‘Visitant’: perillós viatge al meu altre jo

Potser heu sentit algun cop aquella pregunta de “què li diries al teu jo de fa 10 anys”. Com deia algun almirall galàctic, aquesta reflexió “és una trampa”. El que sabem de nosaltres mateixos és un bagatge que no ens podem treure de sobre i que ens ha marcat i definit. Al film Visitant, del debutant Alberto Evangelio, s’explora les diferents versions del teu jo en un laberíntic i efectiu thriller psicològic que ha tingut la seva première mundial al 54è Festival de Sitges competint a la secció oficial. A més, és un dels 4 films nominat a la Millor Pel·lícula als XIV Premis Gaudí. L’estrena és aquest 11 de febrer de la mà de la distribuïdora catalana Filmax.

Després de tres curts seleccionats a Sitges (La cruz – 2012, Alexis – 2013 i Casa – 2019) Evangelio s’estrena en el llarg amb un elenc encapçalat per Iria del Río, Jan Cornet, Miquel Fernández i Sandra Cervera que ell mateix ha escrit. I justament aquest guió és una de les principals virtuts del film. Complex sense ser excessivament enrevessat, ens endinsa en un món (bé dos mons paral·lels) on el drama familiar i la pèrdua són elements centrals. La protagonista mai no ha acabat de superar la mort de la seva germana quan eren només dues nenes i l’aparició d’un estrany cub amb poders especials per veure un món mirall ens configuren un marc narratiu ple d’intriga i suspens amb homenatges visuals que van des de Hitchcock fins als clàssics del terror de cases encantades.

Visitant és un més que digne debut amb molt bona factura i potser massa pocs recursos. Més i millors efectes visuals i més perícia en algunes escenes “d’acció” o els moments més físics haurien ajudat aquesta coproducció catalana distribuïda per Filmax. Malgrat això la pel·lícula flueix, atrapa l’espectador i els actors (en especial Miquel Fernández) ens mantenen dins la trama jugant molt bé amb el dubte de qui és bo i qui és dolent (si és que hi ha tal cosa). La contínua dualitat de la història i els secrets de cadascun dels personatges estan ben desplegats i mostrats i el final et deixa amb bon sabor de boca.

Veredicte

El millor: un guió amb una bona col·lecció de girs que ens manté atrapats a la butaca.

El pitjor: a les escenes més físiques o d’acció els manca realisme i “coreografia”.

Nota: 7

JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents