Un dia qualsevol, fa poques setmanes, vaig trobar-me un d’aquells trending topics que als usuaris de Twitter tant ens agraden: 3a GUERRA MUNDIAL. I si no estiguéssim avesats a veure’l contínuament per cada petit conflicte territorial, religiós o polític no nego que potser ens hauríem de preocupar. El cas és que en aquests temps que ens ha tocat viure, la informació instantània i la cultura de la por ens agraden més que un rellotge als ximples i és clar, surten tantes teories apocalíptiques com bolets al bell mig d’un bosc català qualsevol durant una bona tardor plujosa. Però deixant de banda que ens presenten el món en flames un mínim de dos o tres cops per setmana (ens el carregarem igualment i la mort ens arribarà a tots, no patiu) o directament com l’herba dels prats després que Àtila la trepitgés, el fet és que aquesta vegada, com a mínim, havia passat quelcom greu per preocupar-nos un xic més.
Tenir a Donald Trump controlant el país més poderós i ben armat del planeta pot derivar en uns quants inconvenients. T’aixeques al matí i després de constatar que l’impresentable n’ha fet una de les seves a l’Orient Mitjà, acabes pensant el mateix de sempre: un mico borratxo aconseguiria més avenços en política internacional que aquell miserable. Aquesta vegada Trump va ordenar atacar i assassinar un dels generals més poderosos de l’exèrcit iranià i a mi em van venir al cap tota la llarga llista de greuges, conflictes i desavinences de la República d’Iran amb el món occidental perquè mai s’ha de perdre l’oportunitat d’inspirar-te en cada petita o gran desgràcia que ens afecti o, com a mínim, surti al Telenotícies.
La fulla de conflictes que s’han originat amb el Règim dels aiatol·làs és interminable, però s’ha de tenir en compte que és un país diferent del que molts creuen: per començar són perses (no àrabs) i no suporten massa els àrabs (d’aquí la cruenta guerra amb Iraq als anys vuitanta), però tampoc a Israel ni Estats Units (en això sí que podríem dir que quasi tot l’Orient Mitjà està d’acord). Occident i en particular els americans sempre han sigut molt més durs (al meu entendre algunes vegades d’una manera injustificada) amb Iran que no amb altres països de la regió que fan coses igual o pitjors (privilegis de ser “aliado”). I moltes vegades (no sempre volent) Iran s’ha vist jugant en una espècie de ruleta russa dins del tauler geoestratègic mundial.
És un país extremadament complex. A finals dels anys setanta una revolta popular motivada pels excessos i les injustícies del Xa (l’antic monarca) va portar al poder els religiosos i va convertir un dels països més occidentalitzats de l’Orient Mitjà en un Estat marcadament repressiu (superant fins i tot al Règim anterior) i en un efecte dominó va encadenar drames col·lectius sense parar: des de la crisi dels ostatges de l’ambaixada americana, passant per l’horrorosa i cruenta guerra amb Iraq fins a les restriccions i el bloqueig occidental a causa del desenvolupament del programa atòmic.
L’any 2000 la dibuixant i pintora francoiraniana Marjane Satrapi va començar a publicar un còmic autobiogràfic que canviaria el món del gènere per sempre: Persepolis. Repartida en quatre volums publicats fins al 2004, s’hi explica la infància i adolescència de l’autora a l’Iran de les revoltes i l’arribada al poder dels aiatol·làs i com una nena va viure els esdeveniments que li canviarien la vida per sempre al mateix temps que canviava el destí del seu país. Dibuixat en un estil minimalista en blanc i negre molt particular, s’hi remarquen els pensaments i els diàlegs amb una simplicitat però a la vegada duresa brillant i no va tardar gaire a convertir-se en un fenomen de culte. Una obra singular i valenta pels temes que tractava però també gràcies a l’estil que utilitzava. El 2007 la mateixa Satrapi feia un altre pas endavant i al costat de Vincent Paronnaud codirigia l’adaptació cinematogràfica de la seva pròpia obra i vida en un cas únic a la història. La Persepolis pel·lícula segueix l’esperit de la novel·la gràfica però condensa la informació dels quatre volums en 90 minuts i és aquí on per exemple el seu estil cromàtic tan particular agafa més força que mai. L’adaptació no millora l’obra original però queda molt a prop i, a més, hi afegeix uns matisos molt interessants: per exemple una animació de personatges molt pausada i singular, la utilització del blanc i negre per emfatitzar les llums i ombres o la reinterpretació del color del principi i final de la trama. Tota la narrativa visual del film porta a un altre nivell el contingut original i evidentment la banda sonora o el muntatge li donen una força diferent de la història.
Persepolis està prohibida a Iran, el país de les llums i ombres. No entraré a escriure o jutjar sobre geopolítica internacional però l’obra de Marjane Satrapi és l’exemple perfecte de per què a vegades és millor callar, escoltar i llegir. Obra cabdal dins del moviment feminista (denúncia com les dones van ser sotmeses a una dictadura masclista), retrat acuradíssim de com un país va perdre la llibertat i exemple de com les religions acostumen a ser una mala opció, Persepolis és un cant amarg a una vida perduda, a la nostàlgia i a un futur esperançador que no va arribar mai, però també és un homenatge a tot un país i als seus habitants. I als refugiats. Refugiats com l’autora i directora, persones que no són de cap lloc i viuen perduts buscant una vida millor, buscant la comprensió i solidaritat que massa vegades no arriba. Una pel·lícula que ens hauríem de gravar amb foc i empatia per poder ser capaços d’entendre el món que habitem i sobretot per fer d’ell un lloc millor per viure.
