martínez Lobato. El fet de posar el creador de La casa de papel darrer aquesta empresa és sens dubte una jugada molt intel·ligent. Ell i Martínez Lobato han escrit una història amb la mateixa fórmula adrenalínica de girs de guió impossibles però li han sumat nous elements. Hi ha protagonistes femenines que fugen de l’explotació més salvatge del patriarcat (tothom simpatitza automàticament amb elles). L’estil i els referents són obertament tarantinescos (un autor admirat per crítica i públic arreu) però hi ha pinzellades de Thelma & Louise, Pretty Woman i qualsevol road movie de l’Amèrica profunda. Han tret suc de l’estètica i tòpics espanyols (toros, música, platja, festa) i els han convertit en un rerefons entre cool i decadent. I per acabar-ho d’adobar, els de màrqueting han batejat tota la barreja com a “Pulp Latino” per connectar intel·ligentment amb el públic peninsular però també amb l’americà. El resultat simplement funciona. La gent ha connectat!

- Advertisement -

Tot això, però, no seria un engranatge perfecte sense dos elements importantíssims. El primer és la tria de directors. En total hi ha 6 realitzadors (entre ells els catalans David Victori i Albert Pintó) que han captat què volia Netflix i han capitanejat el vaixell de manera quirúrgica per condensar aquests referents que comentàvem i transformar-los en diversió cinèfila sense filtres. Per altra banda el càsting és impecable. Cada personatge sembla nascut pel paper i s’hi adapta perfectament. Des de les tres protagonistes fins al dolent dolentíssim passant pels esbirros del proxeneta. Cadascuna de les prostitutes representa una personalitat diferent de la mateixa manera que els malvats també presenten matisos complementaris per configurar el quadre. Tenim els autodestructius, els somiatruites, els espavilats i els eixelebrats en tots dos bàndols. Còctel explosiu que alimenta els necessaris girs de guió constants. Que pot ser massa? Està clar. No tothom combregarà amb ferides de bala que es curen en uns minuts, prostitutes que manegen armes com si fossin John Rambo o proxenetes que condueixen com si estiguessin al Rally Dakar. Això és un espectacle de circ. Si t’agrada, entra. Si no, més val que ni ho tastis.

Hi ha un últim fet que s’ha de subratllar. La sèrie ha deixat de banda la correcció política que sembla imperar últimament a tot arreu. No estalvia insults, nus, llenguatge prohibit,  situacions denigrants i personatges odiosos al 200%. Senyores i senyors: això és ficció però el món està ple de gent de merda. Es pot mostrar amb cinema d’autor d’inspiració europea o amb una producció colorida, estripada i obertament popular seguint el model nord-americà. És una bona notícia per la indústria que les dues existeixin. Ara segurament vindrà el que és inevitable quan un producte funciona: seqüeles infinites que estiraran el xiclet innecessàriament. Ho hem vist amb La casa de Papel i no dubteu que Netflix ho farà també amb Sky Rojo.

Veredicte

El millor: la llibertat i la poca censura. És un producte fresc fet des del cap per entretenir i ho aconsegueix.

El pitjor: alguns girs de guió són una mica massa increïbles dins d’un conjunt ja de per si increïble.

Nota: 8

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents