Vivim temps difícils en què toca quedar-se a casa, evitar el contacte social i tractar de passar aquesta merda el millor que puguem, protegint la nostra salut i la dels nostres. No estàvem preparats per una pandèmia i la naturalesa ens està reubicant cap a un futur incert, de noves prioritats i ple de tragèdies personals. Permeteu-me un incís abans de res: quan tota aquesta merda acabi haurem de tenir memòria per recordar com és de necessària la sanitat pública i la investigació científica (i això inclou més bons sous, més inversió i més de TOT) i com són de prescindibles els polítics que ens governen. El capitalisme i el neoliberalisme, quin somni més meravellós: feu-me un favor, al proper desgraciat que es declari fan de la dolce vita capitalista, li partiu la cara o si teniu oportunitat li feu mirar qualsevol vídeo de sales d’hospitals saturades amb gent morint-se i personal sanitari exhaust després de torns de 24 hores, a veure quins arguments enginyosos utilitzen per justificar privatitzacions o retallades, per exemple. Indirectament la COVID-19 també ha trobat moltes maneres alternatives de bombardejar la nostra moral o els nostres nervis: música a tot drap als balcons (quan tingueu la temptació de compartir els vostres dubtosos gustos musicals amb els veïns recordeu que ells no tenen cap culpa de ser veïns vostres), coreografies ridícules i totalment irrespectuoses amb la gent que ha mort, els seus familiars o el personal sanitari, o discussions a les xarxes socials molt més surrealistes del que acostumen a ser normalment. Viure en un país on el “cunyadisme” és esport nacional i la vida social el seu terreny de joc comporta tenir xerrades estúpides ad eternum, però si ens treuen això ens veiem abocats a una buidor infinita difícil de reomplir. A veure, no em malinterpreteu, la pandèmia està passant factura a molts països i confinat hi està quasi tot el món, igual que les discussions per Twitter sempre han existit i (gràcies a Déu) sempre ho faran, però en l’últim més i mig la cosa s’ha caldejat bastant. Se’n diu avorriment.
Si us he posat aquesta introducció tan allunyada del que acostumo a escriure a El Cinèfil és perquè avui volia fer un article una mica diferent. Resulta que fa pocs dies vaig trobar-me arrossegat (o sigui que m’avorria molt) per una d’aquestes meravelloses discussions. Sigui perquè ja fa massa dies que estem tancats o perquè segons qui hauria de tancar el mòbil (aposto per una barreja de tot plegat) i respirar fons abans d’escriure bajanades, de sobte em vaig trobar immers en una batalla sobre cinema tan ridícula com apassionant a la vegada. En el transcurs d’aquesta, dos energúmens (que crec recordar que tenien algun blog) van deixar anar tota mena de rucades tipus com que Bergman era apte per a nens o que Disney era poc més que merda que atordia la població (el dia que descobreixin Fantasia, fan implosió). No cal dir que de pedanteria en venim curats de casa perquè aquesta subespècie anti qualsevol cosa que sigui popular és més vella que la Bíblia, que per cert era bastant mainstream també. També cal observar que un bon pedant no és tal si en qualsevol punt de la conversa no et deixa anar un “no en tens ni idea, de cine” o perles per l’estil, però el cúmul de despropòsits que van dir va ser tan gran i va superar tal quantitat de límits que us animo a buscar la conversa i rellegir mentre feu unes rialles que de ben segur us ajudaran en aquests dies de merda. I de totes les coses que van dir una cosa em va deixar amb la cara més desencaixada que qualsevol de vosaltres quan vau veure a certa Princesa interpretar el puto “Resistiré”: un d’ells va afirmar sense vergonya que tota la filmografia de Steven Spielberg era una còpia de The bridge on the River Kwai, l’obra mestra que David Lean va dirigir el 1957. Si ja portàvem una sèrie de desafortunades afirmacions (per ser benèvol) aquesta va anar tan lluny que hauria fet vergonya a qualsevol antivacunes amarat de droga. En primer lloc perquè evidentment era mentida però també perquè en algun moment de la seva vida havia sentit tocar campanes sobre el director de Cincinatti i les seves influències i què millor que deixar-ho anar amb una bona dosi exagerada: qualsevol que hagi seguit mínimament la carrera d’un geni com Spielberg sabrà que un dels seus directors preferits és David Lean i tenint en compte que tota la història del cinema (i de l’art en general) es basa, moltes vegades, versions o homenatges d’obres anteriors, és lògic que alguns dels seus films estiguin influenciats per l’obra del director britànic, com absolutament qualsevol director amb les seves referències, i si no que li preguntin a Quentin Tarantino. O a tota la història posterior al rock dels anys setanta. I podríem seguir i seguir però el cas és que a mi particularment em va fer pensar en un exemple que engloba un llibre, tres pel·lícules i el renaixement de dos estils narratius diferents i l’òpera prima d’un escriptor mític. Som-hi.
