La primera pel·lícula nominada als premis Oscar per Tunísia va ser L’home que es va vendre la pell (The Man Who Sold His Skin, 2020), que ha trigat dos anys a arribar a les nostres sales de cinema, també en versió doblada al català. Dirigida per Kaouther Ben Hania, en aquesta segona obra de ficció (després de diversos documentals i curtmetratges) fa el seu salt internacional amb una història inspirada en la realitat, en concret en l’obra viva Tim (2006-2008) del pintor belga Wim Delvoye.
El suís Tim Steiner es va deixar tatuar l’esquena (amb una verge rodejada de diversos motius culturals), a canvi d’emprar el seu cos, com si es tractés d’un quadre, durant uns dies a l’any, per a ser exhibit en exposicions al costat d’altres obres d’art, ell assegut en una cadira, d’esquena al públic, durant unes sis hores diàries. Mentre estigui viu, perquè quan mori, la seva pell passarà a ser propietat del col·leccionista que va pagar per ella en el seu moment (encara es viu, així que, de tant en tant, el podem veure en algun museu o galeria en alguna part del món).
La directora tunisiana utilitza aquesta idea de fons per a construir un nou discurs, més complex i provocador, que va més enllà de la reflexió sobre l’art contemporani. La sinopsi de la pel·lícula la presenta així: “Sam Ali, un jove sirià sensible i impulsiu, abandona el seu país posant rumb cap al Líban fugint de la guerra. Per poder viatjar per Europa i viure així amb l’amor de la seva vida, accepta tatuar-se l’esquena a les mans d’un dels artistes contemporanis més importants. Després de convertir el seu cos en una prestigiosa obra d’art, Sam comprèn a poc a poc que la seva decisió implica tot el contrari al que ell desitjava en un principi: la llibertat”.
Amb aquesta premissa, destaco a continuació alguns dels temes que apareixen i que conviden a l’espectador a reflexionar:
- El primer aspecte, sens dubte, és la satirització de l’art modern. Què és art i que no ho és, aquí tenim el dilema. És més, es podria afegir: qui diu el que és art i el que no ho és. A la pel·lícula sembla que el mateix pintor (també belga) és conscient de la sàtira que ell mateix construeix i se n’aprofita en el seu benefici, coneixent les regles del mercat i les seves febleses. Treball impecable en el guió i en el desenllaç final que, per motius obvis, no podem comentar.
- El segon aspecte el constitueix l’adaptació del mite de Faust en l’actualitat: on és el límit de l’acció humana i què estaries disposat a vendre o a fer? La paràbola del pacte amb el diable ens porta aquest cop a ficcionar un cas real (que entenem que ho va fer per diners) però adaptat al protagonista de la ficció, en aquest cas, un sirià que es troba refugiat al Líban i que desitja viatjar a Europa per a retrobar-se amb la seva estimada. “Jo puc oferir-te una catifa voladora per viatjar lliurement” li diu el pintor, una proposició impossible de rebutjar.
- El tercer aspecte ens porta a la llibertat real, inexistent en un país autoritari com Síria. El protagonista es manifesta en veu alta a favor de la llibertat en un concorregut vagó de tren, trobant ràpidament la complicitat de la resta de viatgers, tan còmplices que el graven en vídeo i el fan viral, convertint al content enamorat en una persona contrària al règim provocat per la seva incontinència verbal i crítica. D’enamorat a revolucionari, de famós viral a enemic de la pàtria.
- El quart aspecte està associat al fet de convertir en mercaderia a un refugiat (amb la guerra d’Ucraïna hem descobert, sense embuts, que hi ha refugiats de primera i de segona categoria). A la pel·lícula, el pintor decideix tatuar a l’esquena un visat Schengen, a modus de metàfora: mentre que el refugià no té permís per a viatjar a Europa, l’obra d’art sí que en té (la seva esquena) i, per tant, com a mercaderia sí que podria viatjar més fàcilment que un ésser humà. El visat Schengen és un document oficial que permet la lliure circulació entre els vint-i-sis països que formen el conegut com a espai Schengen (acord signat a la ciutat de Schengen a Luxemburg el 1985 i en vigor des del 1995). Els països participants apliquen normes comunes per controlar les fronteres exteriors i també en matèria de visats i de cooperació entre els serveis policials i judicials a l’àmbit penal.
