Plumas és l’òpera prima de l’egipci Omar El Zohairi, un film que va aconseguir el premi gros de la Setmana de la Crítica al festival de Cannes. És un film auster, amb un ritme propi que va calant i que pretén posar en primer pla la dura vida de les dones a Egipte més profund. Explica la història d’una família pobre, que malviu a prop d’una fàbrica (amb unes fumerades sobtades que obliguen a tancar contínuament les finestres). El pare porta els diners a casa i la mare, protagonista absoluta del film, s’encarrega de la llar i els infants. Miren la tele i somien amb una casa amb piscina. Fins aquí res que s’aparti d’una rutinària pel·lícula social.
Avui preparen una festa d’aniversari per un dels seus fills. Hi assisteixen parents i, fins i tot, els homes influents de la comunitat. Per aquest motiu no estalvien res per la celebració i contracten un mag. Aquest farà les delícies de grans i petits fins que, en un darrer cop d’efecte, converteix el pater familias en un pollastre. Un canvi irreversible que atura la festa i transforma en malson la vida de l’anònima protagonista.
El film és tremendament descriptiu pel que fa a l’entorn en què es mouen els protagonistes. Les seqüències posteriors a la conversió en gall, és una descripció dantesca (o felliniana) de la zona on viu la protagonista: atrotinats i bruts pisos dormitori, envoltats de runes, fang i pols, les deixalles, la incompetència de la policia, el mico del circ quan van a la recerca del mag, els rituals xamànics per recuperar el marit o les escenes fantasmagòriques dels rucs. I molts més elements que contribueixen a crear una angoixa digna dels millors moments de Ladrón de bicicletas. Perquè Plumas és neorealisme en estat pur, passat pel tamís de l’humor negre i la màgia. Tot retratat amb uns enquadraments austers, estàtics i un angoixant tractament dels sons i sorolls ambientals. Però al film d’El Zohairi també hi ha moments per la ironia gràcies a puntuals subratllats musicals.
Però en una societat patriarcal tan marcada com l’egípcia, la desaparició de l’home només és el principi dels problemes per una dona. No podent pagar els deutes, haurà de començar a vendre’s el mobiliari, buscar feina i intentar no ser expulsada de la seva llar. Certes lleis no permeten treballar les dones a la fàbrica i obtenir diners esdevindrà un malson. Plumas mostra les rigoroses revisions mèdiques que suporten les dones per poder accedir al món laboral. I va més enllà presentant amb certa ironia la diferència de classes a Egipte: un gos que l’odia la delata quan intenta emportar-se dos trossos de carn pels seus fills. El Zohairi, també guionista del film, porta la situació fins al paroxisme quan la dona proposi que un dels nens ocupi la plaça del pare a la factoria.
Però encara hi haurà un nou gir (molt sorprenent) que ja no expliquem per no fer espòiler. Cal destacar la resignació amb què la protagonista (una excel·lent Demyana Nassar) entoma totes les circumstàncies i esdeveniments amb les que és posada a prova per la vida.
Veredicte
El millor: L’implacable descens narratiu que va enfonsant la protagonista.
El pitjor: Serà una estrena limitada a molt poques sales.
Nota: 9