L’any 1929, l’escriptor Dashiell Hammett publica la seva primera novel·la, Red Harvest. Hammett ja tenia uns quants relats publicats, tots pertanyents al gènere hardboiled, llavor de la novel·la negra dins de la literatura pulp, associat a la violència extrema, els assassinats, el sexe o les ficcions detectivesques en què l’escriptor va crear un imaginari de personatges, figures narratives i tòpics sobre el gènere que passarien a formar part de la prosa de tots els escriptors del gènere que van venir després. A Hammett se’l considera un dels pares espirituals del noir com a gènere cinematogràfic. Un dels personatges més coneguts i que ja havia aparegut en alguns dels seus relats, l’Agent de la Continental, va ser el protagonista de Red Harvest. La trama relata com un detectiu arriba a un petit poble miner per ajudar un periodista que després és assassinat i com descobreix que el lloc és dominat per quatre mafiosos. Decidit a netejar el poble dels seus incòmodes habitants i sense escoltar els consells dels habitants que intenten ser neutrals, aconsegueix que els quatre capos s’enfrontin i s’aniquilin entre si. És una novel·la clau per entendre el hardboiled, d’una violència a la qual el gran públic no estava acostumat i fins i tot sembla avançar-se al seu temps amb el Crack del 29 encara calent, la Llei Seca a punt d’acabar (i començar el negoci del crim organitzat) i el país a punt de caure en la Gran Depressió. Segurament és un dels llibres de gèneres considerats menors o populars que millor ha contextualitzat els seus temps. La paraula infravalorada no li fa prou justícia.
L’any 1961 el director Akira Kurosawa ja era mundialment conegut gràcies a obres com Rashômon (que va donar peu a la creació de la categoria de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera) o Seven Samurai. Tot just un any després que el seu film més famós fos adaptat a Hollywood per fer un western (The magnificent seven) reinventant el gènere shogun, Kurosawa presentava la seva nova pel·lícula dins del subgènere d’aventures i samurais, Yojimbo, i feia una volta més a les adaptacions cinematogràfiques. Protagonitzada per l’alter ego de Kurosawa, el gran Toshiro Mifune, Yojimbo explica la història d’un ronin que havia sigut samurai però abandonat i sense Senyor busca maneres de sobreviure al Japó de finals del segle XIX. Pobre com una rata, arriba a un poble on s’assabenta que dos bàndols estan en continua lluita per apoderar-se del lloc i decideix intervenir fent creure que ajudarà els dos grups i aconseguir així que s’eliminin entre si. Kurosawa era un admirador del western i de John Ford, un gènere i director intrínsecament americans, però a banda de retroalimentar el gènere, a Yojimbo va agafar la premissa del Red Harvest de Dashiell Hammett i el va reubicar d’una manera diferent, no pel temps o el lloc, sinó més aviat per com el va fer créixer. Yojimbo no és una adaptació de Red Harvest, però hi està inspirada. A partir d’allí Kurosawa dibuixa una de les seves millors pel·lícules, amb un gran arc narratiu de personatges i probablement una de les millors fotografiades (abans de la seva gran etapa de color dels anys 70 i 80) amb unes composicions brillants i un ús de la fotografia en blanc i negre i música extraordinaris. Yojimbo no és només una altra pel·lícula de samurais, és un dels nexes que canviaria el western (segurament l’altre seria Peckinpah, però això ja és una altra història) des d’una perspectiva oriental i amb una llavor de novel·la negra.