- El cinquè aspecte té a veure amb tots els anteriors: la immoralitat de la nostra societat, moguda pels diners, on ni l’art s’escapa i, molt menys, els col·leccionistes, més preocupats per l’especulació de l’obra que no pas per la seva bellesa. La inhumanitat de tot plegat queda palès en dos personatges clarament estereotipats: l’agent de l’artista, interpretat per l’actriu Monica Bellucci, preocupada especialment pels diners i el negoci, com si estiguéssim parlant d’una moderna forma d’esclavitud, i el tècnic de la companyia asseguradora, curiosament interpretat pel pintor Wim Delvoye (doncs sí, el creador de l’obra Tim), un agent preocupat per a quedi clar quan hauria de pagar l’assegurança i quan no, per exemple, si té un accident i es fa malbé la pell de l’esquena per una ferida o una cremada o, imagineu, per una explosió. La paradoxa del capitalisme: el valor dels objectes davant les necessitats de les persones.
Hi ha d’altres temes subjacents, com el paradigma de considerar Europa com el lloc on anar pensant en tots els avantatges que tenen (tenim) els ciutadans, o com la facilitat en què ens poden manipular i enganyar a través de les xarxes socials, o la falta d’ètica de la societat, però per a reflexionar sobre aquests temes us convido que veieu la pel·lícula per a tenir arguments per a pensar-hi. Tota la pel·lícula funciona com un mirall on podem veure reflectits els protagonistes, però també el nostre propi reflex.
En tot cas, hi ha un darrer aspecte fonamental que val la pena destacar: el paper de la dona a Síria. A l’inici de la pel·lícula veiem com la núvia del protagonista li recrimina que seguin junts o massa junts en el tren, no sigui que algú els vegi, ja que no són parella formal encara. I, poc després, la veiem acceptant un matrimoni de conveniència amb l’objectiu de fugir del país i viure a Bèlgica, albirant també el parany que suposa estar casada sense estimar i amb un marit controlador i malcarat. La història és, en realitat, una faula i s’evidencia a la pel·lícula quan el refugiat sirià li diu a l’artista al bar: “No puc estar amb la dona que estimo perquè ha estat segrestada per un monstre i necessito un cavall per a rescatar-la”.
Precisament, l’anterior pel·lícula de la directora es va convertir en una denúncia al tractament de la dona a Tunísia. Inspirat en un succés real, la pel·lícula La Belle et la Meute (Aala Kaf Ifrit, 2017), basat en el llibre testimonial Coupable d’avoir été violée (2013) de Meriem Ben Mohamed, escrit amb l’ajuda de la periodista Ava Djamshidi (si no m’equivoco, el llibre Culpable d’haver estat violada no ha estat traduït ni al castellà ni al català, la pel·lícula la podeu trobar també amb el títol Beauty and the dogs, és a dir, La bella i els gossos, però ara l’haguéssim traduït per La bella i la manada, i més sabent que eren agents de l’ordre públic els violadors). La pel·lícula, que a Barcelona la vam poder veure a l’Ohlalà Festival de cinema francòfon de Barcelona, narra la violació d’una jove tunisiana el setembre de 2012 per part de dos agents de policia quan ella passejava a la nit, a la platja, amb un jove que acabava de conèixer en una festa en un bar proper mentre que, a la vegada, el jove era apallissat per un tercer agent.
A més de la violència física i moral de l’agressió sexual a la dona, cal afegir la violència institucional, tant policial, com sanitària, com judicial… Tot un suplici masclista que ha de patir la víctima un cop i un altre. Per una banda, els impediments a la comissaria per tal de poder denunciar, tenint en compte que la denúncia l’ha de fer als que l’han violat. Per una altra banda, la humiliació en ser atesa a l’hospital, metges intentant protegir als culpables. I, per últim, l’acusació de què ella era la responsable del que va passar en provocar que els homes es comportessin d’aquella manera. Tot un veritable infern que va induir un clam al país, amb uns tunisians que es van mobilitzar massivament per a donar suport a la víctima, convertint-se en un símbol de les violacions dels drets de les dones.
L’obra de la directora Kaouther Ben Hania és fruit de la revolució tunisiana que va comença a finals del 2010 i va esclatar el 2011 amb el derrocament del govern autoritari i la convocatòria d’eleccions lliures al país. És una obra de denúncia, transcendental, de compromís amb la declaració dels drets humans, però també és una obra de supervivents, encarnats en la dona violada o el refugiat convertit en mercaderia, pilars de l’exaltació de la dignitat i de la llibertat.
Hi ha una darrera qüestió que ens plantegem els cinèfils, el perquè aquesta pel·lícula triga dos anys a estrenar-se a les nostres sales de cinema o perquè l’anterior pel·lícula de la directora ni tan sols s’ha estrenat. Aquest també és un tema de debat interessant i, potser, també ens haurem de mirar al mirall per a saber la resposta.
