Dante Alighieri va ser dels pioners alhora de classificar diferents conductes criminals en els famosos cercles de l’infern a la Divina Comedia, més concretament al cant de l’Infern. Més tard, Sandro Botticelli l’escenificaria en el més que famós quadre Esquema de l’infern. Dante no va fer res més que un judici per decidir quin tipus de càstig es mereixia els diferents tipus de criminals quan anaven a l’infern. Era quan simple manera de classificar la pena en funció de la gravetat de l’acte. Ara bé, si ell va considerar que els criminals es mereixien diferents càstigs, perquè s’hauria de considerar que els criminals s’haurien d’atrapar amb els mateixos mètodes?
Existeix un gènere literari (i cinematogràfic) que és el processal. Es creu que aquest gènere, en anglès anomenat police procedural, va néixer aproximadament l’any 1880 amb l’aparició dels primers relats escrits amb l’ajuda d’arxius i documentació extreta de Scotland Yard. Segurament The Moonstone (1868) de Wilkie Collins, seria un dels precedents més clars d’aquest gènere. El gènere processal descriu amb detall la investigació policial: els procediments, materials, usos i passos a seguir es plasmen amb veracitat i es contrasten amb com funcionen les coses a la vida real,. En aquest tipus de gènere sol haver-hi sempre un policia o detectiu, el qual acostuma a pertànyer a un cos policial, com a protagonista de l’acció i l’argument se centre en un misteri per resoldre o donar caça al criminal en qüestió.
La novel·la sempre ha estat la pionera en la gran majoria dels gèneres per antiguitat, així que alguns exemples de novel·la de policia processal serien El pispa d’Ed McBain (1958) publicat per Edicions 62 o Alex de Pierre Lemaitre (2015) publicat per Editorial Bromera. Però si ens traslladem al món del cinema i les sèries n’hi trobem una gran quantitat. Hi podem trobar productes televisius com Criminal minds, CSI: Criminal Scene Investigation amb totes les múltiples versions, Bones, etc.
Ara bé, si hi ha un nom que domina el gènere processal al món del cinema i les sèries aquest és David Fincher. El director americà ha deixat un gran nombre de títols al llarg de la seva carrera que ens han deixat veure la investigació de diferents crims. A Seven (1995) els detectius Sommerset (Morgan Freeman) i Mills (Brad Pitt) havien d’aconseguir trobar l’assassí amb el malnom de John Doe, per la falta d’identiat, que mata en funció dels set pecats capitals. A Zodiac (2007) ens presenta un cas real. Un assassí en sèrie conegut com l'”Assassí del Zodíac” va actuar a l’àrea de la Badia de San Francisco a finals dels anys 60, i deixava víctimes mentre alhora desconcertava la policia amb les seves cartes i correus xifrats a la premsa. I aquest any passat ens ha deixat de cul a terra amb la sèrie Mindhunter la qual explica la història, també real de dos agents de l’FBI (Goff i McCallany) qui l’any 1977 van revolucionar les tècniques de la investigació per trobar les respostes a com atrapar assassins en sèrie i ments psicòpates. Tot i que és una adaptació d’un llibre, també es tracta d’un cas real. El de la creació del departament d’Estudi de la conducta criminal. Una sèrie processal on l’objectiu no és investigar un assassinat, sinó el de trobar un mètode per atrapar culpables a través de la psicologia.
També aquest any passat, i ja defugint de les urpes hipnotitzadores de Fincher, ens vam trobar amb un altre producte digne de menció en aquest article, ja que no només mostrava el procés d’atrapar un criminal, sinó també el de la creació d’un nou mètode; l’anomenat “lingüística forense”. Estem parlant de Manhunt: Unabomber. Aquesta sèrie, també basada en un cas real, explica la història del matemàtic brillant i terrorista Theodore Kaczynski, conegut amb el malnom de Unabomber. Des del 1978 i fins el 1995 Kaczynski es va a enviar per carta 16 bombes a diferents objectius, com a forma de protesta contra la societat moderna i la destrucció de la natura. Les bombes de Kaczynski van matar tres persones i van ferir-ne 23 més. L’agent de l’FBI, Jim Fitzgerald, expert en perfils criminals, ha d’intentar revelar la identitat de l’assassí, mitjançant la lingüística forense. Un sistema que treballa a partir de dialectalismes i idiolectes a partir d’escrits, com el mateix manifest que el terrorista va fer arribar als mitjans de comunicació del país.