Sergio Leone, un semi desconegut director i guionista italià que només havia rodat un pèplum, va quedar enamorat de Yojimbo i l’any 1964 la reimaginava a Per un pugno di dollari encetant (tot i que ja existien una vintena de westerns italians) un nou subgènere que canviaria la història del cinema: l’spaghetti western. Per un pugno di dollari (aquí Por un puñado de dólares, evidentment) marca l’inici de l’spaghetti perquè va ser la primera que va tenir ressò internacional però també va iniciar la trilogia del dòlar i va catapultar a la fama a Leone, el desert d’Almeria i a un jove i desconegut actor nord-americà armat amb un ponxo: Clint Eastwood. El problema és que Leone no va demanar permís a Kurosawa i quan aquest últim va veure el film no va dubtar ni un segon i li va enviar una carta a l’italià: “He vist la teva pel·lícula i és boníssima. El problema és que és la meva pel·lícula”. La cara de Leone (gran fan de Kurosawa) devia ser un poema però el cert és que els productors no van pagar drets d’autor (cosa que sí que va fer John Sturges amb The Magnificent Seven) i de res van servir les explicacions de què s’havien inspirat en…Red Harvest de Hammett. A Leone no li va quedar més remei que endarrerir dos anys l’estrena als Estats Units, perdre els drets de distribució a Japó, Corea del Sud i Taiwan i pagar una compensació del 15% de la recaptació total. Però ja no importava, Leone havia canviat la història per sempre i la manera de reimaginar conceptes cinematogràfics. En primer lloc perquè va assentar les bases reals de l’spaghetti i va donar aire a un gènere que pràcticament estava mort al seu país d’origen. I ho va fer abraçant (o copiant) el llegat de Kurosawa i el shogun que, al mateix temps, bevia del noir i el western mateix: una mutació meravellosa. El nou western de Leone era, com arribaria a ser anomenat després, una òpera de violència, una simfonia amb què molts autors s’inspirarien traduint el mateix estil a altres gèneres. Va reinventar la narrativa del western amb uns plans que recordaven el llenguatge més clàssic i amb l’equilibri més acadèmic de Kurosawa a l’hora de compondre però amb uns primers plans a objectes o cares que definien un storytelling totalment trencador. Leone explicava l’arc argumental dels seus personatges sense la grandiloqüència dels espais oberts (espais que fins llavors havien definit el western), expressant situacions només amb objectes i mirades o sense la necessitat de grans pressupostos: barrejant càstings impossibles en què es parlaven tres o quatre idiomes a la vegada (i es doblava tot després) i amb decorats construïts enmig dels deserts de la misèria de l’Espanya de Franco. La seva narrativa visual era tan poderosa (l’aniria polint fins a límits d’obra mestra) i la visió del que volia aconseguir tan segura, que va confiar en un llavors desconegut Ennio Morricone perquè li fes una banda sonora “diferent”. Morricone també va canviar la història de la música al cinema i si no em creieu, busqueu qualsevol vídeo de l’Orquestra Simfònica de Dinamarca interpretant temes compostos per ell i veureu la complexitat en l’ús d’instruments i la precisió de les seves partitures. Sergio Leone va copiar a Akira Kurosawa però també el va reinventar, va obrir una altra via narrativa i sobretot el va enriquir.
Walter Hill és un referent imprescindible per entendre part del corrent de nous autors que va canviar Hollywood i la sèrie b dels anys 70 i 80. En qualsevol de les seves facetes ha sigut una figura determinant que ha marcat el cinema dels últims 50 anys. Ja sigui com a productor (Alien), guionista (The getaway) o director (The warriors, Streets of fire), Hill té un currículum que defineix molt bé el dibuix de la revolució cultural dins del setè art. L’any 1996 va adaptar el Yojimbo de Kurosawa a Last Man Standing. Ambientada en un poble fronterer entre els Estats Units i Mèxic durant la Llei Seca o, en altres paraules, agafant directament la premissa original de Dashiel Hammett a Red Harvest pel que fa a noir o hardboiled i passat pel filtre de l’acció dels 90, és un remake considerablement inferior als seus dos predecessors. Protagonitzat per Bruce Willis en la seva època de màxima esplendor, té bons moments per gaudir amb tirotejos i poc més a banda de la curiositat de ser, irònicament, el remake més fidedigne a l’obra original. Només per aquest detall (que no és petit) val la pena mirar Last Man Standing, encara que quedi lluny del millor Walter Hill (segurament un dels grans defectes de la cinta és que abusa d’una manera extrema de la veu en off) però com a simple passatemps o com a exemple de la capacitat camaleònica del director.
Tot i que amb diferències òbvies queda molt clar que el Red Harvest de Hammett i les seves posteriors adaptacions o remakes s’han retroalimentat (amb permís oficial o sense) creant un d’aquells casos d’enriquiment artístic cap a moltes direccions. I no només és un error menysprear obres que s’inspiren en qualsevol altra forma d’art, també perquè siguin considerades populars. I si no que li diguin a tants que van ser vilipendiats per la crítica i avui dia són autèntics genis. Un exemple com aquest és una prova més que la pedanteria i la ignorància són dos mals molt nocius que el confinament no ha fet més que multiplicar. Cuideu-vos molt i visca tot el que sigui mainstream o simplement, el que us doni la gana a vosaltres.