Totes les pel·lícules les hem de contextualitzar, en el temps i l’espai. Que la protagonista condueixi un cotxe per anar a treballar no té res de singular. Si la dona és saudita, resulta que ho pot fer des del 2018, abans estava prohibit. Aleshores, un gest tan quotidià i normal com conduir es converteix en excepcional. D’aquest i d’altres detalls està plegada la pel·lícula La candidata perfecta (The Perfect Candidate, 2019), dirigida per Haifaa Al-Mansour, la primera directora de cinema de l’Aràbia Saudita.
L’actriu Nora Al Awadh interpreta una metgessa que cada dia s’ha d’enfrontar als prejudicis de la societat i suportar el menyspreu dels seus pacients homes (no volen que els toqui una dona, no volen que els atengui una dona sense cap home més a l’habitació, o no volen que no estigui coberta completament, per exemple). Però, com que està disposada a lluitar per la seva comunitat i cansada que l’ajuntament no asfalti el petit camí d’accés a les urgències del centre de salut, decideix presentar-se com a candidata a alcaldessa en les properes eleccions. Així comença la revolució silenciosa que retrata una pel·lícula que mostra el camí dels canvis que s’estan fent al país, un camí costerut però sense retorn, ple de tímides conquestes.
La directora Al-Mansour és una feminista confessa i compromesa amb el futur de l’Aràbia Saudita. Formada a l’estranger, la vam descobrir pel seu documental Women Without Shadows (2005) i el seu primer llargmetratge La bicicleta verde (Wadja, 2012). Un primer documental d’una directora saudita que el titula Dones sense ombres ja ens podem imaginar el seu caràcter reivindicatiu i de denúncia en un país que ha estat l’últim del món d’autoritzar que les dones puguin tenir carnet conduir i conduir vehicles. De fet, les dues produccions les va haver de rodar dirigint-les amagada dins d’una furgoneta perquè no era permès que se la veiés rodejada d’homes i, el que era pitjor, que ella pogués manar a homes.
A La bicicleta verde va denunciar de nou el paper de la dona, aquest cop des de la ficció. Una adolescent simplement vol tenir la seva bicicleta com la resta de companys a l’escola i la mare no li permet per tot el que implica que una dona pugi a una bicicleta com, entre d’altres temes, el risc de la pèrdua de la virginitat. Només cal recordar l’escena en què la mare crida dient justament això quan la seva filla té una petita caiguda sense importància amb una bicicleta prestada.
En canvi, a La candidata perfecta, hi ha un reconeixement explícit que les coses estan canviant, que la igualtat està arribant a la vida quotidiana de les dones, malgrat que sigui molt poc a poc. Com la mateixa directora reconeix, les mateixes dones del seu país havien de ser conservadores per una pressió social, una pressió que està cedint lentament. Tot i així, les dones necessiten trobar forces en si mateixes per poder aconseguir els seus objectius personals. Encara hi ha molta feina a fer, cal canviar el sistema de valors ancorat en tradicions centenàries, cal canviar, especialment, la forma en què les dones són vistes per les seves famílies o com es veuen a si mateixes.
A la pel·lícula veiem com la jove metgessa no pot agafar un vol perquè a l’aeroport es donen compte que el seu pare (el seu tutor masculí), no té els papers en regla. Ni tan sols el seu cosí, el familiar masculí més a proper, la vol ajudar per risc de fer alguna cosa inapropiada. Des de l’1 d’agost del 2019 ja no és necessari que les dones tinguin aquest tipus de permisos. Aquesta prohibició, realment, era molt difícil de combatre individualment quan la força i la llei no està de la teva part, però hi ha d’altres accions quotidianes que sí que les pots encarar, això sí, amb el risc que suposa.
Estem parlant, per exemple, de dirigir-se a un públic masculí directament. La candidata pot fer un míting només de dues maneres: o bé parlant el seu pare en nom d’ella, o bé parlant ella mateixa a través d’una pantalla de televisió, mentre està en una sala a part. A la pel·lícula, la fallida del micròfon l’empenta a travessar una paret prohibida, i mostra una valentia en el seu gest que per a nosaltres pot semblar sense importància. I ho és i molt.
Que obrin els cinemes, que hi hagi música al carrer, que es puguin assistir als esdeveniments (siguin partits o siguin casaments) tota la família junta i no per separat, la forma de vestir… poder conduir o viatjar soles sense necessitat de permís masculí o tenir més llibertat en el dia a dia són alguns dels tímids avenços aconseguits en els darrers anys. Per això, sense estridències, és tan important que s’estreni aquesta pel·lícula aquí i a tot arreu, però sobretot, a Aràbia Saudita. No ens deixem enlluernar per finals de futbol efímers, encara hi ha molt camí a fer.
