Les sèries de metges sempre han estat de les més exitoses de la història de la televisió. Quan jo era petita i la tele era només en blanc i negre, ja n’hi havia que destacaven i que tenien un gran nombre de seguidors. ¿Recordeu Marcus Welby, M.D., amb l’actor Robert Young, o Centro médico, amb l’inefable Doctor Gannon, metge guaperes interpretat pel ja desaparegut Chad Everett? Van ser veritables fites de la ficció televisiva, que van allargar-se des de 1969 fins el 1976. Set temporades en els dos casos i, curiosament, amb una perfecta coincidència en el temps.
La llista és tan llarga que estic segura que me’n deixaré moltes, però, tot i així, em fa il·lusió intentar recordar les principals usant només la memòria: Doctor a Alaska, La doctora Quinn, Doctores de Filadèlfia, Urgències, A cor obert, Anatomia de Grey, House, Miami Medical, Torn de nit, Trauma, Nurse Jackie, Infermera Hawthorne, Three Rivers, Mercy, Hospital Central, Lluny de tot, Sense cita prèvia, The Knick… Com sabeu, alguns d’aquests títols corresponen a sèries d’un èxit sense precedents, material de culte i planter de grans figures del cinema internacional (George Clooney o Denzel Washington, sense anar més lluny). Sí, estic parlant de sèries com Urgències i A cor obert, sense oblidar Anatomia de Grey (que em sembla que ja va per la temporada 13) o House.
Però… tornem a la pregunta del títol d’aquest article… Per què ens agraden tant aquestes sèries, si al cap i a la fi no fan altra cosa que mostrar-nos la feblesa a la qual tots estem exposats? Hi he rumiat tota la vida, és una qüestió que m’he plantejat sovint, i al final sempre arribo a una conclusió d’arrels aristotèliques. Com veieu, jo no m’hi poso per poc. Però no patiu. M’explicaré. Per un cantó, el món dels hospitals ens causa curiositat, perquè sabem que és un lloc que tard o d’hora (tant de bo més tard que d’hora) tots haurem de visitar. Per un altre, les sèries de metges solen comptar amb protagonistes (els metges i les metgesses, fins i tot les infermeres) singulars, molt atractius externament i interiorment, herois potents però anònims als quals podem admirar, comprendre, justificar, plànyer i fins i tot comparar i extrapolar amb els nostres metges i infermeres de veritat. La medicina i l’alquímia, malgrat que a hores d’ara la ciència ja no és cap misteri llunyà, continuen tenint punts en comú. Algú que ens pot curar, algú que fa la feina de “sanador”, és algú que ens subjuga, que ens provoca reverència, algú a qui ens agrada respectar i valorar. Poc importa que aquests personatges siguin antipàtics en altres aspectes ‒només cal pensar en Gregory House, en la nurse Jackie o en el doctor Thackery de The Knick‒. Això és igual, perquè la seva tasca és tan rellevant que la resta resulta secundari. A més, els creadors de les sèries ja s’ocupen d’afegir-hi factors al marge del tema purament mèdic, factors que funcionen absolutament sempre (el morbo amorós i sexual, els conflictes familiars o algun accident inesperat).
Tanmateix, i aquí és quan recupero la figura d’Aristòtil, totes aquestes raons no representen el motiu principal de la nostra complaença en la ficció mèdica. El motiu veritable n’és un altre, vinculat a l’alliberament de les tensions, a la més pura i dura catarsi. Quan resseguim el patiment aliè en històries inventades, experimentem allò que Aristòtil atribuïa a la tragèdia teatral. Ens sentim commoguts i solidaris amb els personatges que pateixen, empatitzem profundament amb ells, fins i tot arrenquem a plorar, però alhora sentim una veritable sensació d’alleugeriment. Podem treure el millor dels nostres sentiments sabent que estem ben arrepapats al sofà i que, quan apaguem el televisor, tot s’haurà acabat. Com els espectadors que sortien del teatre renovats i depurats després de presenciar una tragèdia, així mateix nosaltres, després de veure Urgències, House o A cor obert, ens en podem anar a dormir ben tranquils.
