Fa poc vaig veure la segona part de l’adaptació de l’obra magna d’Stephen King, It. Us asseguro que una mica més i m’ho faig tot a sobre, i no era pas per la por de la pel·lícula (ja estic més que acostumada a aquesta moda de crear films de terror a base d’ensurts), sinó perquè vaig estar 165 minuts enclaustrada en una sala sense pauses. És possible que les pel·lícules durin cada vegada més i cada vegada de manera més innecessària?
Recordo quan vam anar amb el meu pare a veure la primera pel·lícula de El Senyor dels Anells i la Comunitat de l’Anell (2001). Recordo que a la meitat dels 180 minuts de metratge em van cedir deu minuts extres per anar al lavabo i renovar l’ampolla d’aigua buida que tenia al costat de la meva butaca. Però resulta que avui dia, per llargues que siguin les pel·lícules, no hi ha treva.
Pel·lícules llargues, la nova moda
Últimament, hem tingut a la cartellera uns quants exemples de llargada extrema de les pel·lícules. Recordeu que Once upon a time in Hollywood dura 165 minuts? Deixant a banda si la pel·lícula és bona o no, o si es pot justificar la llarga durada o no, el fet és que segurament és excessiu per a moltes persones (potser de bufeta reduïda) poder seguir una pel·lícula d’aquestes dimensions sense una pausa. Amb una mentalitat més capitalista, fins i tot hi veig un espai perfecte per a la publicitat.
Però la cosa no s’acaba aquí. Una de les pel·lícules més esperades del 2020, The Irishman, produïda per Netflix, i dirigida per Martin Scorsese durava 210 minuts. I no oblidem, abans, The Wolf of Wall Street del 2013 dura 180 minuts. El fet és que jo soc de les romàntiques que gaudeix de la pantalla gran del cinema, de l’emblemàtic color grana de les butaques i del ritual, en general, de visitar les sales. Però, m’estic plantejant veure aquesta pel·lícula directament des de casa només pel fet que la meva bufeta m’ho agrairà eternament. I Scorsese ho ha tornat a fer… Killers of the flower moon dura 206 minuts! Ah i no oblidem aquest any venim de l’eterna Oppenheimer. Christopher Nolan l’ha fet durar tres hores i s’ha quedat tan ample.
Ara bé, al principi d’aquest article plantejava si les pel·lícules eren cada vegada més llargues. Doncs no. Resulta que la cosa ja ve de lluny. Fixem-nos en altres pel·lícules emblemàtiques (més enllà de les de Marvel que és un tema a part). La versió de Les Misérables de Raymond Bernard del 1934 dura 305 minuts amb la versió més extensa (205 amb la versió normal), Titanic (1997) de James Cameron arriba als 195 minuts. La Napoleon muda d’Abel Gance de 1927 té 330 minuts de metratge i el Hamlet de Kenneth Branagh del 1996 és de 242 minuts. Sí, 4 hores!
Cal que sigui tot tan llarg?
Per altra banda, tenim pel·lícules històriques del cinema que no han necessitat tant de temps per captivar el públic. Així doncs, trobem que The Texas Chainsaw Massacre (1974) dura 83 minuts, Cloverfield (2008) és un metratge de 85 minuts, L’habitació de Fermat (2007) és una pel·lícula de 89 minuts, The Nightmare Before Christmas (1993) dura 76 minuts. I la nova de Napoleon de Ridley Scott dura “només” dues hores i mitja.
A mi, com a amant del cinema, no em disgusta que em tinguin 3 hores llargues tancada en una sala. Però no tothom és com jo i no tinc clar que el públic general hi estigui disposat. I si suposem que ningú es mira la durada de la pel·lícula que aniran a veure, com a mínim exigeixo una treva per visitar el lavabo. Però, reconec que l’exercici d’una pel·lícula curta i ben explicada m’atrau enormement cada vegada més, de la mateixa manera que començo a decantar-me per minisèries en lloc d’enganxar-me a sèries de 8 temporades.
