La 57a edició del Festival de Sitges no podia arrancar de millor manera que amb l’estrena de Presence, la nova pel·lícula de Steven Soderbergh. El director d’Atlanta porta a la seva esquena una llarga, eclèctica i profitosa carrera en què ha sabut barrejar blockbusters d’estudi amb una mirada d’autor.
Habitual trencador de les regles dels gèneres cinematogràfics i amb una cura especial per la imatge (sol ser el director de fotografia de les seves pel·lícules), a Presence s’endinsa en el cinema de terror/suspens amb una cinta de fantasmes, que té com a principals atractius l’ús de la càmera i una premissa innovadora.
L’originalitat del punt de vista de ‘Presence’
La particularitat més important de Presence és el canvi en el punt de vista habitual del gènere. En aquesta ocasió, la història se’ns explica des de la perspectiva del fantasma, emprant per això tant recursos tècnics com narratius. Els moviments de càmera i la qualitat de la imatge (força distorsionada) aconsegueixen una experiència molt immersiva, amb plans seqüència i fora de camp constants. Al mateix temps, el guió de David Koepp planteja una narració molt fragmentada, amb seqüències relativament curtes i el·lipsis marcades per foses en negre.
La barreja dels dos elements crea una pel·lícula un pèl contradictòria, en tant que l’apartat visual t’endinsa absolutament en la història mentre que la narració juga al distanciament. Així, pots sentir-te al mateix temps que formes part de la història i que pots racionalitzar les distintes capes de significat que exposa.
Una trama coneguda amb un twist
Pel que fa a la història que se’ns explica no es diferencia tant d’altres del mateix estil. Una família es muda a una nova casa on habita una presència que progressivament anirà intervenint i capgirant les seves vides. La protagonista, Chloe (Callina Lang), acaba de passar per una situació traumàtica que la fa ser més receptiva als successos paranormals. Però com passa sempre, la vertadera amenaça no vindrà del món dels morts sinó dels vius.
Precisament per què l’argument no ens és aliè guanya molta importància la forma i les dobles lectures que es poden extreure. La pel·lícula sovint es converteix en un drama familiar, amb unes interpretacions molt ben treballades i emotives, especialment de part de la protagonista i el pare, interpretat per Chris Sullivan. Una tasca gens fàcil si tenim en compte que tota la pel·lícula és amb plans subjectius i, per tant, no es poden ajudar del muntatge per reforçar els aspectes dramàtics de la interpretació.
Més enllà de la dimensió familiar, però, la pel·lícula mostra una certa valentia afegint al subtext reflexions sobre la cura de la salut mental, la normalització del bullying i l’epidèmia de fentanil entre la joventut nord-americana.
En conjunt, ens trobem davant una pel·lícula força original en la forma i que sap donar una doble volta al fons. Una mostra més del fet que, actualment, el cinema de terror és el millor camp de cultiu per les innovacions formals del cinema.
Veredicte
Agradarà: Als fans del gènere de terror/suspens que cerquin una proposta innovadora i original.
No agradarà: Als qui esperin espantar-se molt. Tret d’alguns moments de tensió, la pel·lícula no fa gaire por.
Nota: 6,5
