Un erudit del cinema ha mort. Peter Bogdanovich va ajudar a crear el ‘New Hollywood’, com a director i com a teòric, el moviment que va sacsejar el cinema en uns moments en què els grans estudis de Hollywood estaven a punt de morir. Aquest és un petit reconeixement molt personal a un cineasta molt personal.
Encara que sembli mentida, hi ha pocs directors que puguin presumir de ser uns cinèfils. Jo he parlat amb molts catalans que havien estudiat cine en anomenades acadèmies dels seus països, i en recordo pocs que coneguessin l’obra dels clàssics. La majoria no sabia qui eren Murnau, Mamoulian, Lang, Capra, Feuillade, Clair, de Sicca o el primer John Ford. El pitjor era que no els hi importava res. Per això creien que eren obres mestres pel·lícules que ja havien inventat directors del cinema mut.
Peter Bogdanovich els coneixia a tots. Era un erudit del cinema. Ara ha mort als 82 i els mitjans s’han fet poc ressò, potser perquè la seva mort ha coincidit amb la de Sidney Poitier, coses que passen a la rutina informativa. El vaig conèixer breument al Festival de Berlín de fa massa anys i vaig tractar de contactar amb ell, sense èxit, quan vaig escriure el meu llibre sobre el ‘New Hollywood’, un moviment en què va ser un dels principals artífexs. Conèixer Bogdanovich és fonamental per entendre això del cinema.
Us aconsello que llegiu els seus llibres, si no els heu llegit, i que veieu, si no les heu vist, les seves pel·lícules. Els seus llibres sobre John Ford, Allan Dwan o l’etapa americana de Fritz Lang, són un prodigi d’erudició, fets per un home que coneixia a fons el cine, els homes i dones que el feien i les seves pel·lícules, i que sentia un gran amor pel cinema.
Com a director té algunes obres mestres i solen ser compendis del millor cinema de tots els temps. Us recomano per exemple What’s Up Doc? (1972) o Noises Off (1992), que aquí va tenir molt èxit al teatre amb el títol de Pel davant i pel darrere, dues visions molt personals de les mítiques screwballs, així com Saint Jack (1979) Targets (1968), la seva òpera prima, o The Last Picture Show (1971), naturalment. No totes les seves pel·lícules eren obres mestres, certament, i va haver de lluitar contra la gran indústria, com tothom. En certa manera era un incomprès, un marginat.
Val la pena entrar a les plataformes i recuperar un dels pocs directors cinèfils que ens ha donat el cinema, un home que ho sabia tot sobre l’anomenat Setè Art. Un altre podia ser l’Steven Spielberg, però això pertany a una altra història.
