Ser una càrrega en fer-se gran és un problema. Amb aquesta premissa com a bandera (i també per estalviar-se el pagament d’unes pensions) el govern del Japó ha iniciat el Plan 75. En poques paraules consisteix en el fet que l’estat et dona uns diners per viure molt bé durant un any, però després et fa una eutanàsia consentida. Aquesta és la trama d’aquesta curiosa pel·lícula que va estrenar-se al Festival de Cannes del 2022 i que arriba a les nostres pantalles i ho fa també en llengua catalana. El Japó la va seleccionar l’òpera prima de Chie Hayakawa per a representar el país als Oscars, però no va passar el tall final.
Plan 75: una tragicomèdia
La història de Plan 75 és triple. Tenim una àvia que decideix acollir-se al pla. També veiem la història d’un funcionari del departament encarregat de tirar-los endavant i que ha de “convèncer” els ancians que morir-se és la millor opció. I, per acabar, tenim una immigrant que treballa al punt final de la cadena: la clínica on moren els avis de més de 75 anys. Les trames i subtrames dels tres protagonistes es barregen i es creuen oferint-nos un film tan ric en reflexió com en cinisme i sang freda. La sòbria i pètria societat japonesa és el marc ideal per aquesta una història que es presenta com una distopia singular i “quotidiana”.
A Plan 75 descobrim els motius que han empès a cadascun dels personatges a prendre una decisió que no sembla idònia a primera vista, però que potser no és tan forassenyada. L’ètica, la moral i la justícia són conceptes que sobrevolen el film des del primer minut. En l’àmbit interpretatiu, és volgudament insípid i introspectiu. Com passa sovint al Japó les emocions van per dins i no s’expressen amb paraules.
L’espectador de la cinta viu amb els personatges el camí vital (o mortal) i n’és partícip. Aquesta és una de les grans virtuts del projecte. Com a part negativa podem adduir un ritme lent i a voltes tediós. El film és pla i assossegat com la mateixa societat que pretén reflectir. En qualsevol cas, Plan 75 fa pensar i ens col·loca en una situació incòmoda amb un guió senzill però efectiu. I això ja és molt.
Verdicte:
El millor: l’aura de distopia barrejada amb la reflexió i profunditat del tema.
El pitjor: el ritme.
Nota: 7
