‘Pig’: un film manierista i sensorial

Autor: Martí Sala

Pig em sembla una pel·lícula manierista i alhora sensorial. És com si tingués alguna cosa que està per sobre de les seves formes contemplatives, dels diàlegs pretensiosos… En definitiva, de la seva autoconsciència. Només així m’explico la bona sensació que em transmet el fet de recordar-la. Perquè, personalment, no sento cap admiració per la carrera de Nicolas Cage: ni pels seus treballs de l’època hollywoodiana (llevat de certes excepcions com Corazón salvaje, Al límite, El hombre del tiempo i algun secundari com el de Kick-Ass) ni pels de la seva (no tant) nova etapa al marge dels circuits comercials. És a dir, que m’enfronto a una pel·lícula quines formes autocomplaents m’empatxen i que és portadora, segons diuen moltes ressenyes, d’un re-sorgiment estel·lar que a mi no m’estimula gens. Per això em sorprèn descobrir que, dies després d’haver-la vist, encara la recordo. I fins i tot amb certa il·lusió. I la veritat és que em ve de gust descobrir quins elements poden compondre aquest aspecte sensorial.

Pig_1

El primer que se m’acut és el fet que la pel·lícula defugi el tòpic del superhome turmentat. I és que el punt de partida de Pig podria ser el terreny ideal per presentar un nou personatge de l’estil de John Wick (John Wick: (Otro día para matar), Txad Stahelski / David Leitch), Hutch Mansell (Nadie, Ilya Naishuller), Markus (Jinetes de la justicia, Anders Thomas Jensen) o Bill Ward (Wild Bill, Dexter Fletcher). Però el cas és que l’única gran habilitat de Robin (protagonista de la pel·lícula) és cuinar bé. Mai no resol cap conflicte mitjançant cops de puny virtuosos ni estratègies militars extravagants, sinó a través del diàleg i amb accions que conviden a la reflexió. Això dota la pel·lícula d’una agradable credibilitat que de vegades ha de fer certs equilibris, però que salva la dignitat fins al final.

Un altre detall que s’agraeix és la manera que té Michael Sarnoski de presentar la mascota del protagonista: el director no estableix cap mena de vincle entre l’espectador i la truja segrestada, i gràcies a això la tragèdia no neix de la compassió cap a l’animal, sinó de la inquietud que genera el trastorn del seu propietari. Sí, desitgem que Nicolas Cage recuperi la mascota, però més pel que representa que per l’animal en si. És semblant al que passava amb el falcó de la magnífica Kes, de Ken Loach: la seva mort escenificava la pèrdua de la il·lusió, la desaparició de l’única passió que donava sentit a l’existència del protagonista. Aquí, la truja representa l’únic residu d’amor que guarda Robin, l’últim espai al qual s’atreví a confiar una mica d’estima després de la mort de la seva dona.

Pig_2

D’altra banda, també hi ha els personatges, que si bé no sorprenen per la seva profunditat ni per tenir una personalitat massa complexa, sí que aconsegueixen un curiós equilibri entre la impostura i la credibilitat. Part del mèrit de tot plegat el té la interpretació de Nicolas Cage, que, ho reconec, aquí fa una bona feina. I el més interessant és que no la fa en detriment d’altres departaments, sinó que la seva actuació és sòlida però alhora discreta, respectuosa amb la resta de la pel·lícula. De fet, fins i tot podem palpar certa evolució en el personatge d’Amir, igual de ben interpretat pel menys conegut Alex Wolf. I és que el seu personatge em sembla un dels elements més interessants del film: Sarnoski aconsegueix justificar la seva actitud arrogant sense convertir-lo en la víctima de la història. Sí, finalment sentim certa empatia cap a ell, però aquí ningú no cau en el previsible tòpic de la redempció.

Finalment, la conclusió. Pig ens deixa amb un gust agredolç gràcies a un final que opta per la subtilesa. La resolució de l’objectiu del protagonista i el desenllaç final estan resolts amb un gir tan senzill com tràgic i una frase tant modesta com suggerent. Segurament és la suma de tots aquests factors (en un primer moment eclipsats pel manierisme del director i aquest tan anunciat ressorgiment de la –suposada– estrella) les que conformen aquest caràcter sensorial, que nia en la memòria de l’espectador i converteix el film en un agradable record.

Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents