El 1927, l’astrofísic britànic Arthur Stanley Eddington (1882-1944) encunyava el concepte de «fletxa del temps». Ho va fer per distingir la direcció del temps a l’univers relativista. Cal recordar que Eddington és considerat com un dels primers divulgadors dels treballs d’Einstein, i va formar part del grup de pioners científics que van treballar sobre la teoria de la relativitat. De forma molt senzilla, es pot definir la fletxa del temps com una recta amb un sentit determinat (s’entén que cap endavant), en el que el temps esdevé des del passat cap al futur de forma ininterrompuda. És una representació molt visual (una fletxa), i molt aclaridora (anem cap endavant en un únic sentit).
L’actor, guionista i director Josh Lawson ens proposa una reflexió interessant al seu segon llargmetratge, Un pequeño contratiempo (Long Story Short, 2021), que és la següent: si poguessis saltar a la fletxa del temps d’any en any i veure durant un instant el que has fet al llarg de deu anys de la teva vida i tornar a l’inici… canviaries alguna cosa? Això és el que li passa al protagonista de la pel·lícula just l’endemà de casar-se i despertar-se al llit amb la seva dona embarassada de set mesos en el temps que per a ell ha estat una nit. Ell no entén el que està passant però ràpidament se n’adona a mesura que va veient com va creixent la seva filla cada pocs minuts en cada futur aniversari de boda.
No sabem ben bé a què es dedica a la feina, però sí que ens adonem que, tot i que li dedica moltíssimes hores, no és una feina que li agradi. Aquest desgast de temps de ben segur li provoca un neguit que acabarà afectant la seva salut mental. De fet, ens el presenten amb els símptomes d’un “procrastinador”, és a dir, que aplica contínuament l’hàbit d’ajornar tasques fins a l’últim minut o, el que és pitjor, deixar per a més endavant feines necessàries per d’altres més agradables. Un clar exemple és el fet que no hagi tingut temps d’organitzar el viatge de noces i, pel que veiem en el futur, es veu que mai va arribar a tenir temps de fer-ho.
No podem esbudellar la història, així que em permeto desenvolupar la reflexió a la qual crec que ens convida el guionista (que interpreta un curt paper fugaçment). Entenc que, en forma de bufetada a l’espectador, ens explica una característica fonamental del temps: que és inexorable. És ben cert que tot allò que hagi de passar acabarà passant, que el temps és inelàstic i és equitatiu per a tothom, i també sabem que és insubstituïble. És evident que volem més temps, però… on és el problema? Aparentment, en la necessitat de conciliar la vida personal i la vida professional i, de retruc, de saber gestionar un recurs tan indispensable com és el temps. Doncs sí, la “procrastinació” es pot combatre amb les eines adequades, al cap i a la fi, té molt a veure amb la voluntat i la predisposició.
La vida professional s’entén el que és però… i la vida personal? Doncs tota la resta, i va més enllà que el temps d’estar amb la família, que és veritat que és molt important, evidentment. També és necessari tenir temps per a la llar, per al descans, per a l’oci o per a l’esport… o per a no fer res, que també s’hi val. També és temps per a la salut (la prevenció és molt important), i per a la cura dels altres, siguin petits, grans o persones amb malalties.
I també és temps per a la formació personal. A la pel·lícula, el protagonista parla del fet que hauria d’haver participat a un curset de fotografia que li hagués permès dedicar-s’hi professionalment. Tenir temps per poder assolir els teus somnis també és guanyar temps al temps. I ajudar al fet que ho aconsegueixin les persones a qui estimes també ho és.
Una darrera curiositat, a la pel·lícula Long Story Short es fa referència a una altra pel·lícula famosa sobre viatges en el temps, que ha traspassat a la cultura popular, i és Atrapat en el temps (Groundhog Day, 1993). Tot i que són els protagonistes qui hi fan referència per intentar explicar i donar sentit a allò que està passant, i tot i que molts periodistes en parlen als seus articles, la veritat és que a la pel·lícula no surt cap “bucle del temps”, però sí que es pot veure la paradoxa del pintor un parell de vegades o albirar l’efecte papallona que es produirà si obre una nova fletxa del temps alternativa.
Parlant de fletxes del temps alternatives, recorda que, en el món real, no n’hi ha… Què fas llegint aquest article?
