Què fa que una ment perversa sigui realment perversa al cinema? Quines són les característiques que diferencien els psicòpates realment pertorbats dels criminals de carrer? El més probable és que no sigui una part inherent de la mentalitat humana sinó l’objectiu. Per què maten, roben, violen, atraquen? Què n’obtenen? La resposta de les ments pertorbades és plaer, satisfacció o via d’escapament a algun tipus de trauma. La resposta d’altres tipus de criminals pot ser venjança, ambició, poder…
Què et converteix en un dels psicòpates de cine?
L’assassí en sèrie, és el criminal per excel·lència, tant en sèries com en cinema. És la ment pertorbada la que dona joc per a una necessitat compulsiva de tenir més víctimes en un argument. Esdevé clau desenvolupar-li una mentalitat malaltissa, obsessiva compulsiva o traumatitzada. De fet, en psicologia o psiquiatria, existeix una llista que mostra els graus de psicopatia que pot patir un individu per tal de classificar la gravetat del cas. Aquesta llista, anomenada Psychopathic Check-List Revised (PCL-R) i desenvolupada durant els anys 70 pel psicòleg Robert D. Hare, s’ha utilitzat moltes vegades en guions per tal de crear la personalitat d’infinitat de psicòpates.
Tot i que la psicopatia no necessàriament implica un crim, el cinema ha explotat aquest vessant per crear productes molt més atraients pel públic. És a dir, un gran nombre de víctimes segurament procurarà escenes més violentes, més tensió i més investigació per la part policial. Característiques força bàsiques del cinema (o sèries) negre. Les sèries no van començar a integrar la figura de l’assassí psicòpata com a fil argumental principal segurament fins a finals dels 80 o principis del 90. Exemples com Murder One (1995), on l’argument es desenvolupa al llarg d’una investigació i conseqüent resolució d’un cas amb característiques psicopàtiques. Avui en dia, és possible que ens vingués al cap True detective (2014), la qual dedica la temporada sencera precisament a la investigació i resolució d’un cas de característiques psicopàtiques.
No obstant això, True Detective ha anat una mica més enllà i ha aconseguit dos fils argumentals força ben definits: el crim i la relació i vides d’en Rust i en Marty amb flashbacks i flashforwards en el temps. O, segurament també podem pensar en Dexter (2006), el qual posa en dubte la figura de protagonista/antagonista en un sol personatge.
Es neix o es creix psicòpata?
Altres sèries que també han explorat la crueltat psicòpata, però no com a premissa central han estat MacGyver (1985), el qual es va haver d’enfrontar al Dr. Zito en un parell o tres d’episodis; la famosa sèrie detectivesca Rex (en les seves múltiples versions geogràfiques i lingüístiques) (1994), el qual es va haver d’enfrontar en múltiples episodis a criminals d’aquest nivell; o fins i tot Desperate Housewives (Mujeres desesperades, 2004) on a la sisena temporada apareix el personatge de l’Eddie Orlofsky, un noi tendre que es converteix en “l’estrangulador de Farview”. Tindríem una llista molt llarga per anar afegint aquí amb més o menys prestigi o premis, més endavant seguirem explorant-ne més.
Les sèries no són les úniques que han fet ús d’aquesta figura ara ja clàssica. De fet, i segurament abans que la televisió, el cinema ens ha deixat figures amb mentalitats totalment alterades. Segurament un clàssic dels clàssics seria Hannibal Lecter (convertit recentment també en sèrie) en els seus inicis a The silenci of the lambs (El silenci dels anyells, 1991) amb una actuació impecable del gran Anthony Hopkins. Uns quatre anys després va venir Seven (1995), aquí Kevin Spacey fa l’actuació més secundària del psicòpata dels set pecats capitals. Fins i tot trobem mentalitats realment recargolades amb set de sang en altres gèneres com el gran èxit de DC Comics The dark knight (El cavaller fosc, 2008) on el paper de l’antagonista el juga el Joker , un personatge que tot i que té una set de venjança evident, també té un trastorn psíquic/paranoic important.
Ara bé, també tenim adaptacions cinematogràfiques d’assassins en sèrie inspirats en la vida real, per exemple la gran multitud d’adaptacions que s’han fet sobre Jack l’Esbudellador. El podem veure a From hell (Desde el infierno, 2001), lleugerament inspirada en la novel·la gràfica From Hell d’Alan Moore i amb un Johnny Depp al paper del detectiu protagonista, Frederick Abberline. O, si tirem una mica més enrere, trobarem Murder by decree (Assassinat per decret, 1979), amb el magnífic Christopher Plummer en el paper de Sherlock Holmes. I per acabar, però no menys important, tenim Zodiac, basada en dos llibres sobre els fets reals escrits per Robert Graysmith: Zodiac i Zodiac Unmasked.
Els assassins de llibre
I finalment, és important mencionar les adaptacions literàries. Tot i que n’hi ha moltes, segurament podem mencionar les més “mediàtiques”. Per exemple, Misery (1990), basada en la història del mateix nom escrita per la incansable mà d’Stephen King; The name of the rose (El nom de la rosa, 1980), adaptació de la famosa novel·la d’Umberto Eco; o A Clockwork Orange (La taronja mecànica, 1971), extreta del llibre escrit per Anthony Burgess. Un altre gran mestre va ser Hitchckock amb una de les seves magnífiques obres Psycho (Psicosi, 1960), basada en el llibre del mateix nom escrit per Robert Bloch.
Òbviament, hi ha mil i una pel·lícules amb protagonistes o antagonistes amb perfils psicopàtics. I la llista s’aniria allargant dia rere dia. També podríem trobar aquests perfils en molts gèneres diferents, no només en el cinema negre. Hi ha grans representants del cinema de terror que contenen ments psicopàtiques de manual, com ara The Human Centipede, inspirada en la figura de Josef Mengele (metge oficial de les SS durant la Segona Guerra Mundia, conegut per experimentar amb els cossos humans); o The Texas Chain Saw Massacre (La matança de Texas, 1974) inspirada en la figura d’Ed Gein, assassí en sèrie i lladre de tombes. El que ens porta també a pel·lícules de diferents genocidis i holocausts, per exemple, Schindler’s list (La llista de Schindler, 1993).
També basada en un llibre, relata una de les moltes històries que tràgicament ens va deixar l’Alemanya nazi on, per a molts, aquesta ideologia ratllava la psicopatia. I com a últim exemple d’aquest últim grup podríem trobar The Last King of Scotland (El último rey the Escocia, 2006), inspirada en la novel·la de Giles Foden i basada en els fets que van envoltar Idi Amin Dada, dictador d’Uganda del 1971 al 1979.
