La realitat actual encara és lluny del punt desitjat, però a poc a poc la comunitat homosexual està fent passos per augmentar la seva visibilitat i la seva normalització. I el cinema n’és un bon indicador. Semblarà un petit detall, però que una gran corporació de Hollywood com 20th Century Fox hagi apostat per una pel·lícula com Love, Simon és tot un punt d’inflexió. Ho és perquè presenta un protagonista obertament gai en un gènere tan massiu com la comèdia romàntica adolescent, però sobretot ho és perquè no ho converteix en quelcom extraordinari. Últim any d’institut, descobriment sexual, sentiments confusos, festes, borratxeres, amics, confidents… la de Simon podria ser la història de qualsevol noi o noia de la seva edat; això sí, amb l’afegit que pot perdre el control d’una decisió tan íntima com la de sortir de l’armari. Per tota la resta, Love, Simon actua com una pel·lícula d’institut més.
Aquests convencionalismes segurament rebaixarien la valoració de qualsevol altre títol dins de la comèdia romàntica adolescent, però en aquest cas adopten un significat especial. I és que Love, Simon duu a terme un exercici de normalització del tot necessari, i molt més trencador del que sembla; un pas endavant perquè precisament aquests termes i adjectius deixin de ser els apropiats. La gran majoria de coses que li passen a en Simon li podrien passar a qualsevol, tingui la condició que tingui, i el tractament que en fa la pel·lícula manté aquesta naturalitat en tot moment. A Love, Simon no li fa falta subratllar constantment que el seu protagonista és gai, perquè, en efecte, aquesta no és una circumstància que hagi de condicionar res. De fet, tant l’estètica com el comportament del personatge de Simon no poden ser més neutres, sense cap tret de personalitat que sobresurti.
Love, Simon forja la nostra relació amb el protagonista des del primer instant de pel·lícula, ja que la veu en off en primera persona ens converteix en els seus confidents; ens explica el seu “secret” abans que a ningú altre. A partir d’aquí, compartim amb ell sensacions de tota mena, però això no evita que puguem veure certes coses abans que ell, o que ens adonem dels seus errors quan ell no ho fa. En tot cas, el film propicia que no estem constantment jutjant en Simon, i sap tractar els seus conflictes amb bon equilibri dramàtic. En realitat, Love, Simon té un clar component de comèdia, sobretot en el seu primer tram. Seqüències en to de paròdia com la de diversos adolescents quan revelen als seus pares que són heterosexuals o la de Simon imaginant el seu futur (molt a l’estil 500 Días Juntos) deixen clar que el film pot riure cap ambdós sentits. I la veritat és que funcionen bastant bé.
Tot i que al capdavall acaba caient en la benvolença típica de les comèdies romàntiques adolescents, el film no defuig el conflicte sobre la discriminació. Això sí, tampoc viu d’ell. La seva lectura es podria definir com l’oposada de la que faria 13 Reasons Why. Allà on la sèrie de Netflix buscaria l’impacte dramàtic, l’escàndol i l’alliçonament, Love, Simon busca la contenció en el to i es fixa en la resolució més adequada. Potser això l’allunya de segons quins entorns on els joves gais ho passen realment malament, però casa amb la voluntat de la pel·lícula de reflectir els seus fets i conflictes amb naturalitat. En el fons, no podem oblidar que estem davant d’una història d’amor adolescent amb les seves conseqüents traves dramàtiques, i Love, Simon es manté fidel a aquest gènere. No té vocació de convertir-se en una pel·lícula de protesta, ni li pertoca, però la seva funció segueix sent meritòria.
En certa manera, Love, Simon és a la comèdia romàntica d’institut el mateix que Call Me By Your Name és al drama indie. Són històries amb els trets i l’estètica pròpies del respectiu gènere en què l’homosexualitat és una circumstància més; pel·lícules que avui dia (encara) mereixen una distinció, però que aspiren a ser valorades com una més, tal com tracten els seus protagonistes. A més, contribueixen a trencar aquesta mena de pretext que diu que tota pel·lícula sobre l’homosexualitat ha de ser de lluita i patiment, o bé histriònica i acolorida (“no tan gai”, com expressa el mateix Simon en un moment del film). Si bé és cert que Love, Simon no té el guió més original del món i que no pot evitar caure en l’edulcoració en el seu tram final, ofereix una imatge molt més relaxada i propera dels sentiments del seu protagonista. I això, tenint en compte el públic jove al qual es dirigeix, també pot ser una reivindicació d’allò més potent.
Veredicte
El millor: No converteix l’homosexualitat en un condicionant, sinó que la normalitza i integra en una trama adolescent convencional.
El pitjor: Inclou tots els tòpics de les pel·lícules d’institut nord-americanes.
Nota: 7
