Per a què serveix un festival de cinema?

- Advertisement -

El naixement amb molta força del BCN Film Festival (Festival Internacional de Cine de Barcelona, Sant Jordi) i un article de La Vanguardia (07.04.2017) signat per Salvador Llopart, on assenyala que a Barcelona ciutat i rodalies n’hi ha més de trenta actius (encara que en realitat en siguin molts més) m’obliga a reflexionar una vegada més en la necessitat o no dels festivals de cinema. Aquesta reflexió podria ser un complement del article “Catalunya terra de festivals de cine” del nostre director JR Armadàs.

Per què se’n fan tants? Serveixen per alguna cosa? Qui els paga? Guanyen diners? Són tres preguntes sempre presents que no es poden contestar en només un article.

- Advertisement -

Primer de tot, he de dir que hi ha festivals i festivals. No és el mateix el Festival de Catalunya de Sitges (en aquests moments situat com el primer del món en la seva especialitat de cinema fantàstic, amb un pressupost d’uns dos milions d’euros i una pila de subvencions) que el Sant Cugat Fantàstic, sense cap subvenció i només amb algun patrocinador. La mateixa essència d’aquests dos festivals podria contestar les preguntes anteriors. El de Sitges és el festival de prestigi de Catalunya i té una estructura molt semblant a la dels festivals de sèrie A (Cannes, Berlín, Sant Sebastià, etc.) on hi cap de tot, però al que li manca un mercat del film oficial on poder comprar i vendre films per acabar d’arrodonir la semblança. En aquests moments, el Sant Cugat Fantàstic aspira a divulgar entre la població pel·lícules fantàstiques que d’altre manera no veuria. Com es pot veure, són dos festivals  que tenen dues finalitats completament oposades.

- Advertisement -

Sant Cugat Fantastic

Necessitaríem una enciclopèdia sencera per parlar de tots els festivals que s’han fet en el món des que Venècia va fer el primer de tots el 1932. Després, la majoria els organitzaven governs de països totalitaris com a mitjà de propaganda del seu regim. Són paradigmàtics en aquest sentit el d’El Caire, el de Manila o el de Teheran. Eren festivals semblants a una festa de Les mil i una nits on el periodistes eren tractats com a reis perquè divulguessin les excel·lències del festival, del país i del règim, el cinema no importava res. No cal dir que tots estaven totalment subvencionats. Sant Sebastià va néixer una mica en aquesta línia: les dones dels alts mandataris del franquisme anaven a estiuejar a Sant Sebastià i com que s’avorrien els hi van muntar el festival. Ara és molt diferent. Aquests tipus de festivals van potenciar paraules com glamour, estrelles o catifa vermella. Els petits no tenen res d’això.

Per cert i parlant de subvencions, cal destacar que això d’utilitzar diners públics per fer un festival no es fa als Estats Units o Canadà (Toronto, Montreal, Tribeca, Chicago, Los Àngeles, etc.), on tots els festivals son organitzats per empreses privades que han de buscar-se la vida per obtenir beneficis i sobreviure.

Tornant als festivals catalans i espanyols de l’actualitat, Sitges (i els altres espanyols importants (Seminci, Sant Sebastià, Gijón) fan servir el festival com a plataforma publicitària de pel·lícules que solen estrenar-se al cap de poques setmanes, avalades també per un possible premi. Les distribuïdores col·laboren passant pel·lícules gratis i portant als directors i intèrprets i és fàcil veure com les més importants empreses copen cadascú dels festivals. No obstant això, a vegades les coses fallen i, curiosament, moltes de les pel·lícules premiades tenen greus dificultats per estrenar-se dins dels termini lògics i després solen ser fracassos de públic. És conegut, per exemple el desprestigi de les conchas de oro del de Sant Sebastià o els premis principals de Sitges. En aquest cas, aquests festivals estan al servei de les distribuïdores, però no cal oblidar que una gran part del seu pressupost es cobreix amb diners públics, és a dir amb el dels nostres impostos.

San Sebastián

Jo em quedo amb els festivals que tracten d’ocupar el lloc que descuiden els exhibidors i els distribuïdors, programant pel·lícules que mai no es veuran als cinemes d’una forma normal: curtmetratges, cinema independent, cinema d’autor, cinema d’animació, cinema documental… o especialitzats com el de cinema gay i lèsbic, cinema de dones, fantàstic, medi ambient, dansa, l’esportiu… Serveixen per fer-nos obrir els ulls i adonar-nos que existeix un altre cinema que el que ens ofereixen les sales comercials.

- Advertisement -
Àngel Comas
Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents