Quantes vegades heu dit o heu sentit dir allò de “ja no es fan pel·lícules d’acció com les d’abans”. És un clàssic del ‘cunyadisme’. El recurs etern per parlar de suposats clàssics i menysprear el cine d’avui. El subterfugi preferit per amagar que ja no vas al cine i només mires el que et posa Netflix enxubat al sofà. Bé, us poso en situació. Sopar de l’equip de bàsquet. Segona (o quarta) cervesa. Apareix a la tele un videoclip amb Dolph Lundgren com a protagonista. Algú menciona Ivan Drago, l’altre He-Man, es recorda Blackjack i apareix el Sant Cristo Gros: The Expendables (Els mercenaris).
Ja hi ha tema de conversa per estona. Unanimitat gairebé absoluta. The Expendables mola! Totes les velles glòries del cinema d’acció (d’abans del segle XXI) juntes. S’alineen els planetes. El guió és totalment secundari. Stallone (Rambo/Rocky) fitxa el ‘Dream Team’ de les hòsties i les pistoles. Schwarzenegger, Bruce Willis, Van Damme, Dolph Lundgren, Jet Li, Wesley Snipes… POESIA!
I per rematar-ho hi ha ‘cameos’ estel·lars com el de Chuck Norris a la segona part. THE Chuck Norris. Un home que ha lluitat amb Bruce Lee i que fa plorar les cebes. ‘Respect’ màxim. Un altre dia parlaré d’ell amb calma… Mereix això i més.
Quan tot està perdut es carrega uns 25 paios i fa explotar un tanc. Òbviament, sense despentinar-se i amb el seu posat hieràtic que provoca por i hilaritat a la vegada. Per favor, mireu l’escena i entendreu de què parlem quan parlem de vella escola de les pel·lícules d’acció.
Pel·lícules d’acció i masculinitat tòxica
Si un grup de nois ‘acervesats’ (nascuts als 80s) elogiem per unanimitat The Expendables (i ara farem veure que em poso seriós) és per dos motius. El primer és per una qüestió purament nostàlgica. Hem crescut jugant amb He-Mans, hem descobert l’acció amb Arma letal, Jungla de Cristal i Rambo abans que sabéssim que les pel·lícules de Bruce Willis en anglès es deien Die hard.
Hem vibrat amb els Terminators, els Predators i hem menjat crispetes amb subproductes com Demolition Man (Snipes vs. Stallone) o Universal Soldier (Lundgren vs. Van Damme). Sabem que no eren pel·lícules molt profundes, però formen part de la nostra infància igual que els Goonies o la frase “Hola. Me llamo Íñigo Montoya. Tú mataste a mi padre. Prepárate a morir“. SOM Íñigo Montoya i SOM John McClane.
I ara arriba el segon motiu del perquè la saga The Expendables mola tant. Stallone no és ximple. Va haver-hi uns anys, justament quan actors com The Rock, Jason Statham o Vin Disel agafaven el testimoni del cinema d’acció en què ell va continuar intentant ser l’heroi. I tot plegat era força lamentable. (Get Carter, Driven, D-Tox). Llavors arriba el moment de tornar al passat.
Bruce Willis recupera les jungles. Schwarzenegger torna als Terminators. Stallone fa un nou Rambo i un nou Rocky. I sí, tot bé pel primer motiu: nostàlgia assegurada. Però falta un segon ingredient que sí que té The Expendables: el ‘catxondeo’. Res és veritat. Tot és una pura i simple diversió amb músculs, pistoles, bromes autoreferencials i més testosterona, més metralladores i més autoparòdia. I aquest saber-se riure d’ells mateixos és el que fa que aquesta trilogia sigui un producte de culte (només si portes 3 cerveses). Saben que són el passat i juguen amb el mite.
Els clàssics de l’explosió i el mastegot
No us penseu que m’he begut l’enteniment. Soc conscient que cinematogràficament aquestes pel·lícules d’acció són productes infumables, però a vegades ens ve de gust “bona merda” i anem al McDonald’s, al KFC o mirem Sharknado, Starship Troopers o una del Steven Segal (gran absent a la saga). I tornant al títol de l’article… Ja no es fan pel·lis d’acció com les d’abans i, encara que ens sàpiga greu, és una cosa bona.
Tot evoluciona. Els clàssics sempre estaran allà. No oblidarem John McClane, ni Johnny Rambo, ni Martin Riggs, ni les mil frases llegendàries de Schwarzenegger. Els tindrem com a referents i tòtems d’una època que recordarem com a molt mítica. Forma part de nosaltres. El record és bo. I també és bo deixar els mites on són. I quin és el millor? L’heroi d’acció amb majúscules? Us deixo amb aquesta enquesta de la revista Entertainment Weekly. Ja ens direu si hi esteu d’acord.
